 |
 |
| EN FRANCESC FERRER HAURIA PRES UNA DECIDIDA POSICIÓ I LLUITA EN DEFENSA DE LA LLENGUA DAVANT DEL NOU DECRET D'ENSENYANCES MÍNIMES DE PRIMÀRIA. |
| 23/12/2006 |
|
Quan diuen que el català no es pot obligar, se’n obliden que el castellà és obligatori. Quan diuen que Catalunya és bilingüe per principi, amaguen que bona part és monolingüe, amb la condició de que els catalans renunciïn als seus drets lingüístics cada dia. Quan diuen que no es poden posar sancions ni coercions per fer real la llengua catalana, callen que existeixen multitud de lleis que imposen sancions de tota mena als que no fan servir el castellà. LA POR I LA PAU Estem en plena tamborinada d’opinions i contraopinions en el debat sobre la llengua catalana. Tots aquests que ara aixequen el crit per denunciar que la llengua catalana no es pot obligar, varen callar com morts enterrats, quan durant el període constitucional s’han publicat més de 150 normes positives fent obligatòria la utilització de la llengua castellana. Tots aquests demòcrates de saló, que prediquen la igualtat dels ciutadans estan en una fal•làcia permanent, quan aquesta “igualtat” la volen per tothom menys pels catalans. El mateix estatut d’autonomia proclama que cal arribar a la plena igualtat en quant a drets i deures dels ciutadans, però ho ignoren vergonyosament per no haver de fer iguals els drets dels catalanoparlants. Per aquests demòcrates la igualtat, és una asimetria del fort contra el dèbil, del poderós contra el feble. Però, per més incoherència, ensenyen la barra que tenen, fins i tot els socialistes quan ens volen vendre la seva neutralitat, dient que si fem les dues llengües iguals, podria venir una “ fractura social”. ¿ Què és una fractura social?. ¿Qui la promourà aquesta fractura?. Els que tenen tots els drets emparats i protegits, o els que fa segles que han de patir l’opressió sistemàtica dels poders polítics i dels poders econòmics i la colonització cultural d’uns veïns sense escrúpols?. Invoquen la fractura social per fer planar la por damunt de la societat, i esgrimeixen tota la temàtica de la llengua com un element electoral, quan hauria de ser un element d’igualtat en els drets humans i d’equitat en quant als deures. Provoquen crispació artificial per aparèixer com a defensors dels seus electors, i no tenen capacitat d’homes d’estat per situar les coses en el més neutral dels conceptes jurídics. Els agrada provocar la por. Gaudeixen quan criden el mal temps. Però la por no la fan servir per espantar els poderosos, ni els de la classe dominant, no. Aquest impertèrrits aimants del poder, pel poder, i no dels valors culturals i lingüístics catalans, fan sortir a escena la por per posar la basarda a l’ànima dels catalans, els dèbils, i els afeblits per dècades de persecució. I sobre la por, volen construir la pau. La pau vindrà d’una altra ajupida dels catalans, i d’una altra humiliació com si encara fóssim esclaus? La pau serà filla de la basarda en rebre una altra vegada les xurriaques dels que són més?. Això seria una pau que no es basarà en l’equitat jurídica, o la igualtat legal, sinó la de continuar menys valorats i menystinguts davant dels jutges, dels farmacèutics, dels mitjans hertzians, o dels militars, o dels notaris, o de qualsevol dependent. És evident que aquesta gent està en contradicció. Però, el seu discurs no l’aparenta perquè amaguen l’ou, i fan servir d’arma política la llengua amb paraules que són mentida. Quan diuen que el català no es pot obligar, se’n obliden que el castellà és obligatori. Quan diuen que Catalunya és bilingüe per principi, amaguen que bona part és monolingüe, amb la condició de que els catalans renunciïn als seus drets lingüístics cada dia. Quan diuen que no es poden posar sancions ni coercions per fer real la llengua catalana, callen que existeixen multitud de lleis que imposen sancions de tota mena als que no fan servir el castellà. I quan diuen que el català només s’ha d’impulsar, admeten tàcitament que el castellà s’imposa. El castellà és un dialecte amb exèrcit i per això pot tenir lleis a cor que vols que l’obliguen a tot arreu, sense que cap escolanet de l’espanyolisme ho denunciï, ni tingui prou coratge per palesar-ho. En canvi, el català és un dialecte en llibertat condicional i cada dia ha de demanar permís per subsistir, i s’ha de presentar sovint davant dels tribunals per justificar la seva existència. Heus ací la diferència. Aquests polítics d’esquerra que pel que fa a la llengua catalana, tenen molt poc de diferent amb els polítics de dreta, ens mostren nuament que els agermana el nacionalisme espanyol. Nosaltres no volem res més que viure tranquils a casa nostra. I si els invitats tenen tots els drets i nosaltres no en tenim cap que ho diguin. Si els catalans hem de viure de rellogats a casa nostra mateix, que ho diguin. Si a casa nostra hem d’estar supeditats a les vel•leïtats dels convidats, que ens ho diguin. Si volen que els catalans continuem sotmesos que ens ho diguin d’una vegada. Digueu-ho clar. Expliqueu d’una vegada que els catalans no tenim els drets que poden tenir tots els ciutadans europeus. Digueu ben fort, i feu-nos assabentar que som un poble que no pot assolir la seva llibertat, ni la seva autoestima. Digueu-ho ben fort i sense embuts. Digueu: vosaltres sou catalans i no podeu tenir els mateixos drets que tenen els que vénen de fora a treballar, i així potser la pau no serà fruit de la por, sinó que serà filla de la nostra covardia i del nostre autoodi, i continuarem essent un poble derrotat i conquerit per la força de les armes. Per Francesc Ferrer i Gironès Article publicat al diari “El Punt ” al 1997 A més a més de l'article d'aquesta setmana us recomanem la lectura de l'article de Vicent Partal penjat a Vilaweb.cat (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2191236) del dimecres 13.12.06, titulat: Callem. Oi tant que callem! |
|
| |
 |
|
|
|
 |