 |
 |
| LA LLENGUA DE MAL EN PITJOR ! |
| 31/12/2007 |
|
Han passat vint anys des que en Francesc Ferrer va escriure l'article que avui publiquem, però avui és més vigent que mai. PETONS I ABRAÇADES Fa un temps hi va haver una polèmica pública sobre l’ús del català als mitjans de comunicació. Uns volien legalitzar el català que ara es parla, altres volien guardar la genuïnitat de la llengua i entramat de la seva estructura. Com és natural vaig quedar-ne al marge, primer perquè en són un autèntic analfabet en aquest tema, el qual reservo als filòlegs i segon perquè tampoc no havia caigut en la problemàtica que semblava neguitejar aquests professionals. Però, heus ací que darrerament les meves orelles han quedat astorades en sentir frases o en escoltar modismes o en comprovar el deteriorament que pateix la llengua catalana, no solament per part dels locutors que parlen de manera improvisada, sinó d’actors que doblen pel•lícules, o de presentadors que llegeixen papers. Aquest desgavell, que el veig tant en la ràdio com en els mitjans àudio-visuals, és no solament en la pronúncia, on no se sap distingir una s forta, d’una de feble, on en les elles, en els accents, en les vocals, sinó també en al utilització dels verbs i fins i tot en la utilització de formes absolutament castellanitzades. I que consti per endavant que jo no sóc cap professional de la llengua, ni penso opinar com a erudit de la gramàtica. Simplement sóc un home que no ha après mai el català a l’escola, ni a la universitat, i tot el que sé ha estat recollit de la boca dels meus pares, que sempre m’han parlat en català, i de les converses al carrer, on he après a expressar-me popularment. Doncs bé, un home així no entén com es lloguen persones que no saben pronunciar, guionistes que no saben escriure, locutors que no saben expressar-se correctament. Els nostres mitjans de comunicació són avui per avui l’escola que molts adults no hem tingut per a la llengua catalana, i com a tal, els locutors professionals no són simples comunicadors, sinó que ensems estan fent un paper de pedagog per a ensenyar a parlar bé, a pronunciar bé i a expressar-se bé. Diria en resum que a l’hora de llogar-los, s’hauria de fer tant per la seva professionalitat en l’àmbit de la informació com en el domini de la llengua. Pensem que la feina dels mitjans de comunicació té molta més incidència que no pas la que pugui fer l’Institut d’Estudis Catalans. Només vull posar un exemple que he sentit en diverses ocasions, es tracta de l’ús indegut del verb donar. En català mai s’han donat els petons, sempre s’han fet, igual que les abraçades, i ara resulta que de mica en mica, la contaminació castellanitzadora ens ha arribat fins i tot a llocs que mai hauríem pensat. Perquè , fixem-nos que el verb donar ens l’entaforen a tot arreu. Fer un salt, fer ombra, fer llum, fer fum, etc...ens diuen que donen un salt, donen una volta, donen ombra, etc. I en allò més immaterial, com fer confiança, fer impressió, o fer constància, també ho donen tot. Alerta, els catalans ho fem, no ho donem. I en veure aquests canvis lents però incisius que es van produint a la nostra llengua, he pensat allò que va explicar el sociolingüísta Jean Calvet, que a Coxobamba, per la influència del castellà sobre el quítxua, ha resultat que a les ciutats es parla un tercer idioma que ja no és el quítxua original, perquè és el que parlen els quítxues que ho fan en espanyol. Influències alienes Amb el català aquest perill hi serà si hom es deixa dominar per persones que no excel•leixen en el conreu del seu propi idioma, sinó que es gronxen en les influències alienes impregnades per la potència dels mitjans de comunicació, o les institucions culturals exteriors. Crec sincerament que no es pot donar suport als que alimenten la tesi de vulgaritzar allò que ja està podrit, sinó que cal molta formació i informació, per regenerar els teixit lingüístic que durant 270 anys ha patit la persecució de no ser conreat oficialment, i ara cal retrobar el fil històric amb la fe, que tot és possible si hi ha constància, si hi ha tenacitat, i si aquells que ho fan tot per Catalunya saben, i volen saber, que l’element lingüístic al Principat no pot ser tractat com si es visqués en normalitat, perquè de normalitat no en tenim, i encara cal viure en tensió, cal estimular-se i cal oxigenar-se cada dia per assolir la definitiva i freturada normalitat de la llengua catalana. Francesc Ferrer i Gironès “Diari de Barcelona” – 22 d’agost del 1988 Avui, a més a més del verb donar hi podríem incloure tot un reguitzell d'expressions, absències de pronoms febles, introducció d'expressions totalment en castellà al mig de converses en català, i un llarg etc... que trobem una pèrdua lamentable. EFEMÈRIDE: - El dia 29 de desembre del 1876, va nèixer al Vendrell, el violoncelista i català més universal Pau Casals. Fem nostres les paraules que va pronunciar al 1971 a la seu de les Nacions Unides. "Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d'Espanya. Però, què ha estat, Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré perquè: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de "Nacions Unides". Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges una ciutat que avui pertany a França però que abans era de Catalunya per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava contra la guerra, contra allò que les guerres tenen d'inhumà. Sí, al segle XI. Això era Catalunya! I jo estic tant content d'ésser aquí, amb vosaltres, content i commugut..." "Fa molts anys que no toco que el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, peace, peace" i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l'ànima del meu poble, Catalunya". Paraules de Pau Casals, 24 d'octubre de 1971 |
|
| |
 |
|
|
|
 |