 |
 |
| CARLES FONTSERÈ HA MORT. VA VIURE LA VIDA I VA LLUITAR PER LA VIDA |
| 06/01/2007 |
|
El crit "Llibertat" acompanyava en Francesc mentre treballava. El cartell de Carles de Fontserè emmarcat prop de la seva taula era molt més que una imatge, significava per ell tota una ideologia. CARLES FONTSERÈ Els que som de la generació de la guerra civil, sempre hem admirat els protagonistes que van patir aquella maltempsada. La van patir sense ells tenir-hi cap culpa. Varen ser víctimes primer del feixisme imperant a Europa, i després de les altres paradoxes de les democràcies teòriques. Uns moments en que el pensament únic dominant i hegemònic era la jerarquia en la política, en la vida productiva, i en la vida social. Totes les forces que intentaven la igualtat social i la llibertat individual i en especial les llibertats nacionals, varen ser castigades per haver-se avançat en el temps. La democràcia burgesa havia marcat uns límits i l'energia provocada per les ànsies de llibertat no eren prou benvingudes dins del seu esquema, i es varen aprofitar les crisis econòmiques per retornar cap a les formes atàviques del domini de les classes dirigents, d’un i altre color, d’una i altre nacionalitat. Carles Fontserè (Barcelona 1916), quan va arribar als quinze anys, es va trobar amb la proclamació de la II República, i amb una nova alenada de llibertat. Llibertat política individual i llibertat nacional pel poble de Catalunya. La seva vocació artística es palesa ben aviat dedicant-se professionalment a l'art del dibuix. Quan arriba la guerra civil posa la seva professionalitat al servei de la causa republicana des del Sindicat de Dibuixants Professionals. Ara, quan escric aquestes notes, davant meu tinc el seu famós cartell, on un camperol, un segador, amb la falç a la mà, crida per la "Llibertat!". És un cartell que encara avui hi romanen els valors artístics, que el fan modern, actual, i cridaner. No és un cartell simplement, és una obra d'art. És el crit que retruny amb el "seguem cadenes" i estampeix amb un "bon cop de falç". Al servei dels valors republicans, no solament hi va posar el seu art, sinó que també hi va dedicar-se d'una manera sencera, fent-se soldat voluntari de les Brigades Internacionals. Aquelles brigades que aglutinaven la joventut europea que va venir a lluitar per donar suport al patrimoni republicà, contra les forces carpetoventòniques del franquisme, que encapçalava la reacció eclesiàstico-militar dels terratinents. George Orwel va cantar l’odissea de les brigades internacionals que varen dissoldre’s per les pressions dels governs de la burgesia europea. Amb la dissolució de les brigades, Carles Fontserè va col•laborar a la Direcció General de la Defensa contra Aeronaus (DCA), i cap al final de la guerra va agafar el camí de l'exili. Exiliat espiritualment, encara en terra catalana, treballa i fa exposició a Perpinyà (febrer 1939), pinta murals i decora el "Casino de Canet". Les autoritats democràtiques franceses no varen tractar correctament als exiliats, però tot i això va treballar. D’aquesta època en tenim un bon retrat, publicat en un diari rossellonès: “ Fontserè, pintor delicat, decorador ple de troballes inèdites, artista inspirat, que conjumina una fantasia descabellada amb l'alegria de les paradoxes pictòriques". Se'n va cap a París i l’agafa l’esclat de la segona guerra mundial. Allà amb el seu bagatge cultural i pictòric alterna el dibuix artístic, l'escenografia i la il•lustració de llibres. Viu a Montparnasse. Comença la seva tasca dibuixant “còmics” en setmanaris, però ho alterna amb l’escenografia, la pintura i la il•lustració litogràfica de llibres de bibliòfil. A París al 1946 dissenya els decorats i vestuari de l’obra de teatre “La Casa de Bernalda Alba”. En aquells anys Pierre Mornand, conservador honorari de la Bibliothèque Nationale de Paris, en relació a les seves litografies, va escriure “Carles Fontserè vient de tenter l’aventure avec un zèle audacieux, heuresement secondé par son remarquable talent.” 1948 va anar a Amèrica. Primer a Mèxic, on va col•laborar amb Mario Moreno “Cantinflas”, produint un gran espectacle d’estil parisenc. El 1949 va treballar a Nova York. A Estats Units s’ha esmerçat en especial com a dibuixant de còmics, com a director artístic, i monitor d’escenografia. També va treballar de periodista i practica la fotografia com a document sociològic. Al 1973, va tornar de l’exili i se’n va anar a viure a Porqueres, continuant la seva labor d’artista i de pensador. Amb el retorn a Catalunya de Carles Fontserè i la devolució de la Generalitat, el Govern català el va honorar al 1989 amb l’atorgament de la Creu de Sant Jordi. Ha publicat dos volums de memòries. El primer titulat “Memòria d’un cartellista català 1931-39”, i “Un exiliat de tercera. A París durant la segona guerra mundial”. No són llibres estrictament memorístics o que intenten reflectir simplement la vida des de la seva visió personal. Són autèntics llibres d’opinió i de gran interès. Fontseré expressa clara la seva ideologia, tant des de l’aspecte nacional com a pensament compromès, com des de l’aspecte de la política quotidiana com a tarannà. La seva filosofia sempre encertada permet contraposar les paradoxes de la nostra societat hipòcrita i interessada. Discurs fet per Francesc Ferrer i Gironès el 2001 a Sarrià de Ter. |
|
| |
 |
|
|
|
 |