 |
 |
| ABC (Diumenge, 1-I-2006) |
| 01/01/2006 |
|
Pel títol de la bitàcola d’avui, semblaria que així com iniciem el primer dia de l’any, també podríem començar l’alfabet. L’abc de qualsevol cosa, sempre significa que comença. Doncs, no. L’abc no expressa avui cap començament, sinó més aviat l’obstinació, el cansament, i l’odi dels que han escrit l’editorial del diari de Madrid que va aparèixer publicada ahir, però amb l’edició d’avui. Mal començament d’any. L’editorialista, que suposem que quan escriu, ho fa amb la intenció de recollir, no solament l’opinió de la redacció, sinó també de la propietat, ha tornat a vomitar contra nosaltres. N’estem tips de tanta ràbia que ens tenen. En tenim tot ple de tanta obsessió malaltissa que expressen contra la llengua catalana. Les seves contradiccions flagrants pel que fa a drets i deures és de tal envergadura que més aviat podríem dir que la seva ideologia és nazi, feixista, dominadora i hegemonista. Aquesta editorial parla, ai làs!, del nostre Estatut. I es concentra sobre la llengua catalana. Els rebenta d’entrada que sigui “llengua pròpia”. Afirma d’una manera rotunda que “En términos sociopolíticos, la imposición del catalán en la administración o en la enseñanza lleva el desplazamiento de la lengua común, culminando así un proceso que los nacionalistas han impulsado de forma sistemática”. ¿No tenen vergonya?. Com es pot dir que el català s’imposa a l’ensenyament i a l’administració?. ¿No serà a l’inrevés que s’imposa el castellà?. I perquè la presència del català suposa el “desplazamiento” del castellà?. No serà més aviat el castellà que com a llengua forastera, aliena, i imposada amb normes positives immenses és la que intenta forçar un desplaçament del català?. Són autèntics energúmens de la mentida i la falsedat. Després s’estranya que el PSOE accepti una “seña de identidad del nacionalismo romántico e historicista, siempre dispuesto a sacrificar los derechos individuales en nombre de unos imaginarios derechos colectivos.” ¿Que hem de dir davant d’aquesta falòrnia?. No poden ser més criminals i traïdors aquests espanyols?. ¿Com poden dir que la llengua catalana és un senyal romàntic i historicista, davant de la llengua que ens han ensenyat els nostres pares, de la mateixa manera que el seus els ensenyaren el castellà?. ¿Es senyal nacionalista, romàntic i historicista el castellà?. ¿Quins drets individuals tenen ells que no podem tenir nosaltres?. Els drets lingüístics son intrínsecament de naturalesa individual, segons la doctrina del TC, i ara perquè ens els fan “imaginarios derechos colectivos”?. Els castellans només es creuen que són els únics subjectes de drets, i la seva ment malalta i distorsionada, creu pels catalans que només els poden reservar la possibilitat de parlar la seva llengua imperial. No cal dir que després afirmen que si s’aprova l’Estatut, “vivir en castellano en Cataluña se convertirá sencillamente en algo imposible”. ¿No estan pas infectats d’alguna malaltia cerebral aquest castellans?. Quan vaig fer el llibre de la persecució política de la llengua catalana vaig arribar a la conclusió, després d’analitzar totes les prohibicions, que ens tenien odi. Però, ara ja no és odi. Ara després de l’estatut de 1979, després de la Carta Europea de les Llengües, després dels Tractats Internacionals de l’ONU, i després de totes les proclamacions dels drets lingüístics, aquesta gent s’ha tornat d’unes obsessives paranoies que els ha fet perdre l’ús de la raó, i se’ls ha extraviat el senderi. Ara hem de vigilar més que mai. Quan algú perd l’equilibri emocional, encara que sigui a resultes de la seva llengua, pot malferir, pot extorsionar, pot paltrigar, al que simplement no s’ajup a llepar-li la seva, ni se sotmet a parlar com ell, ni sobretot no vol ser dominat pel seu pensament. Alerta catalans!. Els espanyols ens estimen molt, però no ens volen donar la llengua, tal com es va dir ja per l’estatut del 1932. |
|
| |
 |
|
|
|
 |