SOM MÉS, MILLORS I MÉS FORTS Francesc Ferrer i Gironès.- El Punt 1996 |
08/11/2011 |
"Totes les doctrines polítiques que van pregonant amb autocomplaença que “són els millors” son principis polítics perillosos, i el perill es multiplica i potencia si a més de considerar-te el millor, encara et penses que ets el més fort." SOM MÉS, MILLORS I MÉS FORTS El títol d’aquest article podria ser un lema d’aquells que s’estilen sovint en l’heràldica, o en organitzacions de diferents tipus. Però no. Aquesta afirmació de moment no s’ha repicat en marbre, ni s’ha treballat sobre fusta. És simplement una frases que s’ha escrit sobre paper, però ha servit per opinar-hi cercant-hi tothom els valors o justificacions en funció dels seus sentiments o els seus interessos. L’anàlisi d’aquesta afirmació, d’entrada ens planteja una vella contradicció entre quantitat i qualitat. És habitual que en la naturalesa hom pot observar-hi sovint que allà on hi ha quantitat, també hi sol coincidir la qualitat. Estadísticament és molt més probable que hi apareixen factors quantitatius com més gran sigui o més quantitat hi hagi. Per tant, no seria pas matemàticament cap disbarat que allà on n’hi hagin molts, en sorgissin més de bons. El que és una falòrnia és que en la vida natural els que son més siguin millor. Pertànyer a un grup nombrós no és cap garantia de ser millor que els altres. Per tant, hom no pot assegurar que hi pugui haver vinculació entre ser millor que ningú, i simultàniament estar adscrit amb el grup dels que són més. Si és una mica ridícul l’atribució de ser millor que els altres, encara s’emmarca en un terreny més relliscós presumir de ser més forts. Dins de la filosofia cristiana a la qual estem immersos, la força és una categoria ben galdosa, atès que només es troba el camí de la veritat vers la no-violència i per tant en la negació de l’ús de la força. Per altra banda, en el terreny real i pràctic la història ens ha ensenyat que precisament els que pensaven ser més forts han estat derrotats moltes vegades pels que eren febles. ¿Quants imperis han perdut la seva fortalesa davant de pobles que s’han insubordinat en contra del seu sotmeti-me’n, i tot i que aquests pobles ben segur que no eren quantitivament més, oficialment no eren millors, i naturalment no eren més forts? Doncs, ¿ per què es fa servir aquesta frases, sinó és verídica, no és ètica, i no és democràtica?. No ho acaben d’entendre. Nosaltres hauríem de tremolar cada vegada que políticament algú invoca la quantitat i el ser més, sense esgrimir la raó, ni al•legar arguments, ni invocar l’equitat. La falta de respecte a les minories sempre s’ha fet naturalment gràcies a les preponderàncies dels que volen dominar perquè son més. Ser més no hauria de donar cap dret suplementari, atès que si fos així tots els que intentem viure la nostra singularitat ens veuríem abocats a anar a raure cap a grups que són molts, per no ser molestats pels que són més que nosaltres i menys dels que son molts. “Som molts” és una frase desafortunada quan s’intenta justificar que la veritat pot derivar de l’esmentada categoria quantitativa. Molts de règims polítics s’han basat en que eren millors i amb més força. Però aquests règims fixem-nos que les esmentades fites solien autoproclamar-les però no eren corroborades pels altres . Totes les doctrines polítiques que van pregonant amb autocomplaença que “són els millors” son principis polítics perillosos, i el perill es multiplica i potencia si a més de considerar-te el millor, encara et penses que ets el més fort. Tot plegat això ha estat una afirmació que mai no hauria d’haver estat pronunciada per un demòcrata, i si de cas haver-la matisat destruint els seus significats feixistes. Però seria difícil destruir aquest regust, atès que la quantitat no es pot enaltir quan es vincula en un menystinença dels altres, pel camí del ser millors o de tenir més força. Déu me’n guard de dependre d’uns que es pensin ser millors, de tenir més força i al damunt de tot que ho justifiquin perquè són més. Girona 28 de març 1996 |
|
|