 |
||||||
 |
||||||
| EL PROPER DISSABTE 31 DE MAIG, ES CELEBRA LA BRESSOLADA A PERPINYÀ. | ||||||
| 21/05/2008 | ||||||
La festa de la Bressolada aplegarà a tots els que pensem que els lligams entre la Catalunya Nord i els ciutadans del sud són una realitat, i participar-hi ens farà coneixe'ns més bé. ESCOLES ALS COMTATS DEL NORD DE CATALUNYA per Francesc Ferrer i Gironès Abans de signar-se a l’illa dels Faisans el Tractat dels Pirineus mitjançant el qual França s’annexionava els comtats del nord de Catalunya (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, i mitja Cerdanya), la llengua oficial i habitual de tots aquestes territoris era la llengua catalana. Era la llengua parlada i la llengua escrita des de l’administració pública, i també de l’església i l’administració de justícia. Als comtats nord-catalans la llengua catalana era la llengua dels polítics, dels juristes, dels filòsofs, dels historiadors, dels literats i dels religiosos. Tanmateix, malgrat que segons l’historiador Michel Brunet el Rosselló des de la seva annexió a França fins a la Revolució Francesa fou com una província "reputada estrangera", i per tant se li varen conservar privilegis jurídics i judicials, així com també prerrogatives fiscals i militars, en quan fa referència a la llengua catalana també ens vol convèncer de que la monarquia tampoc no li feia pas nosa el català. Però, si analitzem els fets, aquesta teoria no s'aguanta i podem comprovar i verificar que el procés de francesització i d'assimilació lingüística té exactament tots els elements glotofàgics en el temps, la forma, i els continguts que hom pot verificar en altres indrets colonitzats. Tot just signat el Tractat dels Pirineus, amb la col•laboració del Col•legi dels Jesuïtes de Perpinyà, els joves rossellonesos varen ser instruïts a la manera de França i a fer-los-hi familiar la llengua francesa, mitjançant nombroses i valuoses subvencions del Govern de França. Per un arrêt de novembre del 1663 també coneixem que foren instal•lades a Perpinyà, al convent de Sant Antoni, per a l'ensenyament de les noies, les monges d'Ensenyança de Besiers per a completar la missió dels jesuïtes. El 1669 la Cort de París adreçà a Perpinyà una proposició per obligar als cònsols l'establiment de petites escoles per ensenyar el francès als infants. El 1672 l'Intendent Carlier publica una ordenança per establir les petites escoles a les quatre parròquies de Perpinyà, però de fet no varen ser implantades fins deu anys més tard cap el 1682.. El 1676 per primera vegada l'advocat general del Consell Sobirà del Roselló Ramon Trobat, pronuncia en francès un discurs en públic. I al mateix any el jesuïta Ignasi Descamps predica en francès per primera vegada a la catedral de Perpinyà, reben la felicitació del rei de França amb un lletra signada a Versalles el 8 de setembre de 1676. Pel 1682 per un decret publicat pel mateix Consell Sobirà del Rosselló, s'ordena a tots els estudiants a aprendre el francès dins d'un termini de 6 mesos. Passats aquests sis mesos quedaven exclosos de tots els càrrecs públics aquelles persones que no parlaven en francès. Malgrat aquest decret cal dir que els arrêts de l'esmentat Consell foren publicats encara en llengua catalana fins el 1698. I els registres de la vida municipal de Perpinyà també fins d'ençà d'aquestes dates no varen ser inscrits en llengua francesa. Després de quaranta anys de guerra i actuacions subtils contra la llengua catalana, el dos d'abril de 1700 Lluís XIV signa un edicte a Versalles pel qual es prohibeix el català als actes judicials, i obliga el francès a les sentències, escriptures, i registres de caire oficial civil i eclesiàstic, sota pena de nul•litat. Les raons que justifiquen aquesta mesura son ben eloqüents: "cet usage repugne et est en qualque façon contraire a Notre Authorité , a l'honneur de la nation française..." Les corporacions eclesiàstiques, tanmateix no varen fer cas d'aquest edicte, i varen continuar utilitzant la llengua catalana. Per això el 1735 una nova ordenança reial obligà als rectors de les parròquies a fer els testaments i llur lectura als atorgants en francès. Davant de la inobservança d'aquesta obligació el 1754 des de Versalles es torna a obligar el francès als testaments, i insisteix en la nul•litat dels fets en català. Amb la Revolució Francesa tots els mitjans utilitzats per la monarquia varen ser ferotgement aplicats sense escrúpols. No endebades Bertrand Barère, el 1794 diu: "Els habitants de diversos municipis parlen exclusivament català, idioma dels nostres enemics fanàtics. Us proposem de fer desaparèixer encara els rastres de la barbàrie i d'enviar mestres d'escola a aquests ciutadans que no saben pas encara la llengua de la llibertat." Al vuit-cents amb la política de Jules Ferry, que instaura un sistema escolar obligatori, laic, gratuït, ...i en francès, s'acaba de reblar el clau, i s'arrodoneix l’aculturació globalitzadora amb una ideologia jacobina i nacionalista francesa. Aquesta política insidiosa i eficaç per alguns ignorants de com s'ha practicat arreu la glotofàgia els pot enlluernar, però a nosaltres ningú no ens podrà deixar que afirmem, tal com han escrit eminents glotòfags, que el genocidi no es feina d'una monarquia, sinó de tot un seguit de governs. La darrera coltellada fou en esdevenir la Segona Guerra Mundial, ja que les seves seqüeles socioeconòmiques i les seves influències polítiques varen incidir directament sobre la situació sociolingüística de la Catalunya del Nord, provocant en força famílies la tàcita renúncia a la pròpia llengua per adoptar la francesa. Tot i que després de tres-cents anys de persecució sistemàtica de l'estat francès contra el català, el 1951, s'aprovà la Llei Deixonne, la qual no va tenir aplicació fins al 1971 quan ja havien passat vint anys. La Bressola En aquesta situació de l'ensenyament de la llengua, durant la Universitat Catalana d'Estiu de 1975, una colla de participants que s'havien trencat el nas per fer acomplir la llei Deixonne, cansats de ser pitjor tractats que estrangers a casa seva mateix, trenquen amb els esquemes mentals i les rutines legals que els atenallen, i decideixen instaurar unes escoles que només ensenyin en català. Els primers problemes són trobar un estatut jurídic que els empari, un local adient que els aixoplugui, prous infants que els seus pares els vulguin catalans, i bons animadors que imparteixin la pedagogia activa. Després vingué el nom i escolliren "La Bressola". Aquest centre d'ensenyament, no se la volgué dir escola per apartar-la dels principis ideològics de la revolució burgesa, i tampoc per no haver-la de definir com escola privada o pública. I com que no era de cap poder públic, ni de cap organisme ideològic, la part econòmica tampoc no havia de ser a càrrec exclusiu dels pares dels infants que hi concorrien, sinó de tot el poble català que s'hi identifiqués, amb cotitzacions fixes, donatius, o ingressos d'actes culturals, i així es salvava uns dels principis sagrats de l'ensenyament contemporani, és a dir, el de la gratuïtat. Si el centre era popular i gratuït , tampoc no va tenir cap dificultat de poder ser laic i sota el postulat de la neutralitat política. La definició fonamental i exclusiva de "La Bressola" és que havia de ser catalana. Una catalanitat de llengua i de continguts. Sense aquesta premissa no s'hagués fet "La Bressola". El 19 de maig de 1976 es varen dipositar els estatuts de l'associació cultural "La Bressola", sota els objectius de ser una associació "sense finalitat lucrativa, i que té per finalitat l'educació i la cultura catalana dels infants; és independent de tota organització política o religiosa." El 16 de novembre de 1976 obre les portes l'Escola Catalana per primera vegada al Rosselló. Set nins son acollits per la seva mestre Ürsula Ferrer, que poc temps després l'acompanya Pere Manzanares, mestre amb títol francès. El 1979 la situació financera de "La Bressola" es deteriora per causa de la negativa per part de les institucions polítiques d'atorgar-li subvencions. Els associats treballen generosament i l'ajut dels animadors permeten eixir de l'atzucac. La municipalitat de Perpinyà cedeix un local l'agost de 1979, i el Consell General dels Pirineus Orientals el març de 1980 atorga una subvenció que representa el 0'66% del pressupost de l'escola. Per primera vegada el Ministeri francès d'Educació va participar al finançament de La Bressola mitjançant conveni, però caldrà esperar el 1986 per obtenir ajuts econòmics oficials més consolidats, encara que amb excessius requisits. Pel que fa a la situació jurídica actual la Bressola va signar al 1995 un Protocol d'Acord que emmarca les escoles de la Bressola en la llei de 1959 sobre ensenyament privat. La Bressola aleshores va acceptar l'acord malgrat el seu esperit públic perquè, en el marc jurídic francès actual, no sembla possible de tenir escoles catalanes (amb el català com a llengua exclusiva de l'ensenyament) a la xarxa pública. "La Bressola" ha tingut centres educatius a Perpinyà (1976-77), a Nyils (1977-78), a Argelers de la Marenda (1980 fins el 1983), i impulsades per Joan Pere Le Bihan les escoles de Prada de Conflent(1990), i El Soler (1996). La feina feta ha estat immensa. El projecte pedagògic es basa en el sistema educatiu d'organització vertical, amb pedagogia activa, i un nombre raonable d'alumnes per classe per assolir l'aprenentatge natural de la llengua per immersió. El 1995, un equip d'universitaris dirigits pel professor Jean Petit, va procedir a l'avaluació de les classes de la Bressola. A l'informe que va publicar la comissió es pot subratllar que "la competència lingüística analitzada al final de la primària, fa aparèixer característiques comparables amb les d'un locutor nadiu." A data d'avui, les escoles Bressola tenen ja 32 anys ! Per més informació sobre la Bressolada i les escoles Bressola en general: www.bressola.cat. Si voleu anar a la Bressolada, Òmnium del Gironès organitza un autobús per assistir-hi. (Tel 972 206 213 o girones@omnium.cat ) | ||||||
|
||||||
| | ||||||
 |
||||||
|
|
||||||
|
||||||
 |
||||||
