ELS CATALANS CAL QUE APRENGUEM A DEFENSAR ELS NOSTRES DRETS NACIONALS, PEL SIMPLE FET DE SER FIDELS A LA NOSTRA DIGNITAT HUMANA, SENSE APEL·LAR A CAP "ISME".
18/11/2008




LA DROGA DE L’ESPANYOLISME


L’altre dia llegia l’entrevista a un “intel•lectual“ espanyolista , el qual denostava contra el catalanisme, com havia fet abans tot titllant a la cultura catalana de ser un “Titànic”. És curiós conèixer l’opinió dels espanyolistes en les revistes editades a Madrid, perquè hom pot fer-se molt més càrrec de l’autèntic objectiu dels virus que han estat conreats en bany maria.

Aquest “intel•lectual” arribava a afirmar que “la única droga dura de verdad es el catalanismo” tot demostrant que l’excessiva preocupació per els nostres valors culturals pot arribar a endormiscar el poble, en la somnolència dels vitages. Però, com és natural res no es diu mai amb l’objectivitat intel•lectual del científic, quan hom pot entaforar en el braser de la frustració la terregada de les pròpies vicissituds. I és que l’entrevistadora més endavant li va preguntar: “si parlava català”. I d’intel•lectual definidor dels catalanisme, i el cronista sociològic de la cultura catalana, va contestar: “Es algo terrible. Lo hablo poco y mal”.

És a dir, que un universitari que ha nascut a Barcelona, ha estudiat a Catalunya, i ha fet la carrera universitària als claustres barcelonins, resulta que no parla gaire el català, i quan ho fa el parla malament. Un senyor que li ha passat aquest fenomen, un home que ha viscut aquest trauma, ¿ Es pot dir que sigui capacitat intel•lectualment parlant per definir el catalanisme, i per altra banda, és necessari que ningú li faci cas quan vol informar i conceptualitzar la situació de la cultura catalana en general ? Crec fermament que una persona d’aquesta categoria no només hauria de callar, sinó que la vergonya l’hauria de deixar en el silenci més absolut.

Però aquests personatges tenen audiència en mitjans de comunicació de Madrid. Aquests “intel•lectuals” mancats del mínim decòrum, i fatigats en la seva frustració, són els que volen pontificar sobre una situació, en la qual ells n’estan absents, no per rebuig ni marginació, sinó per incapacitat intel•lectual de poder conviure dins d’una cultura complexa i socialment arrelada, que odien i els rebenta perquè quan es varen iniciar en la seva vida es varen equivocar de trajecte.

En plena dictadura, aquests “intel•lectuals” es varen embarcar en la cultura dels ocupants, tot creient que seria la forma més fàcil d’arribar a ocupar un lloc estable econòmicament, i de respecte social per la situació dominant que havien projectat en la seva ment miop. El manderinatge previst a l’hora de la veritat no l’han vist acomplert, i en lloc de rectificar, i agafar el bitllet pels trajectes dels nous temps, s’entesten a voler canviar l’escenari cultural i fer-lo a la seva mida, en un ambient de frustració personal.

Cal que s’analitzin fredament aquests casos d’espanyolisme recalcitrant i desqualificar-los des de l’arrel. L’espanyolisme de funcionaris, i d’intel•lectuals de segona que s’estan etzibant contínuament, és un nacionalisme sorneguer que no el podem ignorar, encara que es pugui compadir.

L’esglai d’aquests intel•lectuals que critiquen el “catalanisme”, mentre l’espanyolisme sord està treballant sense parar, i no el veuen, ni el menyspreen, ni el critiquen, és una situació que mereix l’alerta, per no caure en l’error de considerar-los normals, quan són només persones frustrades que necessiten més aviat l’ajut d’un psicoanalista.

L’espanyolisme és una forma d’actuar que no es pregona, ni s’utilitza emblemàticament com ideologia, i en canvi el veiem sorneguerament en moltes persones, partits polítics, funcionaris, intel•lectuals orgànics, i estaments, amb una constància i tenacitat que ben bé es diria que configuren un partit nacionalista agressiu.

Aquesta mena de fer i d’actuar queda embolcallada moltes vegades sota grans principis polítics, o postulats ideològics, com quan es parla de “la unidad”, “la solidaritat”, “la unitat de mercat”, “coordinació administrativa”, “llibertat de circulació”, etc... Aquests grans principis s’intenta separar-los del nacionalisme espanyolista de forma mestrívola, per fer-hi caure als ingenus i als innocents, i no ensenyar pas els seus autèntics objectius.

Les “providencias templadas y disimuladas” encara s’utilitzen per engalipar-nos. Cosa que no sabem fer els catalans, els quals hem de demostrar que som nacionalistes per defensar els nostres drets, quan simplement defensant-los i reivindicant-los n’hi hauria prou i de sobres sense expressar cap “isme” entorpidor.

Fixem-nos que els “intel•lectuals” espanyols de tota mena, els consagrats, els de segona fila, i els que hi aspiren, junt amb els que se’n autoproclamen, han sortit a defensar el castellà tot mostrant una autèntica catalanofòbia quan han vist que la llengua catalana es recuperava. En canvi, davant de qualsevol acte polític, judicial, o administratiu, pel qual es relegava la llengua catalana a una situació disglòsica, aquests mateixos intel•lectuals han callat com un mort, sense fer sortir la veu a favor dels drets humans.

Aquests intel•lectuals sempre estan disposats a proclamar que els “nacionalismes” son dolents i retrògrades. Però no distingeixen els nacionalismes defensius, dels nacionalismes agressius. Si actualment existeixen nacionalismes perniciosos i perillosos, són aquests nacionalismes d’Estat, com l’espanyolista que disposen de mitjans coercitius, i recursos econòmics subterranis, pels quals s’intenta anihilar sense fer fresa a tot allò que no va a favor seu.

El nacionalisme espanyolista és un fruit que es pot collir a l’arbre de qualsevol partit polític, sigui de dretes o d’esquerres. Però, no es manifesta mai com a tal nacionalisme, sinó que s’aplica, i s’exerceix sota les idees de la modernització, de l’eficàcia, i del control administratiu. Aquests intel•lectuals accepten el nacionalisme espanyolista que els paga tenint-los en la seva nòmina, i critiquen el catalanisme, Ai làs! perquè no saben parlar català.

Cal saber descobrir aquestes estratègies, per tal de denunciar-les. Ja sé que és molt difícil, perquè aquest nacionalisme espanyolista, tant se’l pot trobar entre les decisions polítiques, com en les seves sentències judicials, o les resolucions administratives. Una vegada són mesures preses per estaments, altres per funcionaris, també per magistrats, i molt sovint per polítics. I aquestes tàctiques sense consignes, no ordres públiques, son seguides fil per randa per tota mena d’agents, que actuen com un exèrcit defensant sense immutar-se el nacionalisme espanyolista, que és qui els hi assegura també el seu mercat de treball.

Els catalans hem d’aprendre d’aquesta forma d’actuar. Cal que aprenguem a defensar els nostres drets nacionals, pel simple fet de ser fidels a la nostra dignitat humana, sense apel•lar a cap “isme”.

Abans de les idees polítiques existeix la dignitat personal i col•lectiva que tots hem de defensar.

Cal que aprenguem a denunciar públicament el comportament dels nacionalistes espanyolistes, que viuen ideològicament d’una catalanofòbia compartida, i que en els seus interessos tancats i monolítics només s’hi pot trobar l’afany de dominar als altres sense respecte, a través de la política, de l’economia, o de la cultura.

Girona, 7 de gener del 1987
Article publicat al Diari Avui, fent referència a l'entrevista a Félix de Azúa publicada a la revista CAMBIO 16.



Aquesta notícia ha rebut 851 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>