TREBALLAR PER EL PAÍS AMB ELS RECURSOS DE LA CAMBRA DE COMERÇ

Que la Cambra de Comerç de Girona era un “catau de catalanistes” en aquells anys de les darreries del franquisme està fins i tot documentat. Quan Ramon Boixareu es va fer càrrec de la delegació de Comerç a Catalunya va trobar una denúncia del governador civil, Víctor Hellín Sol, que ho deia. Com que Ramon Boixareu era un bon català i se sentia demòcrata, va pensar, “cal que conegui tot seguit aquesta gent de Girona”. Va ser la primera Cambra que va visitar. I no va poder-se estar de comentar l’informe que l’havia motivat. De fet, el que passava a la Cambra és que tenien en Francesc Ferrer i que en Ferrer no va parar mai de lluitar per la seva terra i els seus interessos: tots els seus interessos, cultura i llengua inclosos. Fins i tot va arribar a fer aprovar una moció demanant l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia. “El Alcazar”, diari ultradretà de Madrid, ho va comentar dient que era culpa de la rauxa del “joven inteligente, pero socialista” president. Això no era ben vist, naturalment, des del govern civil ni des de Madrid. Ell va arribar a la Cambra amb el bagatge del que havia après a l’Associació Catòlica de Dirigents. I ho va aplicar. El que passa és que la Cambra, a diferència de l’Associació, disposava de molts diners, i es podia fer molta feina. En Ferrer va tenir sempre molt clar que la Cambra representava les empreses i no pas els empresaris. Organitzava tot allò que podia servir per millorar-les, a través de cursos per als dirigents però també per als treballadors i per al ciutadà en general. Els cursos que organitzava els podia seguir tothom. En Ferrer sabia que una societat més preparada en general dóna millors empresaris i millors empleats. És un benefici per a les empreses. També es va fer infrastructura: la Cambra va impulsar la creació del polígon industrial de Celrà que ha permès el creixement econòmic del Gironès, l’estació fitosanitària de Vilamalla, que tants maldecaps va portar però que al cap dels anys donarà els seus fruits, el control dels cabals de l’aigua del Ter, amb l’etern contenciós amb Barcelona que xucla més aigua de la que té assignada... i moltes coses més. Però tots estaven al costat del president Ferrer fins que va gosar adherir-se a la manifestació popular contra la contaminació del Ter que causa la paperera Torres Hostench. Va haver-hi consternació. No era possible que el president de la Cambra de Comerç es manifestés contra un elector propi. I un elector de molt de pes, diguem-ho de passada, encara que els que criticaven en Ferrer no deien pas tant. En Ferrer va contestar que contaminar el riu com ho feia la Torras era un delicte, com deixar de pagar les lletres o els talons. Tothom va entendre que no es podia pas demanar que la cambra abonés els delinqüents. Però la unanimitat al voltant del president s’havia acabat. A les següents eleccions l’Higini Torras, que després va haver de fugir al Brasil a causa del “crac” del Banc dels Pirineus i de la Paperera, va demanar a un dels vice-presidents que es presentes contra en Ferrer, li oferia suport i els vots de la Torras, del Banc dels Pirineus, i dels industrials que eren del seu coll. No se’n va sortir. També els sindicats –els verticals, naturalment- varen fer nou reunions, nou, per trobar un candidat que pogués vèncer en Ferrer i no ho varen aconseguir. A l’hora de la veritat, entre tots varen només aplegar deu vots dels quaranta electors; els altres trenta es varen mantenir fidels. Ni els grups econòmics ni els sindicats ni el governador civil no varen aconseguir tombar-lo. Va plegar quan va sortir elegit senador. Voluntàriament. Sempre diu que va ser a la Cambra on va fer el seu veritable aprenentatge: la visió política de les coses, l’habitud de tractar amb ministres i amb alts funcionaris, la comprensió global de les comarques de Girona i la seva incardinació amb Catalunya. També li va servir per comprendre la diferència entre el poder executiu, que tenia llavors, i el legislatiu, en que treballa ara: el legislatiu només li permet demanar, exigir, vigilar, pactar...però l’executiu permet fer. Són dos poders complementaris. Tot i els anys de senador i de senador que no para mai, quan en Francesc Ferrer parla de la seva època a la Cambra de Comerç es diria que enyora un càrrec executiu. Seria potser un bon alcalde de Girona?. Més d’un cop s’ha dit que, si acabés entrant al PSC, ho seria aviat.