 |
 |
| Favor i contra (Dilluns, 21-XI-2005) |
| 21/11/2005 |
|
Hom es queixa de que els intel·lectuals, artistes, o polítics que son filocatalans no han emergit als papers publicats per a defensar l’Estatut que es va presentar al Congrés de Diputats. Per ara, dins de la meva restringida perspectiva he trobat que només hi ha anat a favor Santiago Carrillo, Alberto Oliart, i l’historiador Ian Gibson. No en conec d’altres. Tanmateix, que hi hagin anat en contra n’hi ha de tota mena. De tots els estaments i de tots els àmbits acadèmics, socials, i cívics. Si això hagués de ser un baròmetre de la pressió atmosfèrica política, ja podríem dir des d’ara que no hi ha res a fer. Però, d’ençà de l’opinió expressada per multitud de papers publicats sobre el capteniment dels madridistes a l’Estadi Bernabeu, ara semblaria que tota l’ofensiva en contra de l’Estatut ha estat un miratge. Avui mateix he llegit que si els polítics catalans des del Parlament de Catalunya haguessin tingut una mil·lèsima part de la finesa dels jugadors del Barça no hauria hagut tanta oposició contra l’Estatut. Realment, això és la moral de l’esclau. Nosaltres hem de ser educats, hem de ser veraços, hem de ser seductors. Ells poden ser mentiders i ofensius i la culpa encara és nostra. S’ha de ser mesell per pensar això, o s’ha de ser ignorant per no saber analitzar la realitat. La realitat és que l’ofensiva ha estat heterogènia i persistent. Tinc ara mateix a la vista un article publicat a l’ABC per una Sra. que es diu Reyes Fernández Duran, que és membre de la Universitat Complutense, de Madrid. Pel que sembla aquesta senyora ha ocupat càrrecs en organismes econòmics internacionals, i se li coneix haver fet un llibre sobre la vida de Jerónimo de Uztáriz, un economista mercantilista de Felip Vè de Castella i IV d’Aragó, i amb aquest bagatge s’ha atrevit a impugnar el preàmbul de l’estatut per que “me chocó, a estas alturas de la historia, la fecha de 1714” . La Sra. Reyes titula el seu article “Lo que de verdad ocurrió en 1714”. La veritat la sap ella i pels catalans “asistimos a cierta manipulación de los hechos al analizarlos fuera de su contexto histórico”. Molt bé. Nosaltres manipulem. La Sra. Reyes afirma pomposament : “Los tratados de Utrecht son acatados por Austria, en Rastadt. En ellos no aparece ninguna mención a Cataluña, que se conmsidera un tema de política interior española” . Cal que la Sra. Reyes es llegeixi l’article XIII del Tractat d’Utrecht on diu que “la Reyna de la Gran Bretaña no cesa de instar con suma eficacia paraque todos los habitadores del Principado de Cataluña....conserven ilesos e intactos sus antiguos privilegios...” La Sra, Reyes també menysprea el web de la Generalitat perquè del 1714 és on s'hi dedica més espai i no diu la veritat, atès que “hubo muchas más víctimas entre los sitiadores que entre los sitiados”. La Sra. Reyes ignora la repressió a mata-degolla i a sang i foc i l’exili de 30.000 catalans. A més a més ens informa que Felip Vè “ordenó que no se saquease la ciudad ni se tocase las propiedades de sus habitantes”. ¿Es pot mentir més?. No parla dels segrestaments, ni de les incautacions, ni de la destrucció del barri de Ribera. Però, és que Felip Vè era tan i tan bo, que “se realizaron grandes obras de infrastructuras en el puerto de Barcelona”. Però ¿Que es pensa aquesta senyora dels catalans?. ¿Tanta ignorància pot tenir una catedràtica de Madrid?. No parla de la supressió del Parlament, de les Constitucions, de les Institucions Polítiques, de tot el dret públic, de la implantació del Cadastre, de la imposició del castellà, de la supressió de les gramalles i obligació del “traje español”, és a dir no diu res de l’eliminació de la “llibertat”. La llibertat en majúscula. Que carai s’ha cregut aquesta dona, que per solventar les obres del port ens venem la llibertat?. L’article acaba amb una perla. Diu que la burgesia catalana. Els catalans som molt precoços a principis del set-cents ja teníem una burgesia molt entenimentada. Ella diu que els catalans varen demanar a l’Arxiduc el port de Santander, La Coruña i Gibraltar, atès que voliem controlar el comerç amb les Índies, i el seu comentari és: “no parece que todas estas peticiones tuviesen nada que ver con sus privilegios históricos........sino para adquirir derechos de propiedad sobre los derechos historicos de otros”. Aquesta senyora menteix. Tinc al davant meu els acords de les dues Corts, la de Felip IV d’Aragó i V de Castella i la de l’Arxiduc. En ambdues corts es demana un “port franc” a Barcelona, Drets Consulars com els espanyols a Lisboa, comerç lliure de l’alcohol a Cadis, costes d’Andalusia i ports de tot Espanya, fer una Companyia de Comerç amb Amèrica i enviar vaixells anyalment, etc. però res de tenir el port de Santander. Això és pura mentida, atès que si podien demanar quelcom era comerciar lliurement des d’aquells ports de l’Atlàntic. A la Cort de l’Arxiduc s’acorda que a més de Catalunya hi puguin comerciar amb les “Indias” els naturals del Rosselló i de Sardenya. Segon punt, era evident que els catalans no eren considerats espanyols. En conseqüència, si no érem espanyols per poder comerciar amb Amèrica com els de Castella, els catalans quan ho demanen justifiquen dient “ésser de summa utilitat i benefici així al libero comerç”. La propietat del port? És d'imbècils pensar aixó. Si no podiem comerciar, com podiem demanar la propietat del port?. ¿Són cervells normals?. Avui, els nostres drets històrics son la nostra llibertat política i la nostra lliura disposició de la Hisenda Pública, el comerciar amb Amèrica quatre vaixells a l’any, era una prerrogativa atès que érem estrangers. |
|
| |
 |
|
|
|
 |