VERGONYA ETERNA PER AQUELL QUE , MENYSPREANT EL PROPI IDIOMA, UTILITZA ELS D'ALTRES. - DANTE ALIGHIERI-
01/04/2007


És d'actualitat que el goven del País Valencià, està fent tots els possibles per negar la comunicació entre els territoris de la mateixa parla. Això però com tots sabem ve de lluny, avui en Francesc Ferrer ens parla d' Abril Martorell i de Brosseta al 1982 quan es va aprovar l'Estatut d'Autonomia del País Valencià.


L’HERÈNCIA D’ABRIL I BROSSETA


Per Francesc Ferrer i Gironès

Aquesta setmana s’ha parlat moltíssim de la nomenclatura d’una llengua que es parla a la península ibèrica i es originària del llatí vulgar. Pel que sembla uns li diuen català i altres valencià. Tots els científics del món, tots els acadèmics, tots els filòlegs, tots els catedràtics de romàniques, tots estan d’acord que es una mateixa llengua, i que per anomenar-la han convingut en dir-li catalana. Sembla que tot això és una qüestió d’avui quan en realitat fa temps i temps que aquest tema va començar. Tanmateix, en la meva vida política quan em varen elegir per ser Senador a Madrid també em vaig trobar amb aquesta qüestió.

Les misèries havien començat abans. Hi havien arguments per part de la dreta valenciana per anar en contra de la llengua catalana, que per ells això significava anar en contra de la llengua valenciana. El primer que hi vaig parlar sobre el tema fou amb un valencià il•lustre Manuel Brosseta i Pont, catedràtic de dret mercantil, que aleshores era senador per València i Secretari d’Estat per les Autonomies. Amb les llargues converses que hi vaig mantenir sempre amb català perfecte, com si fos de l’Empordà, si es que el de l’Empordà es prou afinat. Ell em deia que s’havia de dir valencià per raons purament polítiques, perquè els professors que hi havien al País Valencià tots eren comunistes (es referia al PSAN) i a través del català s’introduiria el marxisme a les escoles, en conseqüència cal fer una nova gramàtica i professors nous. L’altra raó que sempre em donava és que si no li deien valencià, es trobarien que tota la indústria editorial estaria a Barcelona, i ells mai no podrien editar res. Un argumentari prou intel•ligent per destruir una llengua moderna.

L’altra oportunitat que vaig tenir per parlar del mateix tema, fou amb el ministre de la UCD que era Fernando Abril Martorell, el qual feia de vice-president del Govern, i tenia molta autoritat. Ell va ser el que va coordinar els pactes de La Moncloa, i de fet fou també el coordinador en la elaboració de la Constitució. Per aquesta raó fou el que va negociar amb Alfons Guerra l’estatut d’autonomia de València. Doncs bé el dia 20 d’abril de 1982 veig venir tot rialler del Congrés de Diputats a l’Abril Martorell, era tard del vespre, i l’eufòria era per haver signat l’acord amb els socialistes, sobre la llengua, la bandera i el nom del país valencià.

Tan content estava que només veure’m en va espetar. “Enviarem a l’Eliseu Climent d’Ambaixador a les Malvines”. I com es natural parlarem de la llengua. D’entrada em diu Abril que el català i el valencià són iguals i potser tenen un 10% de diferència. Però com que ells són 3 milions d’habitants, no els podem pas menysprear com es va fer amb els mallorquins, confonent les gramàtiques amb els territoris.

Davant d’una posició tan radical, jo vaig anar a salvar allò que fos possible. I vaig dir, home!, el nom no fa la cosa, però el que no podeu pretendre es fer una gramàtica nova. No podeu trencar amb les Normes de Castelló del 1932. Com un autèntic marxant indocumentat em digué “Que a Castelló a l’any 32 se’ls havien rifat. Que a la plana estaven molt cofois, però que allà no havia passat mai res d’important.”. Jo el replico i li dic, si però aquestes normes de Castelló estan sancionades per la Universitat, i em contesta. “La Universitat res, és el poble que ha de fer la llengua”.

Em projecte el futur i em diu. “Nosaltres hem de fer una Acadèmia. Aquesta Acadèmia cal que es dediqui al 10% de diferent que hi ha entre la llengua de València i la de Catalunya. Quan hagin passat d’uns 7 o 10 anys, l’Acadèmia i l’Institut, de tu a tu, d’igual a igual, cal que pactin i trobin les convergències que hi pugui haver.” N’han passat 22 d’anys i només controvèrsies.

Aquest és el reflex d’una situació que paguem ara i està causat per la tolerància de l’Alfonso Guerra i la intolerància d’Abril Martorell. La ignorància d’aquest enginyer agrícola que es deia Abril ens faria riure, sinó fos que la seva conducta ha estat perjudicial per a tothom. A vegades penses ¿Com pot ser que determinades qüestions puguin ésser decidides per polítics que no tenen cap coneixement sobre allò?. Però per l’altra banda, has de pensar que ell si que era molt savi sobre la llengua. Ell i Brosseta volien eliminar la llengua valenciana com a llengua de prestigi i de projecció universal. Per ells, ja en sabien de llengua i de filologia. Volien eliminar la fortalesa de la llengua catalana i fent l’escissió del valencià enfeblien el seu ús. La dreta valenciana ha abandonat el valencià socialment. La dreta política que mana a València no l’interessa la llengua, perquè normalment parla en castellà. Abril Martorell i Brosseta, tots dos ara morts, ens varen deixar una herència hipotecada que encara paguem.





CARTA ABIERTA A FERNANDO ABRIL MARTORELL

Article publicat al “Diario de Valencia” el 2 de maig del 1982



Estic autènticament decebut en veure la teva infatigable activitat per consumar la fragmentació de la nostra llengua en l’Estatut d’Autonomia de València.

No vull aportar dades científiques, ni l’opinió dels entesos en filologia per demostrar-te el teu error. La unicitat de la nostra llengua és justificada pel que demostra la realitat. Només jo sé que quan parle amb una persona de qualsevol lloc de les comarques valencianes, ens entenem i comprenem. I ho fem millor del que pot fer-ho un burgalès amb un andalús, i mai a ningú no se li ha acudit fragmentar el castellà.

I no pots tenir cap moral, perquè tu mai no has parlat en valencià. En les nostres relacions quan eres director general de Producció Agrària i ministre, o quan vares ésser president de La Lactaria Española, i després, quan eres sots-president del Govern, mai no vares deixar anar ni una paraula valenciana, malgrat les oportunitats que vaig crear per iniciar les converses en el nostre idioma.

Després he sabut que només una vegada, per la campanya electoral, vares intentar parlar en valencià, però només per demagògia electorera.

¿ I a tu et sembla que una persona com tu, que ha renunciat al seu idioma, el qual forma part del seu poble i constitueix un element essencial de València de les Illes, del Principat i del Rosselló, pots tenir moral per fragmentar i escindir el patrimoni cultural de tots ?

El Dante Alighieri va escriure: “ Vergonya eterna per aquell que menyspreant el propi idioma utilitza el dels altres “. I una persona s’hauria d’avergonyir de no haver utilitzat mai el valencià i que ara vol lluitar amb tanta fúria i amb tanta ràbia contra la llengua que ell va abandonar, el dret no la pot ajudar.

¿ No deu ser que, precisament per haver-la abandonada, tu i els teus amics de classe social teniu el complex psicològic de la frustració, i voldríeu veure la llengua valenciana postrada en el folklore disminuït i en el particularisme més eixorc?

Si realment us importa la llengua valenciana, per què tu mai no hi has parlat?

La llengua no ha reeixit per vosaltres, tu i els teus amics, sinó que la tenim viva i rica gràcies al poble, gràcies als treballadors i als llauradors.

Amic Abril i Martorell, tu no tens cap dret a fer mal a la nostra llengua comuna, tu no pots tenir cap moral en fragmentar-la, en escindir-la, perquè tu la vares trair.

Tant de bo aquesta controvèrsia suscitada s’hagués resolt dins la nostra àrea cultural, en família, sense esperar que ho resolguin persones totalment alienes, i fins i tot contràries secularment a la nostra llengua.

No endebades a la rúbrica II del llibre II dels Furs de València ja es preveia que els plets i contenciosos entre família són “ nutritives de grans inmicícies que congrien grans enemistats”, i que s’havia d’evitar que pledegessin davant de jutges i tribunals, així: “ ... pares, mares, fills, filles, jermans, e jermanes, i marit i mulleres, no puixen entre si, així conjuntament com divisa, pledejar judicialment davant ninguns jutges o tribunals, ans lo sia denegada tota audiència”.

Recapacita, amic Abril. La racionalització del tema i la fredor científica et poden ajudar a resoldre tota aquesta qüestió de la llengua, patrimoni comú dels homes i dones que viuen de Salses a Guardamar , i de Fraga a Maó.


RECOMANEM:

-La lectura de l'article "TV3 al País Valencià" d'Antoni Vives publicat al Dossier Econòmic de Catalunya el proppassat 31 de Març.

- El programa Voluntaris per la Llengua facilitarà la inscripció a partir del 23 d'abril a través del Web de la Generalitat de Catalunya.




Aquesta notícia ha rebut 2375 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>