Maragall (Diumenge, 5-II-2006)
05/02/2006




L’actual president Maragall, abans de ser-ne, quan encara jo estava en una situació política provisional, va indicar-me que tenia interès de parlar, i convinguérem anar a dinar a casa del bon amic comú Gou, a la serva casa de la gola del Ter. Tinc el record ben clar del que vàrem tractar. Las meva posició era que històricament i no cal dir per la meva experiència durant cinc legislatures al Senat (16 anys), estava convençut que no es podia modificar l’articulació de l’estat, atès que el concepte d'Espanya era inamovible per la majoria, i la idea que sempre ha `proposat Catalunya mai no se l’ha considerat prou lleial, de tal manera que l’han estimada anti-espanyola, i militarment fins i tot l’han combatuda. Amb la seva convicció castellana jo no podia ser autonomista, i calia ja definitivament a provar l’independentisme.

Ell en canvi, ell era optimista. Invocava contínuament Carretero, com ja feia sempre al Senat el seu pare Jordi, El concepte de l’organització federal era el principi pel qual Pasqual Maragall maldava per estar dins de l’estat, en un moment que manava el PP i que això era una utopia total. Vaig tenir l’0p0rtunitat de verificar que els dos Caps de brot de la política catalana eren políticament molt moderats. Un Jordi Pujol, era confessadament “autonomista” i en canvi Maragall era amb total convicció “federalista”.
Avui quan l’escoltava per la TV he comprovat que Maragall està exactament allà on estava, malgrat que l’opinió escrita de Madrid i la controvèrsia del PP està fent una campanya en contra d’aquestes idees pro-federalistes. El líder del PSC ha dit que del que es tracta es que els socialistes catalans "influeixin suficientment en la política espanyola, de manera proporcionada com per a que els catalans considerin com una cosa seva Espanya, atesa la seva influència". "Si no, mai no es produirà una fusió franca d’aquestes dues animes, d’Espanya i Catalunya". Maragall ha demanat que "continuem per aquest camí de reconèixer la "pluralitat" d’Espanya, atès que la “clau no està en la política catalana, sinó ans al contrari a la política espanyola, es a dir, en com Catalunya està posicionada en la política espanyola”.

Tanmateix, Zapatero no ha estat pas ni tan clar, ni tan diàfan. Ha afirmat, “que l’Estatut no ha donat a llum a un nou model territorial, sinó que només hi ha posat llum.” És a dir, que tot s’ha canviat, perquè res no canvií. No sabem encara si el desig de Maragall serà algun dia realitat. El que es segur és que Zapatero no li ha pas acceptat la totalitat del seu projecte. Pels antecedents que tenim Catalunya no serà mai una part efectiva de l’Estat, ni tampoc una part prou emancipada com per projectar-se al món sense la tutela dels espanyols. Estic segur que encara ara tinc raó jo. Els castellans són centrípetes i hegemonistes.



Aquesta notícia ha rebut 1670 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de bitacola]   Següent >>