 |
 |
| X caminada Llagostera - La Bisbal, MEMORIAL ISABEL VILÀ |
| 26/09/2009 |
|
DIUMENGE, 4 D'OCTUBRE DEL 2009 a1/4 de 8 del matí, rebuda per part de l'Ajuntament de Llagostera a la Plaça de Catalunya, refrigeri. a 2/4 del 8 sortida cap a La Bisbal, en arribar al Roquetal , esmorçar i cant de la cançópopular. a la 1 del migdia aproximadament arribada a la Font de l'Arbre (La Bisbal) lectura d'un manifest, i refrigeri amb la col.laboració de l'Ajuntament de La Bisbal . Servei d'autocar per retornar a Llagostera. Memòria popular d’Isabel Vilà, per Francesc Ferrer i Gironès 14.1.- Recorregut sobre les remembrances públiques La primera referència escrita de la nostra protagonista apareix quan ella encara tenia 27 anys. El diputat ganxó Pere Caimó després de la revolta del “Foc de la Bisbal” fou condemnat a mort. El progressista general Prim el va indultar i li va commutar la pena capital per la de confinament a Filipines. De fet no va fugir a Filipines, però si que va marxar a l’exili i va viure un temps a Mònaco, on hi va escriure les seves memòries datades el 3 de març de 1870 relatives a la crònica de la insurrecció republicana federal del mes d’octubre de 1869 a La Bisbal. Es en aquestes memòries dels fets de La Bisbal on hi apareix per primera vegada amb lletres d’impremta l’actuació d’Isabel Vilà, i surt publicat el seu nom en vida. Pere Caimó va quedar sobtat en veure entre els republicans de Llagostera una dona jove, fervent republicana, que estava per curar els ferits en camp de batalla. Més endavant, mentre és sindicalista els internacionalistes barcelonins publiquen “La Federación”, setmanari obrer fundat a l’agost de 1869 per Farga i Pellicer, que esdevé òrgan informatiu del Centre Federal de les Societats Obreres fins el gener de 1874. Allà apareixen les activitats realitzades al Baix Empordà, i naturalment la crònica de l’acció sindical d’Isabel Vilà hi apareix en diverses ocasions. Els responsables d’aquesta publicació inicialment foren el tipògraf Rafael Farga i Pellicer ja esmentat, el metge Gaspar Sentiñon, i més endavant l’obrer tipògraf Emili Hugas, i Pere Gasull. I mentre Isabel Vilà és directora de l’Escola Laica de Nenes de Sabadell també els anarquistes fan referència de les seves activitats pedagògiques a la publicació “Los Desheredados”, revista de Sabadell dirigida d’entrada per José Hernández Ardieta que ho simultaniejava també amb la direcció de l’escola laica dels nens fins que fou empresonat el 1882 per un article considerat il•legal. En el 1896, d’igual manera, quan es comunica el traspàs d’Isabel Vilà, en una nota necrològica el sabadellenc Antic Brullet publica uns apunts biogràfics a “El Eco de la Verdad”. Aquests son els testimonis escrits durant el seu temps. Va venir la generació següent. Va passar bona part del segle XX, sense cap record públic de la nostra protagonista, amb total oblit en la nostra memòria col•lectiva. És el que recorda Joan Reglà cada generació nega a l’anterior. Fins que va arribar la segona República no es va reconèixer de nou a Isabel Vilà. El nou règim polític fou esca per remembrar el passat republicà dels catalans. Carles Rahola el 1932 en historiar la vida dels herois republicans va fer referència d’Isabel Vilà, igual com també va fer el 1933 en elaborar el “Breviari de Ciutadania”. A resultes del record amable i fins i tot romàntic de Carles Rahola a l’Ajuntament republicà de Llagostera en sessió del ple del 6 de març de 1934 va adoptar l’acord de dedicar un carrer en honor i memòria de la nostra protagonista, en substitució de l’antic conegut per “Navas”. . D’ençà de l’acord municipal Carles Rahola va connectar amb el regidor municipal llagosterenc Francesc Falivane, i per carta aquest el 8 de maig de 1934, li va confirmar l’acord municipal “honorant la memòria d’una filla de la vila”, i també li va confirmar que en igual acord hi havia la decisió de catalanitzar totes les plaques de retolació dels carrers de la població. Rahola amb totes aquestes circumstancies va sol•licitar un retrat o fotografia d’Isabel Vilà on poder observar la seva figura, i el mestre llagosterenc Rafael Mas el 14 de maig de 1934 li escriu “Referent al retrat d’Isabel diu que no serà possible trobar-ne cap enlloc, ja que segons ella (la Sra. Roqueta) no havia volgut retratar-se mai”. Aquest fet de no deixar-se retratar mai també ens forneix i ens dissenya una part del seu perfil idiosincràtic, i ens confirma la seva personalitat singular, apartada dels conceptes homogeneïtzadors de la moda del seu temps. Rahola després de recopilar dades de la neboda d’Isabel Vilà publica un article amb el títol “Una republicana il•lustre: Isabel Vilà”. Com ja podem imaginar l’acord adoptat per l’ajuntament republicà de Llagostera va durar poc. El rètol o placa del carrer va durar fins que varen entrar les tropes d’ocupació de l’exèrcit feixista que varen imposar uns ajuntaments amb regidors franquistes. Però com que les burocràcies sempre son lentes, l’acord de revocació i anul•lació oficial de la nomenclatura republicana, i entre ella la del carrer d’Isabel Vilà no fou adoptada formalment fins el ple del dia 17 d’agost de 1949. El 1969 l’historiador Carlos Seco Serrano, gràcies a la documentació que es guardava a la Biblioteca Arús, va fer publicar per la Universitat de Barcelona els llibres d’Actes de la Internacional, i també les comunicacions, cartes, etc. del Consell Federal de l’AIT, amb la qual cosa va aparèixer també la identificació d’Isabel Vilà com a primera sindicalista catalana, i també podríem dir peninsular. El retorn de la democràcia amb la proclamació de la Constitució de 1978, la vida i la ideologia d’Isabel Vilà també ha retornat juntament amb la seva generació. El seu exemple de dona que vol lluitar a favor d’eliminar les injustícies ha fet que se’n torni a fer memòria. Així per exemple l’Ajuntament de Girona, per acord del seu ple municipal del dia 12 d’abril de 1995 va aprovar dedicar-li una plaça a la nova ampliació urbanística de Santa Eugènia, dins del pla parcial anomenat Can Gibert del Pla. Igualment un grup de dones dedicades al foment i l’impuls del feminisme s’anomenaren “Associació Isabel Vilà”. Una comissió organitzadora, que està integrada pels sindicats, els amics de la UNESCO de Girona, etc. organitzen cada any a la primera setmana d’octubre la “Caminada Llagostera-La Bisbal” en recordança del camí que el 1869 va fer a través de Les Gavarres Isabel Vilà per anar a la revolta del “Foc de la Bisbal” amb els republicans. Amb la publicació d’aquesta biografia també es va a la recerca i col•laboració de difondre la memòria d’Isabel Vilà, amb l’afany de fer conèixer la seva vida, i també de la seva ideologia tant en el camp polític, com sindical, i cívic, perquè serveixi de punt de referència històrica per al present i per a les noves generacions del futur. |
|
| |
 |
|
|
|
 |