Francesc Ferrer i Gironès
Diada de Sant Jordi, a Santa Coloma de Farners
Any 2002
22/04/2016




ARA I SEMPRE !




Sant Jordi s’encamina cap a l’estadi, a fora deixa el cavall estacat i ben fermat a la tanca. Camina parsimoniós, va cap al mig del camp de futbol. Allà també s’hi troba el drac blanc que l’està esperant. Sant Jordi camina a poc a poc, no es protegeix amb l’alçada del cavall, va a peu, i albira tota la graderia que està expectant. Gairebé tots els espectadors es posen a cantar, amb veu atronadora, els versos d’en Sagarra: “Sant Jordi duu una rosa mig desclosa/ pintada de vermell i de neguit./ Catalunya és el nom d’aquesta rosa/ i sant Jordi la porta al mig del pit.”

Sant Jordi exultant es treu l’espasa del buirac, i la branda enlaire saludant a tots els catalans. El drac treu fum pels ullals. Obre la boca, i cueja la seva llarga extremitat residu de quan havia estat monstre marí. El drac com un Leviatan és enemic dels deus i dels homes, i contra ell cal que hi lluitin els herois. La visió era un home sol, descavalcat, davant de la bèstia, un animal carregat de milions, fruit de l’espoliació, que l’ha transformat d’un color blanc mig cru. Sant Jordi tanmateix es de complexitat robusta i musculada, d’altura atlètica, i de ràpids saltirons, on hi suma la intel•ligència i el moviment.

Es guaiten tots dos de lluny estant, es vigilen amatents a qualsevol ardit, avançant tots dos cap el centre del camp. Allà es miren de fit a fit. La víbria obre la boca de bat a bat i amb la seva alè pudent vol foragitar el cavaller del terreny de joc. Sant Jordi no s’espanta. Aguanta ferm. El drac malgrat ésser alat no té velocitat pel seu pes, ni per la seva còrpora. Sant Jordi es belluga damunt la gespa d’un costat a l’altra brandant l’espasa.

Després d’una fase de coneixement estratègic de cada ú, Sant Jordi se li acosta, i amb un moviment com un llampec, amb l’espasa rebent li passa pel davant de la cara i li toca un ull. El drac vibriàtic salta de dolor, i la sang li vessa per les galtes avall. D’entrada és “Un a Zero”.

Per haver-lo deixat borni, el drac ja no mira de cara, i per vigilar comença a fer voltes pel camp sense ofrenar la testa occida. El primer resultat de l’escomesa és d’optimisme per tots els que pateixen la presència del drac blanquejat. Tots van veient que el drac ja s’ha tornat més aviat un dragó borni. Davant d’aquesta situació tots es posen a cridar cantant l’himne de Ventura Gassol, quan diu: “Sant Jordi, apreteu els esperons/ som el jovent que ve al vostre darrera,/ ens sentim cavallers i ens adelera/ perdre’ns amb vós endins els horitzons...”

Tanmateix el drac agafa forces d’allà on pot i aprofitant la seva inèrcia s’estimba contra el cavaller Sant Jordi, que veient-se sepultat sota aquell animal fabulós, el dibla amb una filigrana de cintura, i el monstre s’empotra dins de la porta del camp. De l’espetec de l’animal contra la porteria, la fusta li cau al damunt i s’embolica fort amb la xarxa. Tot sol queda immobilitzat. Aleshores és quan el cavaller Sant Jordi, sense pressa li clava l’espasa definitiva. És un “dos a zero”. D’ençà d’aquest moment el joc queda pràcticament acabat atès que l’animal blanquejat no es pot concentrar i queda com immobilitzat.

Després de la batalla, el cavaller Sant Jordi, que simbòlicament en nom de tots ens va deslliurar del drac, se’n va a recés amb un dos a zero al sarró. I tal com va escriure Pere Quart, quan es deia encara Joan Oliver: “En soledat restaura el seu coratge/ S’alzina. I es persigna./ I quan s’obre de braços és el signe/ de la creu on s’atarda Catalunya.”

Francesc Ferrer i Gironès


Aquesta notícia ha rebut 214 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>