 |
 |
| QUAN EL PRESENT ESDEVÉ HISTÒRIA Francesc Ferrer i Gironès - Publicat a L’Empordà Federal, setembre 1987 |
| 16/06/2011 |
|
"Però, no oblidem que tot això no serà possible sense ideologia. Els polítics massa pragmàtics potser aconseguiran un consensus ampli entre els electors, però el seu futur no es mourà del passat. Ens calen idees i ens calen ideals. Per arribar a un futur millor. El poder ha de caure a les mans dels que projecten el futur amb creativitat empresos per l’ideal. Sinó és així, els nostres fills es preguntaran per a que serveix la llibertat?". QUAN EL PRESENT ESDEVÉ HISTÒRIA Aquest any en fa deu que va ser proclamada la Constitució. Després d’una època molt intensa i activa entre les postremitats del Règim Dictatorial franquista i l’inici del nou règim constitucional, a partir de les eleccions del juny de 1977, es va anar canalitzant la fermentació ideològica cap a organitzacions polítiques que varen alambinar-ho a través d’un text constitucional consensuat. Ara després d’aquests deu anys, fixem-nos que tot el panorama polític s’ha anat esmorteint, i els nivells de participació popular han quedat afeblits fins arribar a la seva mínima expressió. L’assoliment del poder estroncà de cop l’efervescència, en ocupar els llocs directius els política que menaven la lluita renovadora. Caldrà una nova generació per impulsar amb fermesa les noves fites de l’ideal. Alguns objectius inicials del demòcrates, encara no s’han assolit, però els que ara ocupen el poder tampoc no els volen plantejar deixant-ho en mans dels grups o grupuscles anomenats extraparlamentaris Tocqueville va observar aquest fenomen en la revolució francesa. Passats deu anys després de la revolta, la societat francesa, tot i el capgirament que va existir, va retornar als mores i hàbits d’abans de la revolució. Ara ha passat una cosa similar. Després de deu anys de la instauració del règim democràtic , han aparegut i han emergit fets que s’assemblen als que hi havia abans amb el sistema dictatorial. I és que en l’evolució històrica els canvis son molt difícils de consolidar, i cal diversos fronts per fer-los efectius. L’historiador empordanès Joan Reglà també fa constar que la història es repeteix: uns son els que fan la revolució, però un cop reeixida, son els moderats els que governen, aprofitant només algunes de les fites dels revolucionaris. La nostra societat en el canvi polític esdevingut es va trobar, segons el meu criteri, davant de tres idees mares. Una va ser la implantació d’un sistema democràtic, l’altra la resolució del fet nacional, i finalment la materialització de les reivindicacions socials. Sobre el primer punt, és indiscutible que la democràcia és estimada o és volguda, perquè ha representat un canvi substancial en el reconeixement del Dret d’opinió, Dret de vaga, o d’associació, i de la pràctica de tots els drets individuals de la persona. Però, caldria saber fins a quin punt, el ciutadà normal està disposat a defensar aquesta democràcia, si els drets aconseguits no li representen cap ingrés familiar suplementari, o no li repercuteixen directament en el seu status social . la democràcia és volguda en abstracte, però pel que he vist i el que he verificat, el que en general no accepten son els polítics. És com si és digués, la doctrina és bona, però els sacerdots que l’administren i la divulguen no compleixen el que ells prediquen. I potser és que la ciutadania no ha fet ús del dret que la mateixa democràcia li atorga de participar més en la res pública, i de controlar més d’aprop a tots els polítics que encarnen la sobirania popular. No n’hi ha prou d’anar a votar, caldria una vigilància més propera durant la legislatura. Si això esdevingués, els partits no tindrien les mans tan lliures a l’hora de confeccionar les llistes, i haurien de comptar més amb l’opinió popular. Però també cal reconèixer que l’actual Llei Electoral no facilita gaire la intervenció dels electors en el premi o punició dels polítics posats en les Llistes de votació. Un altre tema que cada dia esdevé més punyent és el del fet nacional. Fixem-nos que la bipolarització dels partits a Catalunya és un fenomen molt curiós, que si hom el vol analitzar des del punt de vista nacional no hi ha manera de trobar-hi l’entrellat. El Fet Nacional no s’ha debatut amb sinceritat, ni amb claredat. Sempre s’ha tractat en problemes condicionats, que si no es volen transferir competències, que si no ens volen donar més diners pels pressupostos, que si Madrid continua impugnant les lleis del Parlament, etc. Però no s’ha fet cap anàlisi definitiva i consensuada sobre l’articulació definitiva entre Catalunya i l’Estat, ni s’ha volgut contemplar la independència política del Principat. Aquest tema s’ha anat vivint en l’ambigüitat i la manca de programa. Caldria d’una vegada decidir amb el major nombre possible d’opinions agrupades, quin és el model d’articulació que ha d’existir entre Catalunya i els altres països catalans, i aquests amb l’Estat. I per fer això, no pot ser que uns vulguin la independència en el terreny competencial, però a l’hora de l’economia es demani la unitat de mercat. No pot ser que mentre uns proposen el model federal, els altres amb esperit sectari de partit hi impugnin com si fossin de Madrid. No pot ser que un vulgui tenir un grup parlamentari propi, però no siguin capaços de fer presentar esmenes, i de votar-les, quan es va a favor de Catalunya. Caldria més que mai elaborar projectes nacionals consensuats per totes les forces polítiques, sobre educació, la sanitat, o per la normalització de la llengua, i fer-los reeixir sense esperit de partit, i només amb una voluntat nacional compartida. Si les polítiques conjunturals partidistes son les que van dominant en la nostra vida política, mai arribarà a fer-se una nació gran i respectada. Les lluites partidistes en fets cabdals son el camí més recte pel nostre afebliment social. Les lluites de partit cal deixar-ho per tot allò que no té importància Nacional. I finalment,les reivindicacions socials. La coincidència entre l’aparició de la crisi econòmica del petroli i les conseqüències subsegüents en el camp de la producció, amb l’emergència de la democràcia, ha resultat que la realitat dura de la crisi tecnològica ha fet més mal al moviment obrer que la mateixa dictadura. En uns moments històrics que l’atur ha emergit com a fruit de la crisi econòmica, no ha estat pas moment per crear l’associacionisme obrer, ni per desenrotllar el sindicalisme reivindicatiu. Els postulats de l’esquerra a tot Europa, no han servit per resoldre el problema de l’atur, perquè només estava preparada per distribuir millor la renda produïda, i d’eixamplar el salari social. La classe treballadora no podia lluitar per millors condicions de treball , o per una major remuneració del factor treball, si el que perillava era la mateixa feina. La manca de resposta per tota aquesta problemàtica ha portat a un refredament del sindicalisme , el qual no podrà tornar a aconseguir la força que necessita fins que no s transformi en un organisme que a més de defensar els interessos de classe, no presti serveis necessaris a tots els seus afiliats. El futur doncs encara és lluny, perquè si volem mobilitzar el cos social, ens cal sensibilitzar al poble per un aprofundiment de la democràcia, tant pel que fa a la vigència dels drets fonamentals de la persona, com per fer participants als ciutadans en la divulgació de la cultura, i en els afers públics. Aquest poble ha de viure intensament el fet nacional i ha de conèixer els beneficis d’un Govern Català Progressista, que no s’haurà de limitar a distribuir subvencions i gestionar els serveis, sinó a crear amb imaginació noves situacions de poder. Però, no oblidem que tot això no serà possible sense ideologia. Els polítics massa pragmàtics potser aconseguiran un consensus ampli entre els electors, però el seu futur no es mourà del passat. Ens calen idees i ens calen ideals. Per arribar a un futur millor. El poder ha de caure a les mans dels que projecten el futur amb creativitat empresos per l’ideal. Sinó és així, els nostres fills es preguntaran per a que serveix la llibertat?. |
|
| |
 |
|
|
|
 |