APRÈN CATALÀ CLANDESTINAMENT

Fins que no va haver d’anar a fer el soldat, en Francesc Ferrer no s’havia plantejat mai el problema de la llengua. Parlava en català amb tothom perquè, llavors, a Girona, pràcticament tothom era encara catalanoparlant, però estudiava en castellà, s’examinava en castellà, es passava al castellà amb naturalitat cada cop que havia de parlar amb un funcionari o un immigrat no català. No s’havia ni adonat del problema. Però quan va veure que havia de marxar de casa a fer el soldat, es va imaginar a si mateix escrivint cartes a la seva mare i, naturalment, cartes en castellà. El pensament li va obrir el ulls i revoltar els budells. No ho va pas voler acceptar. De manera que es va apuntar a unes classes de català que feien a la Unió Excursionista de Catalunya, la UEC. Eren classes clandestines, naturalment. Devia tenir llavors dinou anys, potser encara no fets. Allà va tenir una de les alegries més grans de la seva vida. Va ser com una revelació. Napoleó va dir que el dia més feliç de la seva vida havia estat el dia que va fer la primera comunió. “Jo diria- explica en Ferrer- que el dia més feliç de la meva vida va ser el dia que vaig poder escriure el que pensava i el que enraonava tal com ho pensava i tal com ho enraonava”. Va trobar la coincidència entre l’ortografia i el pensament.

| << Anterior | Inici | Següent >> |