LA SÍNDROME DE MECENCI Per Francesc Ferrer i Gironès. El Punt- 2003 |
13/02/2011 |
..."En aquesta vida tots sabem que les fites ideològiques, els horitzons ideals, ningú te'ls atorga gratuïtament, atès que si ja fossin possibles d'assolir, ja no serien ideals, ni serien fites a abastar. Per això els catalans per assolir la normalitat política i lingüística de poble lliure i respectat, hem d’expressar-ho diàriament. És la quotidianitat que ens ha de fer lliures. És el dia a dia que ens ha de fer lluitar a favor dels nostres ideals. Fixem-nos que els nostres adversaris. Aquells que no ens volen atorgar la nostra normalitat lluiten cada dia en contra dels nostres ideals. Es pot veure a cada pas de la política. Des de Madrid, des de les Illes Balears, o des de València. És un ensurt cada dia que tenim quan s'adopten polítiques adverses a la normalitat de la nostra llengua. Per això, nosaltres que estem aquí no hem de caure en el desànim, ni en el pessimisme, i no ens hem de lligar amb cap cos que no té vida. Ens hem de reviscolar, i hem de continuar sempre amb optimisme i molta empenta. Hem d'anar a la recerca de noves eines de valoració, hem de saber computar la nostra resistència. La resistència ha estat la causa per la qual fins ara encara no s'hagin cantat les absoltes. Doncs, cal que siguem resistents, i estar segurs que amb la nostra lluita diària, arribarem a les nostre fites. No cal que els savis es dediquin a propagar malastrugança, el que cal és que ens adverteixin dels sectors on cal lluitar més, de la forma que cal bregar, de la dignitat que representa esmerçar una vida a favor d'aquests objectius." LA SÍNDROME DE MECENCI El quadre morbós que estem vivint els catalans per un conjunt de signes, símptomes i actituds sociològiques de determinats acadèmics i universitaris que ens estan insistint contínuament sobre l'estat moribund de la llengua catalana, nosaltres ens atreviríem a qualificar-lo com el "síndrome de Mecenci". Mecenci és aquell rei etrusc que lligava un home viu a un cos mort perquè esdevinguessin dos morts al cap d'un temps. Aquesta és la sensació que ens fa i la percepció que tenim quan sentim o llegim els auguris fatals per la nostra llengua, repetint, i insistint des de la càtedra o des dels mitjans, el destí inevitable de la mort per glotofàgia. La llengua catalana ha tingut aquests àugurs fa molt de temps. Segons els meus superficials coneixements ja fou Antoni de Capmany amanuense de la política dels borbons un dels primers quan va escriure que era una "llengua morta a la República de les Lletres" a finals del set-cents Després l'escriptor i polític mataroní Antoni Puigblanch, des de l'exili a Londres, ja va preveure també “que se le sepulte con honra” a la nostra llengua. Més cap aquí després que Ernesto Gimenez Caballero escrivís "Ante la tumba del catalanismo" acabada la guerra civil, no es estrany també que en un estat depressiu evident Salvador Espriu cantes les absoltes de la llengua catalana amb "la colomassa cervantina de Terrassa". He tingut en compte de no fer citació de cap espanyol que també ha propagat la desaparició de la nostra llengua per no donar-li cap argument de parcialitat. Però heus ací, que tots els nostres antecessors es varen equivocar. Ni la tomba, ni els funerals, ni les absoltes, ni les exèquies han fet desaparèixer el sentiment del catalans, ni han foragitat la seva llengua. Per això no entenem com persones que coneixen la història de la nostra llengua, que tenen coneixements per damunt de la mitjana, que es dediquen al seu ensenyament, puguin públicament ostentar aquestes teories, amb la intenció inconscient de lligar-ho a un cos mort per fer- esdevenir dos morts. Tal com diu Manuel Cuyàs, no han de trobar estrany que la matriculació a les universitat per estudiar filologia catalana hagi minvat en aquest curs, si "quan vaig a matricular-me em diuen que la carrera que projecta la seva atenció en una matèria que d'aquí a vint anys haurà caducat i serà un fòssil o una curiositat científica, jo em repenso la vocació". No hi ha dubte que històricament en xifres absolutes mai no hi hagut tanta gent que sabes parlar en llengua catalana. Ni en xifres absolutes mai no hi hagut històricament tanta gent que la sabes llegir, ni en sabes escriure-la. En conseqüència, el pessimisme i els mals auguris no son pas fruit del nombre sinó simplement d'un estat d'opinió que agafa les xifres relatives com a única eina de valoració. Quan Catalunya no tenia una immigració gaire important dins de la nostra demografia catalanoparlant relativament els que no sabien parlar en català era un percentatge petit. Ara amb les immigracions de la península ibèrica és veritat que els coeficients han apujat, però les xifres absolutes no. En conseqüència, la bonança de la nostra salut lingüística, i l'estat biològic de la llengua catalana està més a prop de la política que practiquem tots plegats, les institucions i els ciutadans, i no pas del pessimisme inherent als depressius. Una llengua no desapareix perquè no la parlen els que no la saben. Un llengua fuig quan deixen de parlar-la els que la saben. En aquesta vida tots sabem que les fites ideològiques, els horitzons ideals, ningú te'ls atorga gratuïtament, atès que si ja fossin possibles d'assolir, ja no serien ideals, ni serien fites a abastar. Per això els catalans per assolir la normalitat política i lingüística de poble lliure i respectat, hem d’expressar-ho diàriament. És la quotidianitat que ens ha de fer lliures. És el dia a dia que ens ha de fer lluitar a favor dels nostres ideals. Fixem-nos que els nostres adversaris. Aquells que no ens volen atorgar la nostra normalitat lluiten cada dia en contra dels nostres ideals. Es pot veure a cada pas de la política. Des de Madrid, des de les Illes Balears, o des de València. És un ensurt cada dia que tenim quan s'adopten polítiques adverses a la normalitat de la nostra llengua. Per això, nosaltres que estem aquí no hem de caure en el desànim, ni en el pessimisme, i no ens hem de lligar amb cap cos que no té vida. Ens hem de reviscolar, i hem de continuar sempre amb optimisme i molta empenta. Hem d'anar a la recerca de noves eines de valoració, hem de saber computar la nostra resistència. La resistència ha estat la causa per la qual fins ara encara no s'hagin cantat les absoltes. Doncs, cal que siguem resistents, i estar segurs que amb la nostra lluita diària, arribarem a les nostre fites. No cal que els savis es dediquin a propagar malastrugança, el que cal és que ens adverteixin dels sectors on cal lluitar més, de la forma que cal bregar, de la dignitat que representa esmerçar una vida a favor d'aquests objectius. |
|
|