 |
 |
| QUÈ VOLEN AQUESTA GENT....? |
| 09/01/2010 |
|
"La democràcia fantasma que volen només serveix per tapar les seves arbitrarietats i els seus espolis. Ser espanyol és una veritable creu. No ens deixen ser el que som, ni el que fa segles reivindiquem ser. ¿Quan ho veiem els catalans això?. Només de tant en tant ens en fem càrrec de la seva duresa autoritària i de la seva poca tolerància, però mai no acabem de segar les cadenes". El Punt.- desembre 2005 per Francesc Ferrer i Gironès Un fet irreductible que s’ha observat durant la campanya que s’ha organitzat des de Madrid en contra de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, és que els espanyols es consideren amb drets suficients per atacar, difamar, i menysprear els valors polítics, els principis ètics, i les idees nacionals dels catalans. És un fet que no podem deixar-lo sense analitzar. La realitat com a contrabalança, en canvi, és que els catalans en general, o les nostres institucions, no es dediquen mai a criticar o a paltrigar les qüestions de les altres autonomies. Que jo recordi mai no ens hem dedicat a bregar contra allò que un Parlament ha aprovat, sempre hem considerat que era una qüestió interna, i que nosaltres no érem ningú per escometre o agredir. En canvi ells, els espanyols en general, sempre ens estant guaitant i observant, i amb la mala intenció de criticar, censurar i fins i tot blasmar tot allò que acordem i que no els agrada. I resulta que la seva brega la fan des de tots els mitjans sense excusa ni tolerància. I aquesta brega emergeix de tota mena de professionals, d’estaments, i de poders públics. Si ens dediquem a examinar el reguitzell d’articles apareguts, i per ser més neutrals, només en els diaris més seriosos que no estan tacats per la bastardia de l’infàmia, podrem observar que tot es basa en la fal•làcia i la mentida, en el menyspreu i el blasme, en la ignorància i la supèrbia. Hom s’ha dedicat a negar els drets històrics al Principat de Catalunya, però en canvi ells si que mantenen els seus drets històrics, com per exemple el dret de conquesta des del 1714. Il•lustres personatges han proclamat que un territori no pot exigir cap dèficit fiscal, atès que els impostos son pagats pels ciutadans individualment i no pels territoris, en canvi, quan de la Unió Europea s’han de rebre indemnitzacions i subvencions a causa de la pobresa, als catalans ens n’esborren perquè el nostre territori el consideren ric, i no miren als ciutadans que hi estan al llindar de la pobresa. Quan amb la boca plena de republicanisme enalteixen la igualtat amb la voluntat que Catalunya no pugui gaudir de cap de les seves singularitats autonòmiques, mai no diuen si la igualtat propugnada és que ells siguin iguals a nosaltres, o nosaltres ens hem de rebaixar a ser iguals que ells. Quan legalment es vol aplicar la igualtat jurídica, en quan a drets i deures entre la llengua castellana i la catalana, apareixen energúmens dient que només es pot obligar el castellà perquè es comú i el català no. ¿Comú de qui? ¿I la igualtat?. La seva fúria catalanofoba apareix quan cal parlar de “nació”. Ells saben que històricament a la Península Ibèrica no hi ha una sola nació encara que hi podria haver un sol Estat, i això els posa furients fins a perdre el seny. La defensa del poder judicial únic, no és pas per administrar millor la justícia, ni per atendre millor els catalans, és simplement per afavorir als funcionaris. Volen caixa única de tot, però mai no palesen el perquè un pagès andalús o un masover extremeny té dret a cobrar jornals sense fer-los, mentre un pagès català ningú no li paga res en iguals condicions. Diuen que l’Estatut és intervencionista, però, ai làs!, l’actual projecte només detalla les competències que té la Generalitat a través de l’Estat, amb la qual cosa, si en el cas hipotètic fós intervencionista, ho seria l’Estat des de Madrid. He sentit a dir que l’Estatut no és democràtic, i perquè en sigui, volen treure el dret de vot als catalans, per tal de que no puguin tenir al Congrés de Diputats cap possibilitat d’influir-hi. Aquesta és la seva democràcia nacionalista i territorial. I així podríem continuar fins a l’infinit. La contradicció és constant. Ens volen fer ser espanyols a la força, i en canvi, no ens volen com a socis amb tots els drets en una societat política moderna i contemporània. Ells consideren que la societat és seva, i que aquesta societat amb exèrcit va derrotar militarment als catalans, i des d’aleshores, nosaltres no som ciutadans, sinó que continuem com a súbdits. La democràcia fantasma que volen només serveix per tapar les seves arbitrarietats i els seus espolis. Ser espanyol és una veritable creu. No ens deixen ser el que som, ni el que fa segles reivindiquem ser. ¿Quan ho veiem els catalans això?. Només de tant en tant ens en fem càrrec de la seva duresa autoritària i de la seva poca tolerància, però mai no acabem de segar les cadenes. |
|
| |
 |
|
|
|
 |