LLEI DE L’EMBUT
Francesc Ferrer i Gironès.- Diari Avui, 2001


15/02/2012


.../...La veritat ens farà lliures, sobretot quan podem saber el que ens costa cada any ser dependents de Madrid.


LA LLEI DE L’EMBUT

La política és aparença, perquè molt sovint no és pas la realitat el que val, sinó allò que sembla i perceben els ciutadans. Per aquesta raó hem d’entendre que els estats ens forneixin i ens afaiçonin un imaginari i un univers simbòlic amb enginyeria social per alimentar-nos dels seus objectius. I d’igual manera en Campalans ens recordava que la política era pedagogia, en el sentit de que els ciutadans havien d’entendre bé la realitat social que governava els esdeveniments, perquè sinó tot es convertia en màgia pura regulada pels mandarins de sempre. Avui voldria explicar una qüestió que des dels mitjans de comunicació s’ha portat d’una manera absolutament boirosa, se n’ha parlat tant crípticament, i s’ha cuinat amb salses tant confoses, que n’estic segur, que a la pràctica cap ciutadà allunyat dels cercles íntims del conseller d’economia no hi ha entès un borrall. I el consell de Campalans no l’ha practicat ningú, i per tant, podem caure al parany d’allò que sembla, però no en el paradís de la veritat que ens farà lliures.

És tracta d’allò que se’n diu el finançament. El finançament ha anat amunt i avall. El govern ha afirmat que mai, des del 1714 ençà, no havíem tingut un finançament tan bo, que en definitiva era el millor que ens podia passar. Doncs bé. Permeteu-me que no em posi en el terreny dels mots polítics i me’n vagi cap a la part de la llei i de les xifres. Que carai, dues coses que tenen més solidesa i immobilitat que les opinions i els qualificatius. En primer lloc. Cal distingir dues coses, una és el finançament de la institució de la Generalitat i l’altra és el finançament de les necessitats dels ciutadans. És a dir, els ciutadans són els únics que paguen mitjançant les seves aportacions a l’Erari Públic, i en contrapartida, els ciutadans haurien de rebre els serveis que provenen de les Administracions Públiques en especial, llevat de l’administració local, de la Generalitat i de l’Estat, i deixant de banda els retorns de la Unió Europea.

D’entrada doncs el finançament de la Generalitat és una part del tot. I quan es reconeix que aquest finançament tan lloat només representa el 86% del pressupost de la Generalitat, també cal afirmar que no solament és la part d’un tot, sinó que és una part de la part. En definitiva depenem de l’Estat Espanyol i la nostra independència financera és nul•la. “El secreto de la libertad en los tiempos modernos está en el pressupuesto” o “la verdadera independencia está en la independencia del presupesto” va dir el ministre Posada Herrera el 1866. L’Estatut, que és una llei orgànica i plebiscitada, mana que el finançament es faci d’ençà de tres principis bàsics: la mitjana aritmètica entre el coeficient de la població de Catalunya (15%) i el coeficient que representa l’IRPF (21%) com esforç fiscal. El segon eren els serveis públics que l’estat havia transferit a la Generalitat. I el tercer era la solidaritat entre les comunitats autònomes.

Doncs bé. He mirat d’averiguar aquestes xifres a partir de les bases conceptuals que estableix la llei. Ep, la llei orgànica aprovada per Madrid i plebiscitada pel poble català, no la llei de l’embut que faci el ministre de torn. I m’he trobat en el problema que no em lliguen les coses. D’entrada veig que dins de les comunitats que es poden considerar del mateix rang segons les competències, o de l’art. 151, observo que la Generalitat és la que té el finançament més baix per habitant.. Com es pot entendre això?. Exactament he trobat que el finançament previst per a la Generalitat representa el 16% del total a distribuir (sense territoris forals). És a dir, que us puc assegurar que no es la mitjana aritmètica entre població i esforç fiscal.

Això no té explicació. I no té justificació de cap mena perquè la Generalitat en funció del segon punt és la que té més competències transferides. Però, és que la Generalitat té per habitant un finançament més baix del que poden tenir comunitats, sense la sanitat traspassada, ni la policia, ni les presons, ni la justícia, etc. ¿Com s’entén això?. Si la Generalitat no li donen els recursos per la mitjana aritmètica, almenys els haurien de donar per les transferències de serveis públics realitzades. Amb aquesta broma sinistre, si es veritat que la Generalitat amb els diners que li donen pot fer funcionar a més a més, la policia, l’administració de justícia, les presons i la sanitat, de que en faran les altres comunitats autònomes?. Posaran els superàvits en una caixa d’estalvi?.

I en darrer terme tenim la solidaritat. Ah, la solidaritat el gran terme màgic, consensuat en redactar-se la constitució, imaginat per tapar l’espoli fiscal d’una manera elegant, i per justificar el dèficit secular aplicat per la superestructura. Si la llei orgànica diu que cal tenir en compte la solidaritat. Jo, com a ciutadà pregunto, atès que sóc molt solidari: ¿Quan paga Catalunya per solidaritat?. Si hem de ser solidaris cal establir primer la quantitat per solidaritat. Doncs, no ho sabem!. Ara bé, per la deducció que podem fer de les xifres aquesta solidaritat ha de ser substanciosa. Si de fet només ens retornen el 16% dels recursos a distribuir, i la Generalitat té moltes més transferències fetes que ningú, i de finançament per habitant estem per sota de la mitjana estatal, això vol dir que quan els científics de Madrid puguin esbrinar fins a quin grau som solidaris, quedarem esfereïts. Però el nostre Govern no es capaç de dir-nos cada any quin es el nivell de la nostra solidaritat?. La llei ho fixa!.

Fins ara hem parlat del finançament de la Generalitat. Però no em parlat del finançament dels catalans, mitjançant els serveis que l’estat s’ha reservat per ell. L’Estat hauria de pagar el 14% que faltaria fins arribar a la totalitat del pressupost de la Generalitat, i naturalment les despeses corrents dels serveis estatals, i no cal dir les inversions en infrastructures que encara depenen de l’Estat. ¿Us imagineu si ja ens canen amb el finançament de la Generalitat, com ens poden ensarronar amb les inversions públiques a Catalunya?. Quina poca claredat!. Quina poca transparència!. I el ministre Montoro diu que això no es pot computar. El BBV periòdicament computa el PIB de cada província i de cada comunitat i l’Estat no té prou estris per saber la distribució de la despesa pública. ¿No hi ha pressió política des de la Universitat per desemmascarar els mentiders?.

I no em dit res dels recursos públics que retornen de la Unió Europea. En total el tema del finançament de la Generalitat s’ha portat a un reduccionisme tal que no solament no informa a ningú, sinó que s’ha volgut eliminar qualsevol espurna reivindicativa. S’ha anestesiat als ciutadans i als electors. La veritat no és l’aparença que la Generalitat vol que percebin els ciutadans. La veritat avui és la que cal aplicar des de les normes positives fixades en el pacte estatutari i de les xifres que surtin de la comptabilitat pública. La veritat ens farà lliures, sobretot quan podem saber el que ens costa cada any ser dependents de Madrid.



Aquesta notícia ha rebut 547 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>