PAPALLONES POLÍTIQUES

Francesc Ferrer i Gironès
publicat a El Món.-1988
02/09/2010


.../... i per resoldre els nostres problemes , no els problemes dels altres. Un programa nacional que enforteixi la nostra sobirania competencial, ens asseguri la justa distribució de la riquesa, i ens faci més europeus, no més espanyols .

Papallones Polítiques

Darrerament s’ofereixen, en el mercat de les idees polítiques a Catalunya, criteris i conceptes, que no són originats per resoldre els nostres problemes , sinó que amb visió espanyolista, lluiten contra el nacionalisme català, i amb pseudo-progressisme ens volen entaforar ideals federalitzants, els quals es podrien acceptar si fossin de nova saba, i no caiguessin en l’error de tancar-los dins del perímetre de l’espanyolisme tradicional.

Aquests criteris no s’expressen amb caire universal i obert, nom si fossin nascuts d’una font ideològica espontània, sinó que s’expressen com si fossin un retruc o rebot de l’hegemonia nacional catalana. Aquestes idees es fan, es diuen, i s’escriuen per anar electoralment en contra el nacionalisme defensiu català.

Segons el meu criteri, si aquests politicòlegs fossin prou coherents i objectius, haurien de lluitar fins el defalliment contra tota mena de nacionalismes, contra tots, i aleshores haurien de començar contra els més empedreïts i els més recalcitrants. Però, no. Segons els meus registres només van contra el català que és un nacionalisme manyac, i que tradicionalment només ha estat defensiu. És un nacionalisme que no té exèrcit, no té policia, no té jutges, ni té recursos de cap mena per utilitzar de cara endins, ni de portes enfora.

En conseqüència, si aquests pensadors polítics volen fer feina de debò, ajudem-los tots anar contra els nacionalismes agressius, expansionistes , i que volen imposar la seva nacionalitat als altres, entre els quals per començar hi ha el nacionalisme espanyol el qual enfortit ara per justificants democràtics, intenta eliminar tot allò que s’aparta o no s’adapta al seu model tradicional. crec sincerament que quan desaparegui el nacionalisme espanyolista el nacionalisme català s’evaporarà`per decandiment, ja no tindrà feina, s’haurà acabat la tasca d’haver-se de defensar, finalment podrem ésser nacionals, no caldrà ser nacionalistes.

Una altra errada que corre entre aquests teoritzadors de la política és, com he llegit darrerament, que el moviment nacional català és fort per culpa de les dictadures. Diu així:”Les dues dictadures militars han fet que en el moment d’afrontar el procés de construcció de la democràcia a Espanya, els problemes nacionals català i basc tinguessin una força enorme.” Aparentment aquesta afirmació abonaria el que he dit abans, que un cop desaparegut el nacionalisme espanyolista hauria de volatilitzar-se el sentiment defensiu català.
Però aquesta anàlisi és excessivament simplista, perquè el nacionalisme espanyolista no és pas una exclusiva dels militars, ni de les dictadures, sinó que aquests són els mers executors d’una ideologia molt estesa i profunda, per la qual cosa les dictadures històricament no ha generat el nacionalisme català, sinó tot al contrari, les dictadures varen aparèixer per combatre’l i anihilar-lo. Primo de Rivera i Franco varen ser uns instruments del nacionalisme espanyolista per sufocar i ofegar el catalanisme. La raó de ser de les dues dictadures fou mantenir el centralisme i el jacobinisme polític, en un moment que les seves estructures s’afeblien per la pressió política del catalanisme, tant de dretes com d’esquerres.
La pràctica política m’ha ensenyat que els principis constitucionals fonamentals durant aquesta transició no han estat prou acceptats per ampliar les llibertats individuals i arribar a les llibertats col•lectives de les nacionalitats de l’Estat.

Arranar les competències i frenar les autonomies ha estat una tasca permanent des del 23-F. No hi ha hagut lleialtat de l’Estat per deixar viure autònomament les nacionalitats històriques. El nacionalisme espanyol escara és viu i no necessita cap dictadura per enfortir el centralisme. Cal recordar que en el sistema democràtic els catalans i Catalunya, sempre serem minoria a Madrid. Per tant, abandonar les nostres trinxeres defensives, desmobilitzar els catalans, sota el sofisme que a Espanya hi ha democràcia, és un error que pot portar-nos conseqüències greus.

.../... si fos veritat que “la qüestió nacional és, a la llarga, una qüestió de dretes” o que “tot nacionalisme afavoreix i genera, a la llarga, mecanismes i actituds de la dreta”, crec sincerament que les esquerres catalanes han de lluitar contra el nacionalisme espanyol amb un programa emancipador i progressista fet i pensat des de Catalunya, i per resoldre els nostres problemes , no els problemes dels altres. Un programa nacional que enforteixi la nostra sobirania competencial, ens asseguri la justa distribució de la riquesa, i ens faci més europeus, no més espanyols




Aquesta notícia ha rebut 590 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>