L'ARTICLE D'EN FRANCESC FERRER "ANTES ROJA QUE ROTA", ENS FA VEURE QUE LA QÜESTIÓ NACIONAL ÉS ABANS QUE LA DISCUSSIÓ ENTRE DRETES O ESQUERRES.
26/08/2006


Els que a casa nostra posen per davant els seus interessos sectaris enfront dels interessos nacionals són en general uns hipòcrites, o tenen por, i són uns covards, o són uns cínics, que aparenten allò que no són.


ANTES ROJA QUE ROTA

Per Francesc Ferrer i Gironès



A la campanya electoral per les municipals i a determinats territoris pel govern de la comunitat autònoma, els espanyolistes del PP han estat recriminant als espanyolistes del PSOE que no tenien cap garantia de la unitat d’Espanya, i que els únics que deien sempre el mateix a tot arreu eren els del partitiu popular. És a dir, l’única alternativa a favor de les essències i el fonamentalisme nacionalista espanyol era el PP.

Simultàniament a casa nostra encara hi ha qui pensa que primer és la revolució i després ja vindrà l’alliberament nacional amb l’internacionalisme inherent a les esquerres. Encara tenim entre nosaltres il·lusos, que es pensen que el més important és l’alliberament individual de les classes dominants, més que no pas l’alliberament col·lectiu de les nacions opressores i imperials, sense imaginar que podrien ser dos objectius simultanis. Sempre he pensat que aquesta gent és moltes vegades només revolucionària per la qüestió social, perquè de fet la seva intuïció els fa veure que amb l’estat espanyol en contra és més perillós ser catalanista. No seria pas la primera vegada que s’hagi pogut verificar que el poder de l’estat espanyol ha estat més sanguinari amb els d’ideologia nacionalista, que no pas amb els de la revolució social o de l’esquerranisme social.

La realitat és que per causa d’aquesta prioritat, la de fer esclatar la revolució social, abans de l’alliberament nacional, en moltes vegades de la nostra història ens hem vist perjudicats, en una i altra cosa. I encara ara els que anteposen la lluita de classes davant de la brega per assolir la llibertat nacional, haurien de veure que potser aquesta divisió de parers provoca una feblesa al catalanisme, la qual podria ser afavorida pel mateix estat. La nostra divisió ideològica és un objectiu que sempre històricament ha utilitzat l’estat per esmicolar el pensament unitari del catalanisme. ¿Qui ens ha posat aquest càncer a casa nostra?. Això no passa enlloc. Fixem-nos que davant de la invasió de Xina pel japonesos el mateix Mao va renunciar a la lluita de classes per tal de fer possible primer l’alliberament nacional. Els espanyols també fan el mateix. Ells no s’entretenen per qüestions de dretes-esquerres. Quan han de ser espanyols s’hi posen d’acord de seguida, sense escrúpols.

Jo he tingut en diverses ocasions possibilitat d’expressar aquesta opinió, però en poques ocasions he trobar interlocutors que m’hagin donat la raó. Tanmateix, durant aquesta campanya electoral els socialistes en un míting a Badajoz, el feu del socialista Rodríguez Ibarra, s’hi varen dir coses que abonen la nostra tesi, i que per tant, ara ningú no en podrà dubtar. D’entrada Rodríguez Ibarra va dir: “Defenderé una España plural, pero una España unida” i a més a més diu, que si veu algun senyal d’alarma farà el crit d’alerta tot seguit. Bé això no seria res, atès que sempre és la dèria d’aquest senyor. En canvi, en Zapatero si que va fer una afirmació que ens ve a dilucidar el dilema d’aquest article.

Zapatero, va dir que pel PSOE era “tan lícito pactar con el PP en el Pais Vasco como hacerlo en el resto del Pais con “fuerzas progresistas”, o quan ho reitera així “Y nosotros hacemos con la misma convicción, con la misma dignidad y con los mismos principios, acuerdos en Euskadi y apoyos al PP para defender la libertad, como acuerdos con fuerzas progresistas para que haya más justicia social en ayuntamientos”. Queda clar. Anar coalitzats el PSOE i el PP al País Basc és una qüestió absolutament lícita, respectable i digna. Els socialistes no els fa absolutament res pactar amb la dreta conservadora dels populars quan es tracta d’anihilar el pensament basc. ¿O és que a Euskadi no cal assolir la justícia social als ajuntaments?. ¿Us imagineu que això passi a Catalunya, que les dretes conservadores i les esquerres progressistes s’ajuntin per defensar la llibertat de Catalunya?. ¿Què dirien els de la revolució social i l’esquerranisme internacionalista?.

Ho tenen claríssim. Si els catalans volguéssim fer el mateix, primer solventar el fet nacional, i no miréssim prim amb qui pactéssim en quan a dretes o esquerres, ben segur que sortirien de les clavegueres tota mena d’àugurs per esventar la infàmia. Ara bé aquesta mateixa política feta pels espanyolistes del PSOE és sana, sanitosa, i benèfica, i ni els dels PSC pensen obrir la boca. Així és la vida. Els que a casa nostra posen per davant els seus interessos sectaris enfront dels interessos nacionals són en general uns hipòcrites, o tenen por, i són uns covards, o són uns cínics, que aparenten allò que no són.



Aquesta notícia ha rebut 1391 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>