GOVERNAR
Francesc Ferrer i Gironès .- El Punt 2002
24/05/2011


ARA I AVUI REFLEXIONEM TOTS!

../.."El verb governar sembla des de fora que és una funció absolutament lliure i d’àmplies facultats per decidir. Tanmateix, a l’hora de la veritat els compromisos col•legiats del consell ho deixa tot neulit. Quan Felipe González el 1982 va assumir el poder, el PSC li va demanar que retornés al Congrés de Diputats l’oportunitat de disposar de grup parlamentari. Ell va contestar, us donaré més, un grup parlamentari és poc, us donaré ministres. La veritat és que ara no tenen, ni grup parlamentari, ni ministres, i la veu dels socialistes catalans ha queda afònica políticament "

../..."Governar a casa d’un altre, no és pas la millor manera de defensar els teus drets nacionals, sobretot si estàs en una minoria que no et dona cap autoritat política. I si et deixen fer quelcom al teu aire, son tants els gripaus que t’has d’empassar, que no val la pena pair tants de batracis. El millor és governar al teu país sense haver de demanar disculpes".


GOVERNAR

Per Francesc Ferrer i Gironès


Amb el nou plantejament polític que s’ha suscitat amb l’oferiment del PP de tres llocs al govern del reialme d’Espanya, el catalanisme polític s’ha trobat sense una resposta ideològica consistent. I és que els arguments que es poden donar des de la posició de l’autonomisme com a projecte no poden ser prou coherents. Els que políticament tenen l’autonomia com a fita, no poden disposar en aquest tema d’un ideari sòlid i creïble. Tanmateix, la qüestió de governar a l’estat espanyol pels catalans, té diverses maneres de contemplar-ho. La primera, és que històricament els catalans gairebé mai no han estat cridats, ni reclamats, per participar en el govern, i quan han estat volguts, ha estat en moments de trencament polític o de governs progressistes. La segona, es verificar que els catalans com a ministres no han aportat mai cap solució, o millora en les relacions Espanya-Catalunya. I la tercera, davant d’aquestes hipòtesis és esbrinar el perquè ara Aznar l’interessa la participació de catalans al govern quan la seva política precisament és la de recomprar i reduir l’autogovern.

Sobre la primera, d’entrada podríem dir que durant el vuit-cents i el nou-cents la presència de catalans ha estat diversa, però molt escassa. Els espanyols si que són coherents en evitar la presència de catalans al govern de Madrid, atès que sempre els han considerat forasters. La prova la tenim que en el vuit-cents de 87 primers ministres, o equivalents només hi varen haver 3 catalans i fou desprès de la Gloriosa (Prim, Figueras i Pi i Margall). I en el nou-cents de 68 cap català. En el ministeri d’assumptes d’estat o exteriors de 191 ministres només dos son catalans (Soler i Cortina). Dels Ministres de Foment de 102 només tres catalans (Balaguer, Bosch, i Cambó), els Ministres d’Interior o governació de 181 dos catalans (Vallgornera i Pi i Margall). Deixo estar ministres de la guerra i de marina. De 220 ministres d’Hisenda només quatre catalans Figuerola i Tutau al sexenni democràtic, i Ventosa i Caralt en la col•laboració de la Lliga. El ministeri de Justícia de 143 ministres Duran i Bas i Bertran i Musitu. Hi podríem afegir, en Companys, Nicolau d’Olwer o Gual Villalví. En aquesta mostra prou representativa hom pot veure que els catalans no arriben ni al 2%. I si treiéssim les dues repúbliques encara serien menys.

En segon lloc, no podem afirmar que la presència d’aquests ministres haguessin fet cap aportació clara i sòlida a favor dels drets nacionals de Catalunya. Ni quan Cambó i altres de la Lliga varen col•laborar amb el suport a la monarquia no varen poder o no varen voler fer res a favor de la Mancomunitat. I durant la segona república tampoc la col•laboració va ser prou decisiva com per considerar que l’Estatut d’Autonomia s’hagués negociat amb generositat i reconeixement dels nostres drets nacionals. Tenim l’exemple dels ministeris de Lluch i Serra. Quan eren ministres, el Govern de Madrid va impugnar davant del Tribunal Constitucional la llei de normalització lingüística. Aleshores jo vaig demanar als dos ministres que dimitissin, atès que cap català podia suportar que en la seva presència hom pogués anar en contra de la normalitat de la llengua catalana. No hi va haver res a fer. El fenomen es persistent. Quan a un el fan ministre sembla que hagi de fer esforços per palesar que no exerceix de català.

El verb governar sembla des de fora que és una funció absolutament lliure i d’àmplies facultats per decidir. Tanmateix, a l’hora de la veritat els compromisos col•legiats del consell ho deixa tot neulit. Quan Felipe González el 1982 va assumir el poder, el PSC li va demanar que retornés al Congrés de Diputats l’oportunitat de disposar de grup parlamentari. Ell va contestar, us donaré més, un grup parlamentari és poc, us donaré ministres. La veritat és que ara no tenen, ni grup parlamentari, ni ministres, i la veu dels socialistes catalans ha queda afònica políticament.

I finalment, ¿quin és l’objectiu del PP en fer l’oferiment?. Si veritablement la intenció fos autèntica, podrien haver dit, que el PP no es tornaria a presentar a Catalunya, i que deixava tot l’espai polític per CiU. Aquesta formula és la que té Baviera en relació amb els demòcrata-cristians alemanys. Però, no, la qüestió és que desapareixin les expectatives dels votants catalanistes, i en el futur el PP pugui senyorejar a Catalunya, atès que segons els seus arguments legislen junts, voten conjuntament, i fan una mateixa política.

Governar a casa d’un altre, no és pas la millor manera de defensar els teus drets nacionals, sobretot si estàs en una minoria que no et dona cap autoritat política. I si et deixen fer quelcom al teu aire, son tants els gripaus que t’has d’empassar, que no val la pena pair tants de batracis. El millor és governar al teu país sense haver de demanar disculpes.



Aquesta notícia ha rebut 555 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>