 |
 |
| L'ONZE DE SETEMBRE |
| 09/09/2006 |
|
Onze de Setembre, dia de reivindicació, dia de lluita, dia de descobrir tots els embardissats. Catalunya actualment necessita ciutadans coherents i conseqüents no “quintes columnes” col·laboracionistes. L’ONZE DE SETEMBRE AVUI El primer Onze de Setembre que se celebrà a Girona, després de la Guerra Civil, va ser una festa reivindicativa, perquè encara havíem de cridar “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Va ser una festa multitudinària a l’estadi de la Devesa, on encara hi havia la policia secreta que vigilava el que es feia, i tot el que es deia. Han passat els anys. Ara després de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia, aquells crits reivindicatius no tindrien el sentit de reclamació que comportaven en exclamar-los tots massivament. Què vol dir això? És que ara no cal reivindicar res més? La meva opinió personal és que l’Onze de Setembre encara ha de continuar essent reivindicatiu. I l’explicació és molt senzilla. L’Estatut de 1979 és un Estatut consensuat, un Estatut pactat, però redactat sota la por de no espatllar res, ni de crear cap rebombori polític. I per això es varen rebaixar plantejaments, i es varen aigualir les reivindicacions fins que els llistons competencials es deixaren a unes alçades ben minses. La política és fer sempre allò que és possible. L’Estatut de 1979 és molt magre, només cal comparar-lo amb altres antecedents anteriors per veure que el poble català ha d’aspirar a unes cotes més altes d’autonomia. En el 1892, quan una assemblea a Manresa va redactar les “Bases per a la Constitució Regional Catalana”, presidida per Lluís Domènec i Montaner, amb els secretaris Enric Prat de la Riba i Josep Soler i Palet, les fites de llibertat que s’hi exigien encara avui no les tenim “Les Bases de Manresa” varen servir per marcar el camí, i dissenyar l’escenari en el qual a Catalunya calia viure. La seva aprovació pels catalans, va caure com una bomba a Madrid, i en molts de debats parlamentaris al Senat i al Congrés de Diputats es feia constantment referència a l’alternativa de les “Bases”. Hem de pensar que aquestes “Bases” en cap cas eren segregadores de l’Estat Espanyol, ans al contrari regulaven perfectament les relacions entre els dos Ens, però establia l’oficialitat del català, ordenava les escoles professionals a cada comarca, fixava que els militars amb càrrec jurisdiccional calia que fossin catalans, i l’aportació de Catalunya a l’exèrcit havia de ser mitjançant voluntaris, etc... I especialment establia que l’ordre públic seria pels Mossos d’Esquadra, o un cos semblant a la Guàrdia Civil amb l’ajut del Sometent, amb entera dependència del poder català. La base vuitena regulava el poder judicial de forma que tots els plets i causes, fins i tot en darrera instància, havien de ser fallats a Catalunya, de forma que els càrrecs de l’Audiència de Catalunya calia que fossin nomenats per les Corts Catalanes. Interessant era que també es preveia l’organització d’una jurisdicció especial per a la indústria i el comerç. Fixem-nos-hi bé. L’horitzó polític de la nostra Nació és molt lluny encara de la nostra realitat. Però no us penseu pas que jo us vulgui parlar de la reivindicació en contra dels enemics externs, els quals vull projectar la nostra frustració col·lectiva. No. No penso pas parlar de reivindicar res contra els de fora. Els que són culpables, encara, de la nostra poca sobirania són en molt bona part els catalans mateixos. Si el nostre Estatut en molts dels seus punts encara no ha estat aplicat a fons, no en tenen pas culpa els de fora, sinó més aviat gent catalana de soca-arrel. Per això no puc acceptar ni justificar a individus que parlen en contra del Govern central pel seu anti-catalanisme, i ells en la seva vida privada, professional, mercantil, es comporten com uns espanyolistes recalcitrans. És a dir, per portar-ho al terreny de les realitats concretes i entenedores. Hi ha persones que presumeixen del seu catalanisme, i fins i tot, refreguen contra els altres el seu sucursalisme polític, perquè ells pertanyen a un partit nacionalista, però a l’hora del negoci, només utilitzen el castellà i a l’hora dels honoraris professionals no se’n recorden pas del seu catalanisme, ni somnien amb la pàtria. La pàtria d’aquesta gent és doble. Viuen una doble vida lligada per la contradicció i el cinisme. El partit els dóna les credencials per viure còmodament en la societat catalana, però el mateix partit no els exigeix que facin coincidir l’ideal catalanista amb la seva vida quotidiana. I així veiem que la llengua catalana allà on menys es normalitza és entre les empreses de membres integrants de partits que se’n diuen nacionalistes, o en els despatxos de professionals afiliats a partits d’aparença catalana. L’Onze de Setembre hauria de ser un dia de reivindicació, per desemmascarar a tota aquesta gent. Hauria de ser un dia per evitar que sota la “Senyera” s’amaguin individus que perpetuen la persecució que la Dictadura va fer contra el català. Hauria de ser una jornada de lluita per explicar al món que la nostra Nació és la que té més traïdors lingüicides per metre quadrat. Onze de Setembre, dia de reivindicació, dia de lluita, dia de descobrir tots els embardissats. Catalunya actualment necessita ciutadans coherents i conseqüents no “quintes columnes” col·laboracionistes. Francesc Ferrer i Gironès. Article publicat al diari "Los Sitios - Diari de Girona" l'11-09.84 |
|
| |
 |
|
|
|
 |