 |
 |
| L’INTEL.LECTUAL CATALÀ Per Francesc Ferrer i Gironès.- EL PUNT 2001 |
| 16/07/2011 |
|
"Ens manquen intel•lectuals que trenquin amb les idees que tenen els seus dirigents, ens calen intel•lectuals que es rebel•lin contra els dogmes, freturem intel•lectuals que denunciïn la corrupció en el camp polític, necessitem intel•lectuals que reivindiquin les llibertats col•lectives, no tenim intel•lectuals que pugnin per un millor sistema de govern, ens falten intel•lectuals que estiguin fora del poder i lluitin a favor de la raó, de la justícia, i de la veritat sense espasmes provincians. Si l’era de la impremta ha passat, i l’època dels audiovisuals ja l’hem perduda, ¿podrem gaudir d’intel•lectuals sobirans a la nova era digital"! L’INTEL.LECTUAL CATALÀ Hi ha gent que s’autoanomena “intel•lectual”, malgrat què és difícil poder ostentar un títol sense disposar de currículums universitaris que et facultin usar-lo. ¿Com definir, doncs, aquesta categoria d’intel•lectual?. L’intel•lectual que ha arribat a ser-ne catalogat, sempre té els límits difusos i abstractes, però podríem dir que l’intel•lectual professional, segons Regis Debray, és aquell que actua sobre l’home sense imposició a través de símbols, paraules, o imatges i sons, i ho sol fer fora dels recintes institucionals (ensenyament, parlament, acadèmia, església, etc. Tanmateix aquests que normalment son classificats dins del gremi dels intel•lectuals ens fan patir moltes vegades, perquè esdevenen sovint intel•lectuals orgànics, com deia Gramsci. Són orgànics aquells que opinen o pensen de la manera que voldrien que opinessin i pensessin aquells que els paguen, o aquells dels quals en depenen. I per això ens fan patir els nostres intel•lectuals perquè en llegir o escoltar els seus criteris, o en observar els seus silencis, sempre hi veiem els objectius o els propòsits dels seus dirigents. La paraula “intel•lectual” com a substantiu va esdevenir normal des de finals del vuit-cents i des del nou-cents la reputació dels intel•lectuals estava fonamentada en els seus coneixements en el camp de la ciència, de la literatura, o de les humanitats. Naturalment la pujada de l’intel•lectual i la seva popularitat va venir agermanada amb la difusió escrita, primer en els llibres i després de la premsa. Però a l’era actual, l’antic intel•lectual que es basava en el món de la impremta, s’ha vist foragitat pels nous eixos de la difusió, com podrien ser la ràdio, televisió, cinema, etc. S’ha passat del petit comerç intel•lectual als grans hipermercats de la comercialització de la cultura. Però, aquesta industrialització cultural ha fet també canviar a l’intel•lectual, portant-lo cap a la simplificació de les idees, atès que els mitjans basats en la imatge, són més propensos a simplificar allò que s’imprimia. La tècnica ha fet canviar a l’intel•lectual, i l’amo dels mitjans tècnics ha dominat les opinions dels qui estan al seu servei, sota l’excusa dels nivells de l’audiència, o dels criteris dels poders polítics. Avui fer la revolució a través dels intel•lectuals es cada dia més difícil, perquè qui és portador de les idees transformadores no arriba gairebé mai a ser assalariat dels propietaris dels mitjans tècnics que difonen les idees. L’intel•lectual hauria de ser un príncep social que per damunt de les conjuntures i les circumstàncies immediates, sap difondre des dels seus coneixements profunds de la saviesa la seva aplicació pràctica a les polítiques d’avui. Però els intel•lectuals no poden arribar a la plaça pública, si els mitjans de difusió no estan al seu servei. La llibertat de premsa, no és igual a la llibertat d’opinió. Hi ha llibertat per fer diaris, però no hi ha llibertat per opinar-hi. A Catalunya encara hi contemplem els “intel•lectuals provincians”. Aquesta mena d’homes, son assalariats que cobren i viuen a Catalunya, però sempre pensen i escriuen amb la mirada posada vers la metròpoli. No son homes que pensen i recreen les opinions polítiques i socials des d’un espai nacional concret, al servei d’un poble que precisa dels seus referents nacionals. Son autèntics escrivans que han posat la seva ploma al servei dels qui els hi ha marcat els límits als seus comentaris. Son víctimes de la globalització i del pensament únic espanyol. Els seus espais mentals no son els del seu entorn, sinó els dels que els hi fixen des de la metròpoli. L’intel•lectual provincià és un home estrafet que més que “príncep social” és una víctima dels propietaris dels mitjans de difusió, de les opinions que li han estat assignades pels poders polítics o fàctics, i dels límits establerts en l’esfera ideològico-politica dominant. Ens manquen intel•lectuals que trenquin amb les idees que tenen els seus dirigents, ens calen intel•lectuals que es rebel•lin contra els dogmes, freturem intel•lectuals que denunciïn la corrupció en el camp polític, necessitem intel•lectuals que reivindiquin les llibertats col•lectives, no tenim intel•lectuals que pugnin per un millor sistema de govern, ens falten intel•lectuals que estiguin fora del poder i lluitin a favor de la raó, de la justícia, i de la veritat sense espasmes provincians. Si l’era de la impremta ha passat, i l’època dels audiovisuals ja l’hem perduda, ¿podrem gaudir d’intel•lectuals sobirans a la nova era digital |
|
| |
 |
|
|
|
 |