EL TESTIMONI VITAL DE JUST CASERO, CAL QUE NO L'OBLIDEM
28è aniversari del seu traspàs
01/02/2009


En Just a l’article "MORTS SENSE SEPULTURA" del 26 de juliol del 1980, ens deia:

“ S’enterren els morts. Però no la seva vida. Sobreviuen en nosaltres, com sobreviu un poema d’antologia en antologia.

... Ara que és mort, és quan m’adono més profundament que un home no s’esborra amb una esquela en el diari. Hauríeu d’esborrar massa episodis, hauríeu d’arrancar massa pàgines, hauríeu d’eliminar massa amics, d’aquest llibre general i pluridimensional que és un PAÍS; us hauríeu de suprimir vosaltres mateixos, i així i tot no tindríeu la certesa de la seva mort.
Els homes s’enterren. Les vides continuen en la llibertat de la mort. "


Vida i Mort de Just Casero
per Francesc Ferrer i Gironès

Recordo que una de les primeres ocasions que vaig tractar en Just va ser a Figueres, a la Societat Coral Erato, quan es celebraven els Premis Literaris, amb col•laboració amb l’Ajuntament. Devia ser pel 1974, i en parlar pel micròfon vaig rememorar a l’Abdó Terrades i Narcís Monturiol com a figuerencs il•lustres, la qual cosa feu que en Just un cop acabat tot, vingués a saludar-me, sorprès de que cités a dos republicans en aquella època tan oficial.

Encara que Just Casero dedicava molta de la seva activitat a la vida sindical, i en especial a la consolidació d’USO, també participava en la vida política d’aquells moments a Girona. Una vida política soterrada, però no per això exempta de feina i dedicació, i en especial en els actes coordinats per l’Assemblea Democràtica de Girona.

Va ser amb aquelles activitats organitzades per l’Assemblea, que ell s’hi abocà plenament. L’assistència a la Manifestació convocada a Barcelona, li reportà una dura prova. La policia franquista li va fer perdre un ull. Aquells ulls tan clars i transparents que tenia , per on transpirava la seva ànima.

Aquells anys de transició política on predominava l’unitat, mai no seran oblidats, perquè gràcies a aquell esperit unitari es varen aconseguir moltes de les coses que ara se’ns neguen, precisament per manca de sentit consensual.
No hi havia sectarismes, ni partidismes, la frontera política estava en una divisió molt més clara i molt més útil. Els demòcrates i els totalitaris orgànics, era l’única separació que calia fer. I entre els demòcrates no privava pas cap esperit partidista, sinó que entre tots plegats es cercaven els objectius i les estratègies consensualment. L’esperit unitari no deixa de tenir la seva ètica, i els mètodes de discussió o debat, de per si, eren una escola de democràcia.

Quan a impulsos del pintor Bosch Martí, al 1979, el PSC va organitzar l’homenatge al filòsof de l’escola de Frankfurt Walter Benjamin, al cementiri de Portbou, va ser un dia on vaig conèixer a Just Casero com un home net i amb trajectòria personal insubornable. Ell no estava mai a favor del cofoisme, ni dels que sacrifiquen l’utopia pel poder polític immediat, Vivia sense mai perdre el nord, en permanent estat d’idealisme. Les pedres que quotidianament troba el polític al mig del camí no el privaven de veure l’horitzó final on s’hi troba l’ideal.

I aquest esperit que Just Casero tenia en la terrenal política, vaig tenir el goig de comprovar també que l’impulsava en veure’s morir. En la seva malaltia ell va ser informat que no tenia remei.

Poca dies abans d’abandonar aquest món, quan el vaig anar a visitar a l’Hospital de Sta. Caterina, ell estava serè, i malgrat que la malaltia li havia rossegat la seva vitalitat, no per això va mostrar cap moment de feblesa, ans el contrari, també amb calma mirava cap el futur amb ideal sense ensopegar amb el present, quan em va dir serenament: Francesc, tinc les maletes preparades pel Gran Viatge.



Aquesta notícia ha rebut 1680 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>