 |
 |
| EL QUE ESTIGUI LLIURE DE CULPA .... |
| 26/02/2007 |
|
La idea queda clara. La llei una excusa. La protecció dels consumidors i dels usuaris una quimera. L'objectiu no és la llengua catalana, és una qüestió de partit. UN PRESIDENT TOIX per Francesc Ferrer i Gironès Amb tota aquest enrenou de la llei de política lingüística suara aprovada he pogut viure experiències que per molt de temps em colpiran, atès que jo innocentment, em pensava que s’anava a fer una llei per afavorir la llengua catalana i emparar els drets de tots aquells que cada dia ens topem en dificultats a l'hora de reclamar-los, davant de qualssevol instància, ja sigui pública o privada. Doncs, no he pogut observar que la finalitat màxima era fer una llei, l'excusa política de la qual era la llengua catalana. N'explicaré el perquè. D'entrada us haig de dir que fruit de la meva experiència, durant gairebé 20 anys de democràcia, he ajudat a molts de ciutadans que es trobaven amb problemes legals o jurídics davant de les dificultats en poder usar la llengua catalana, amb la qual cosa aquesta casuística m'ha ensenyat, el que no es pot trobar a faltar, o el que cal posar quan es fa una llei, i el que es necessita per cobrir aquests punts negres i evitar els problemes reals. Doncs bé, fruit d'aquesta realitat quotidiana, davant dels problemes del meus conciutadans, els quals a l'hora de resoldre's, tot sigui dit, m'hi he trobat sol moltes vegades, vaig fer una sèries d'esmenes amb l'única raó d'ajudar a millorar un text legal. Les propostes fetes, i les esmenes presentades, els responsables em varen dir que les trobaven correctes i que les incorporarien. Molt bé. Es podrien resoldre qüestions amb les companyies d'assegurances, amb les empreses al terreny laboral, amb els notaris, les etiquetes, etc. Perfecte. Ja estava tranquil, i tot anava per bon camí. Ja no m'hauria de barallar amb cap companyia, i ja no hauria de demanar per caritat que m'etiquetessin en català. Però, heu ací, que els que remenaven les cireres d'aquesta qüestió, tot i haver-me dit que m'incorporarien aquestes propostes fetes, a l'hora de la veritat les varen votar en contra, i encara a hores d'ara no ho entenc. Si les propostes eren correctes, si eren benèfiques pels ciutadans, si eren bones intrínsecament, perquè hi voten en contra?. No m'ho explico. El que passa es que jo anava a favor del català, ells només feien una llei per política. Però, la qüestió no acaba aquí. Demano al president que prioritzi els drets dels consumidors, davant de les pressions dels fabricants i els lobbis econòmics. Però, el meu president, el meu representant polític, aquell que hauria de ser el pare de la pàtria, el protector del nervi de la nació, aquell home que fa campanyes dient: !Depèn de tu!. Em contestà, Francesc ara amb aquesta llei, no puc enfrontar-me contra tots els fabricants. Però, president, el que jo demano a la llei, és una obligació que ja consta a l'Estatut del Consumidor, i fa més de quatre anys, que els fabricants ja ho havien d'haver fet. I no acaba aquí. I per això, veig que el meu president em va enganyar. Quan juntament amb la llei es fa una proposta per derogar les lleis de Madrid que obligaven el castellà. Els ajudants del gran timoner toix, hi posaren també la derogació de les obligacions en l'etiquetatge, amb la qual cosa quedava absolutament clar, que treta l'obligació de fer-ho en castellà, ja no hi hauria la necessitat d'obligar-ho a fer en català. I d'aquesta manera el president toix no s'hauria d'enfrontar contra els seus amics, però, la llibertat de mercat és allà on el català hi agafa totes les malalties, després de tenir-hi prohibida l'entrada durant 280 anys. Llibertat de mercat per a que?. Doncs, perquè el meu president toix no hagi de palesar que ell protegeix als consumidors davant dels que han demostrat anys i anys que tant se'ls hi en fot el català. I no cal dir, que les paraules del gran timoner, sobre aquest tema son antològiques. Francesc, vols dir que el català a les etiquetes té tanta importància?. No creus que és una cosa simbòlica?. Estic desolat. I quan m'adreço al president, i li dic que aquesta estratègia és negativa pel català, ja que si ha d'existir igualtat plena en els deures entre castellà i català, el que cal és igualar aquestes obligacions, fent obligatori el català on el castellà també ho és. Ell, pensa que no, que val més treure l'obligatorietat del castellà, i així la igualtat serà en el desert dels deures. Però com sabem tots i ja ha passat amb les pòlisses, les coses es continuaran fent en castellà, encara que no sigui obligatori, i si de per cas en un producte, un heroi ho fes en català, li podria aparèixer una directiva de la Unió Europea obligant-lo. I allò que no manarien des de Madrid, ho farien des de Brussel•les. Bona estratègia, gran president toix. La idea queda clara. La llei una excusa. La protecció dels consumidors i dels usuaris una quimera. L'objectiu no és la llengua catalana, és una qüestió de partit. Ho veig ben clar, i després de l'espectacle que han fet davant meu ningú no em traurà mai més del cap, com unes persones que viuen políticament de la defensa de la nació, poden fer tant d'enrenou per una llei, que llevat dels avançaments tecnològics produïts en aquesta darrers anys a la vida social, no aporta res de substancial en relació a la situació real i fàctica que ja teníem. Que em donin una millora feta a la llei suara aprovada, que no estès ja reconegut, per una llei de l'estat, per un decret anterior, o per una sentència del Constitucional, i jo m'ho creuré. Ara fer passar per un avanç o millora allò que ja teníem és "molta fressa, i poca endreça". Article publicat al diari "El Punt" l'any 1998 INFORMACIONS: - La periodista Patrícia Gabancho ha publicat "El preu de ser catalans. Una cultura en vies d'extinció". El punt de partida del llibre: no tot el que es fa a Catalunya és cultura catalana. Es pot trobar més informació sobre el llibre a VILAWEB: http://breu.bulma.net/?l7336 |
|
| |
 |
|
|
|
 |