 |
 |
| L’AMNESIA I LA NEGACIÓ COM A POLITICA Francesc Ferrer i Gironès.- El Punt 2002 |
| 21/11/2012 |
|
.."Amics, amb el llenguatge que s’utilitza cal anar-hi en compte. Parlar de pluralitat i de diversitat ara fa bonic, però la realitat és que tot el poder, encara que semànticament no ho sembli, està integrat i controlat jeràrquicament" ... L’AMNESIA I LA NEGACIÓ COM A POLITICA Tal com ens explica Gramci, les classes socials o els poders ascendents per crear la seva hegemonia cal que tinguin un ideari homogeni, i fomentar una consciència per perfilar la ideologia necessària als seus interessos. Per elaborar aquesta ideologia, que en general l’encomanen als seus intel•lectuals, els quals l’elaboren amb les recordances, els pensaments, i els horitzons, però amb les amnèsies convenients sobre els seus adversaris. Actualment tots sabem que el nucli dur de la nostra història és la història del poder. Els grups i classes que actualment detén-te’n el poder, els podem comprendre i els podem analitzar a través del llenguatge que utilitzen per definir-se, dels símbols que exhibeixen per representar-se, mitjançant les ideologies que sostenen, o amb quines religions s’estintolen perquè els legitimin i els donin suport. Paral•lelament a aquest panorama que succintament ens explica com es fa per elaborar un pensament polític hegemònic, no podem oblidar una altra reflexió de Pierre Vilar, la qual a més a més de considerar els oblits i les amnèsies que el poder practica, inclou també la negació de la realitat. L’historiador ens diu “Si un Estat no pot suprimir una problema nacional negant-lo, és que existeixen cultures profundes (en el sentit sociològic) i cultures conscients (en el sentit d’opció intel•lectual). Heus ací, doncs, la impressió que ens ha fet el discurs del rei de Madrid examinant-lo des d’aquesta perspectiva. Abans d’entrar-hi hem d’aclarir que amb els discursos del rei tanmateix no ens hauríem de preocupar-hi massa. Pel que sabem el rei políticament és irresponsable, per tant, digui el que digui no té absolutament cap importància. I per altra banda, si és que els discursos li escriuen uns amanuenses, aquests tampoc no tenen cap responsabilitat, tal com es va veure per la sentència o providencia del magistrat de l’Audiència Central de Madrid, el qual es va inhibir de culpabilitzar a la ministra del Castillo, tot i que va mentir deliberadament, va falsejar la realitat, i va ignorar la veritat amb amnèsia premeditada. El rei amb la barreja d’amnèsies i negacions ens ha dit que Espanya era una nació plural. Plural?. Quins són els elements que donen la pluralitat?. Les seleccions nacionals esportives?. Les “xapes” dels cotxes?. La contaminació acústica del català a l’aeroport del Prat?. El desenvolupament del dret civil català que ha estat impugnat al Tribunal Constitucional pels espanyols?. La llengua que s’utilitza als Registres Civils?. La llengua que hi ha als segells de correus?. Amics, amb el llenguatge que s’utilitza cal anar-hi en compte. Parlar de pluralitat i de diversitat ara fa bonic, però la realitat és que tot el poder, encara que semànticament no ho sembli, està integrat i controlat jeràrquicament. La pluralitat és quan el poder està organitzat en xarxa. Una autèntica xarxa sense cap control i amb respecte absolut a les decisions dels altres. Aquesta dicotomia entre poder centralitzat i jeràrquic, i poder compartit i autònom fa temps que dura. A la revista “Sàpiens” encara un tal Martínez ens vol convèncer i manipular que el primer Borbò anomenat Felip Vè va ajudar tant a Catalunya després de la derrota militar que ens va pujar la riquesa. No diu que fou gràcies al treball dels catalans. Com ara mateix també diu l’Aznar que l’estatut no cal canviar-lo perquè la renda catalana ha pujat. Ha pujat per l’esforç dels catalans. Sort en tenim de tenir historiadors com Antoni Simón Tarrés i Agustí Alcoberro, que han parat els peus als Martínez neoespanyolistes. I no cal dir que historiadors com Albareda, Serra i Fontana també han dit reiteradament que l’expansió econòmica de Catalunya no és causa dels Borbons sinó perquè els catalans deixaren les armes i agafaren les eines. Com podem veure l’estat no pot suprimir un problema negant-lo. Això vol dir que els catalans no hem de deixar-nos donar per la pell. La nostra cultura sociològica i la nostra consciència intel•lectual ha de ser el motor de la nostra voluntat política. Catalunya ha de ser centre, i ha de tenir centre. Els espanyols ens volen centre del futur tal digué Aznar, com si diguessin que serem el centre de les seves preocupacions. La centralitat la podem tenir per la nostra voluntat utòpica i el nostre desig polític. La centralitat i les referències se les crea cadascú. El que cal és que no caiguem en el provincianisme perifèric dels que ens volen dominar i sotmetre. Mai més sotmeti-me’n cultural, fiscal, econòmic i infrastructural. |
|
| |
 |
|
|
|
 |