EL VATICÀ I CATALUNYA
05/11/2010


sempre és bo, recordar-ho

El VATICÀ i CATALUNYA

Per Francesc Ferrer i Gironès



A Ginebra el 1967 es va editar un llibre clandestí que es va titular “Le vatican et la Catalogne”. Aquesta edició estava prevista dins de la campanya que en aquell any s’havia organitzat de “Volem Bisbes Catalans”. El llibre bàsicament estudiava els mals tractes rebuts pels catalans des d’acabada la guerra, sota l’aquiescència tàcita de l’església romana. Aquest memorial de greuges era essencialment només dels menysteniments que Catalunya havia rebut sota el general Franco, i des del segon Concili vaticà. Per tant, nosaltres podem dir que el títol de “Le Vatican et la Catalogne” havia de ser per un índex molt més ampli i molt més profund. Es el que nosaltres avui intentem esquematitzar. El mal no ve pas d’ara. Les relacions de Catalunya amb el Vaticà des de l’origen sempre han estat tibants i fins i tot violentes. Tanmateix, com veurem al darrera de les males relacions del Vaticà amb Catalunya, sempre hi ha hagut la presència o les pressions de la cristianíssima França, i la diplomàcia de la catòlica Espanya. El Vaticà no ens ha vist mai als catalans com a membres d’una església, els membres de la qual tots som germans. Al contrari, ens ha tractat com un poder temporal, sense atorgar-nos mai ni un bri de benevolència doctrinal o de visió espiritual.

L’origen de les relacions de Catalunya amb l’església romana ve del 971, quan el comte Borrell II va erigir una Arxidiocesi estrictament catalana, i Roma ho va reconèixer, eren Urgell, Girona, Ausona, Elna etc.. Pel 1087 quan els castellans conquisten Toledo, ja volen prefigurar una jurisdicció política per tota la península i així ho obtenen de Roma. Els catalans i Narbona es queixen i en queden exclosos. Pel 1097 Catalunya fa donació de l’església de Tarragona a la Santa seu, i així assolim la independència eclesiàstica de Catalunya , mitjançant el pagament d’un cens anual de cinc lliures d’argent. Aquests son els orígens i per això els nostres bisbes han dit que Catalunya té arrels cristianes.

Però, aquesta situació tan bucòlica va durar poc. El nostre rei Pere I, que ai las! Era conegut pel “catòlic” fou víctima dels interessos al 1204. Pere I com a rei d’Aragó era feudatari de la Santa Seu i pagava 250 masmudines cada any a Roma. Fins i tot el Sant Pare el va coronar rei. Però els interessos anaven per altres camins. França es posa d’acord amb Roma, qui espiritualment autoritza als mercenaris francesos a eliminar físicament els càtars, quedant-se els territoris la corona cristianíssima. Pere I es troba davant d’un atzucac. Com a Senyor ha de protegir als albigencs i com a feudatari ha d’obeir el Sant Pare. Però, en veure la forma d’actuar criminal del rei del nord, ell es posa en contra de Roma i perd a la batalla de Muret al 1213. Desprès (1219) el St. Pare Honori III atorga una butlla a favor de Jaume I, a canvi de que no vulgui recuperar el Llenguadoc usurpat per França.

El 1281 Jaume I casa un fill amb Constança de Sicília. El cardenal francès Martí IV el col•loquen de Papa, i és el que no vol que Catalunya domini Sicília , atès que la vol cedir als Anjou. A més a més, el St. Pare reclama a Catalunya el cens anual que no paguen des de la mort de Pere a Muret. Ara bé una paradoxa. El 1282 el Papa Martí IV excomunica al nostre rei Pere el Gran perquè no deixa Sicília, i al 1284 el Sant Pare amb els francesos organitza una croada per treure el reis catalans i posar-hi Felip l’Ardit. Encara no sabem si el St. Pare era sant, perquè en arribar la croada a Girona, un altre sant va començar a treure mosques i va foragitar als francesos que foren estarnaiats al Coll de Panissars. També el 1309 la cort papal es va oposar a que la República pisana formés part de la confederació catalano-aragonesa.

Quan el Cisma de 1378 els catalans sempre varen anar a favor de Benet XIII, però a l’hora de la veritat al 1412 en decidir-se el Compromís de Casp, aquest Sant Pare va fer mans i mànigues perquè el Principat caigués en mans dels Trastàmares, de qui se’n podia fiar més. A la Guerra dels Segadors, es veritat que mentre érem independents ens posaren un administrador apostòlic. Però el 1648 quan arriba la Pau de Westfàlia, promoguda per Urbà VIII, el mediador Fabio Chigi, es negà a rebre al representant català Josep Fontanella, per no molestar als espanyols. I no cal dir, podríem allargar-ho més, sobretot després de 1714, que els bisbes, sempre castellans varen actuar com a funcionaris del Rei espanyol.

Al segle XX, comença amb un fet gravíssim, la Santa Seu persegueix al Bisbe Morgades, perquè va fer una pastoral demanant que el catecisme s’ensenyés en català. Al 1928 la Dictadura de Primo de Rivera també compra al Vaticà, i a través de la inspecció policial de Tedeschini, des de diferents congregacions vaticanes s’obliga a abandonar el català.

El Vaticà ha ignorat la llengua catalana en tots els actes litúrgics universals. A Roma durant el mil•leni de Catalunya es va xiular al polonès Wojtyla, fins que va parlar en català. Però ja no ho va fer mai més. Ni quan Andorra a més de ser un poder espiritual, fou una sobirania temporal reconeguda per l’ONU. En definitiva, Totes les doctrines, tots els principis morals, i la ideologia cristiana predicada per les jerarquies de l’església, no han estat mai aplicades als catalans, quan Catalunya era un estat independent no ens varen respectar com estat i ara que som una nació sense estat no ens respecten moralment els nostres drets



Aquesta notícia ha rebut 671 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>