 |
 |
| Reis (Divendres, 6-I-2006) |
| 06/01/2006 |
|
Avui és un dia que semblaria el més adequat per la rememoració de les monarquies, atès que els protagonistes de la festa són reis. I son reis que expressen la seva bona voluntat fent regals. Són reis generosos, bondadosos, i molt equitatius. Per qualsevol ideòleg polític dels que encara estan a favor del sistema monàrquic, sense donar cap satisfacció justificativa, sinó que son monàrquics per esma, per tradició, i per estabilitat, el dia d’avui seria un dia prou apte com per glorificar la monarquia. Tot i que històricament hom no sap des de quan es va començar a parlar de reis d’Orient. Sembla que l’església de primer va dir que eren “Mags”. Els “mags” en aquells moments eren savis. Eren astrònoms i grans coneixedors de la ciència humana. Però, no sabem fins a quin moment va durar aquesta qualificació i es va començar a atribuir-los-hi la seva potestat reial. El dia de “reis” que està en el calendari eclesiàstic i que popularment s’ha escampat gràcies al consumisme, també té políticament una significació molt transcendent pels catalans. El dia de “reis” és el dia de la “Pasqua Militar”. Es una festivitat que va organitzar el rei Carles III (1782) per fer celebrar a l’exèrcit espanyol que amb el retorn de l'illa de Menorca, l’estat va recuperar tot el seu territori original, segons ells. Hi devia faltar Gibraltar, hi mancava Portugal, i no hi havia el Rosselló. Bé, Carles III es va conformar amb la devolució de Menorca per part dels gestors de la Gran Bretanya, i per fer-ho celebrar amb eufòria va instituir la “Pasqua Militar”, la qual cosa mai no he acabat d’entendre, atès que “pasqua” és una cosa, però al qualificar-la de “militar” no sé pas si pot lligar-hi , ni que pot ser. Aquesta “Pasqua Militar! ha esdevingut una celebració anual, que en els darrers anys de democràcia, ha arribat a tenir més transcendència que mai, atès que es dedica any darrera any a exultar la “unidad de España”, aquella obsessió castellana que està sustentada per l’exèrcit. Pasqua és un mot jueu que significa “pas, trànsit” i que l’utilitzaren per celebrar la sortida d’Egipte. Afegir-hi militar al darrera és necessita una mica d’imaginació!. Però, com que la qüestió és celebrar la “unidad de España” tot s’hi val, i com que políticament la veuen perillar molt aquesta unitat, els hem de deixar que ho facin per que no es tornin esquizofrènics. Un cop escrit això, pensant que efectivament els militars envalentonats, dirien alguna cosa de la “unidad de España” tal com han fet sempre des de fa anys, i en especial quan el parlament de Catalunya va proclamar que no renunciava al dret a l’autodeterminació, he tingut notícia del que fatxendarosament ha dit el General en Cap de la Força Terrestre de l’Exèrcit de Terra, tinent general José Mena Aguado, en el seu discurs a Sevilla que si "els límits infranquejables" que marca la Constitució són depassats per algun Estatut, "seria d'aplicació l'article vuitè de la Constitució" que estableix que les Forces Armades "tenen com missió garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar la seva integritat i l'ordenament constitucional". A més a més, els senyors militars com si estessin encara al nou-cents ha afirmat “que si en una autonomia sigui exigible el coneixement de la seva llengua particular és una aspiració desmesurada que obligaria a les Forces Armades a regular les destinacions a aquesta autonomia de la mateixa forma que actualment es regulen a l'estranger". Ja m’ho esperava. Tanmateix no puc deixar de dir que allò que proclama la Constitució de 1978, al seu article 8è, i que el militar ha invocat, és exactament idèntic i calcat al que marcava el mateix article a los “Principios Fundamentales del Movimiento” (1958) proclamats pel General Franco durant la seva dictadura. Aleshores cal preguntar-se. ¿La Constitució de 1978 va superar el Règim Dictatorial de Franco i en va derogar les seves estridències?, ¿O simplement n’era un còpia simple?. |
|
| |
 |
|
|
|
 |