LA MARXA DE LA LLIBERTAT

Aquell mateix dia d’estiu van sortir sis columnes de l’anomenada Marxa de la Llibertat: d’Oliana, Esterri d’Àneu, Girona, L’Escala, La Sénia i Guardamar. Van recórrer, amb entrebancs de tota mena, les comarques catalanes tot l’estiu, divulgant arreu els punts de l’Assemblea Democràtica de Catalunya. La iniciativa havia estat de Pax Christi, però immediatament s’hi van adherir tots els partits polítics catalans, entitats i organismes de tota mena, fins a un tota de dos-cents. La primera jornada es va saldar, segons els diaris de l’endemà, amb més d’un centenar de detinguts i molts milions de pessetes en multes. La columna de la Marxa que va sortir de Girona es va formar a l’església de Sant Feliu, al barri vell de la ciutat. La policia, reforçada convenientment, ho vigilava tot. Els marxaires varen haver de convertir l’església en un refugi. La Girona vella estava assetjada un cop més. Hi van haver detencions, com a tot arreu. L’espera s’allarga a Sant Feliu i es pren una decisió: cal sortir i parlar amb el president de l’Audiència. Surten els caps més destacats: Ferrer, Colomines, Boix, Quintanas i Francesc Francisco. L’Audiència és a quatre passes. Però no es fàcil. La sortida és una operació estratègica. Un vehicle policial ja és a la porta del palau de Justícia quan ells encara estan pujant els primers esglaons. Han arribat just, però tenen tancada la retirada. El president de l’Audiència els rep després de preguntar qui són i aclarir que només acceptarà parlar amb el president de la Cambra de Comerç. Ja n’hi ha prou. Expliquen la situació. Demanen la llibertat dels detinguts. El magistrat no hi pot fer res. Quan passin a disposició judicial, potser. Ara tot depèn de la policia. Tot això ja ho sabien els marxaires. Però el sol fet d’haver parlat amb el president de l’Audiència ja es un punt al seu favor. La premsa de l’endemà ho recollirà. Els policies que vigilen la porta de l’Audiència han dubtat. No saben què han de fer. Entren al bar L’Arc per telefonar al govern civil i demanar instruccions. Se’ls diu que els detinguin a tots. Ells indiquen que hi ha el president de la Cambra de Comerç. ¿Què en fan?. Després d’uns instants de dubte la resposta és clara: que el detinguin també¡. Però la conversa ha estat pública. L’han seguit els clients, que estaven pendents del que passava a fora. Entre ells, la muller d’en Ferrer, que aconsegueix línia amb l’Audiència. Just a temps. Estan sortint d’un en un. I només posar un peu a les pedres de la plaça de la catedral, ja són al furgó policial. Aconsegueixen detenir en Colomines, en Boix i en Francisco. En Francesc Ferrer, avisat, no surt. Es queda a dintre, amb la complicitat d’algun funcionari. Tampoc no enxampen en Quintanas. Els guàrdies es queden amb un pam de nas. La Marxa de la Llibertat, que ha estat avortada a molts punts de sortida continuarà miraculosament l’endemà dilluns. El mateix vespre de diumenge, a l’Escala, una alta columna va iniciar la marxa. També s’hi va detenir una cinquantena de persones. No hi feia res. Era tot el poble que es posava en marxa. Com més gent detenien, més en sortien. I els detinguts que tornaven al carrer es reenganxaven tot seguit. No va ser pas un aplec, ni un pelegrinatge. La Marxa de la Llibertat era una mena de guerrilla pacífica, que apareixia, es manifestava i desapareixia sense deixar rastres. Els mitjans de comunicació ja tenien cura de seguir-li els passos cada dia, malgrat els esforços de la guàrdia civil i de tots els governadors.