 |
 |
| ELS CATALANS ENS MOVEM PELS SENTIMENTS O PER LA BUTXACA ? |
| 03/12/2007 |
|
.../... La identitat i la pertinença potser eren sentimentals o emocionals, però la llibertat de poder administrar els propis recursos, i gestionar les pròpies emocions significava que els desigs nacionals eren ben racionals. DRET DE PERTINENÇA I D'IDENTITAT: Hem constatat i tothom ho sap que els drets a la nostra llibertat política i a la nostra independència, considerats des d’un punt de vista internacional són drets imprescriptibles. Moralment segons la nostra manera de veure, els catalans hem de saber també, que mai no hem deixat de reclamar les nostres llibertats nacionals. La llibertat de Catalunya no ha estat mai renunciada pel poble català. Per altra banda, les nostres llibertats nacionals tampoc no han estat mai jurídicament autodeterminades. Cal recordar que quan al 1932 durant la II República es va invocar el dret a l’autodeterminació al preàmbul del projecte dels estatuts de Núria, fins i tot això ho varen eliminar els liberals i els republicans espanyols. La justificació de la vindicació de les llibertats nacionals no n’hi prou en palesar que ens foren arrabassades per la violència, cal trobar arguments actuals. Uns ens diuen que la llibertat no es pot vendre, ni comprar, uns altres ho justifiquen amb l’espoliació fiscal que els catalans pateixen, d’altres en l’arranament polític i jurídic, d’altres amb l’arraconament que l’estat practica sobre els catalans, d’altres analitzen el suport negatiu del Govern de Madrid vers la llengua catalana, d’altres la privació constant que ens fa Madrid per deixar en llibertat la projecció exterior de Catalunya, etc. Tot això és plausible i tot això estaria dins de la llibertat nacional que no tenim. Però també hi ha un argument que cada dia es fa més important, que es la identitat i la pertinença, atès que hom predica actualment que el desenvolupament de la persona depenen bàsicament de l’assumpció de la seva identitat. En aquest món globalitzat cada dia es dóna més importància social als principis de la identitat i els valors de la pertinença. Emocionalment i intel•lectualment podem dir que els senyals de la nostra identitat són un element bàsic per reclamar la independència de Catalunya atès que els espanyols ens volen destruir la nostra i entafonyar-nos la seva. Els sentiments nacionals no es poden destruir i seria criminal un estat que ho intentés. La identitat té un element molt important en la “memòria històrica” i els catalans sabem que la nostra història, fins i tot avui, s’ha intentat esborrar-la. Els “llocs de memòria” que ens han intentat eliminar, tant els simbòlics, com llocs monumentals, topogràfics, i els funcionals. Els mitjans de comunicació de masses són cabdals per conformar la identitat nacional, i el nostre poble també està mancat d’autoritat per regular l’espai comunicacional. Aquesta identitat nacional i el sentit de pertinença a una comunitat nacional són elements bàsics i elementals per esdevenir ciutadans complets. Els catalans, sabem tradicionalment que no hi ha objectiu més noble pel fill o ciutadà d’una pàtria, o d’una nació, o d’una col•lectivitat, com es vulgui dir, que ser fidel a la lluita que han menat els avantpassats, o ser veritable lluitador que assolir la llibertat quan aquesta llibertat suposa l’emancipació de tots aquells que estan sotmesos, i l’emancipació suposi noves normes que representin l’aplicació dels drets fonamentals de les persones, la garantia dels avenços socials, i la seducció dels arribats de nou, i dels arrelats de sempre en l’administració i gestió de la vida pública. Reclamar la llibertat i pugnar per l’emancipació nacional mai ningú no la pot titllar de “victimisme”. Després d’haver observat durant tres segles el camí que han patit les nostres llibertats nacionals, durant els quals els catalans han estat sotmesos pels espanyols i els han tractat com esclaus polítics, és la prova fefaent que hem estat víctimes del furor imperial castellà i del concepte unitarista i uniformista de la Corona de Castella. I tampoc ningú no pot titllar als catalans de fonamentalistes en la defensa d’aquestes llibertats. Actualment existeix una certa confusió quan apareix el concepte de pertinença i d’identitat. És veritat que els catalans des del 1640 tenien un ideal col•lectiu que fou defensat des de la seva identificació jurídica, del seu emparament legal, des de l’aplicació dels seus drets vigents. Però, aquesta defensa estava també emparada en una memòria col•lectiva de les argumentacions històriques, pels sentiments lingüístics que els agermanava, els al•legats econòmics que emparaven el seu espai territorial, per un àmbit fiscal que els protegia socialment, i no cal dir, un sentiment de pàtria que els feia homes lliures dins d’un poble lliure.. A mesura que varen anar passant els anys, la reivindicació de la independència es feia tant per tenir la llibertat, com per poder gaudir dels símbols, l’imaginari patriòtic, els mites sociològics, la memòria històrica, la llengua pròpia, la dimensió nacional del nostre viure quotidià, els referents comunicacionals nostres, el sentit de pertànyer a un grup nacional, etc. Tots aquests sentiments nacionals estaven anhelats, i la llibertat era l’única fita que els podia garantir. La identitat i la pertinença potser eren sentimentals o emocionals, però la llibertat de poder administrar els propis recursos, i gestionar les pròpies emocions significava que els desigs nacionals eren ben racionals. Esbós de la conclusió novena del "Gran llibre per la Independència" de Francesc Ferrer i Gironès. |
|
| |
 |
|
|
|
 |