Avui, en Homenatge al President Companys Per Francesc Ferrer i Gironès, escrit el 2000 |
15/10/2015 |
LLÀGRIMES A MITJANIT Estem al pont d’Irun. Una gernació espera la plasmació teatral dels fets que allà varen passar fa 60 anys amb el lliurament per part de la Gestapo del President Lluís Companys a la policia espanyola. En aquell ambient de recordança del nostre passat i el desig de conrear la memòria col•lectiva, pel pont del ferrocarril que passa paral•lel, en el precís moment que la coral comença a entonar el seu cant, hi transcorre un tren absolutament buit en el que només hi ha un personatge amb una gran bandera catalana enarborant-la al vent. És un instant únic. És un moment inoblidable. L’emoció esclata enmig de la foscor de la nit i la bandera il•luminada per l’estel alliberador. Així varen començar els actes en homenatge del president màrtir. Milers de persones aplegades, alguns que no varen poder entrar al pont i varen assistir a la visualització des de les pantalles de televisió. Una organització perfecta. Una mobilització d’un poble que reivindica sense el guiatge de cap partit polític, ans al contrari, en contra dels que es pensen que la seva estratègia política mediocre la d’un, malaltissa la dels altres, i malintencionada dels de sempre, no varen aturar el poble català. Va ser la victòria dels sentiments patriòtics contra l’estultícia dels que varen intentar boicotejar el record. Qui fou l’ànima d’aquest moviment irresistible que va assolir que milers de catalans fessin una peregrinació fins a Euskadi?, qui va ser el que va saber galvanitzar a tantes persones que varen col•laborar per fer un acte tan emotiu i solidari ?. No va ser la infrastructura orgànica de cap organització, ni va ser cap funcionari encarregat d’un mandat polític. Va ser Toni Strubell, un home que coneix la importància de la memòria històrica en els pobles vius. Un home que no en té prou de la paraula per fer-nos sensibles al nostre passat, sinó que també hi aporta el gest , la mirada, i l’escenografia. Un home que no era la primera vegada que demostrava el seu sentit transcendent de la història, i que sap fer participar a les multituds a la recreació dels fets polítics que configuren la nostra memòria col•lectiva. És cert que Toni Strubell va comptar amb la col•laboració d’altres persones en la organització, i que va tenir l’ajut inestimable del batlle socialista Alberto Buen, de Xabier Elorriaga, de Lurdes Vilagran, de Alfonso Sastre, i tota una sèrie de cantaires de quatre corals i els més de cinquanta actors dels pobles d’Irun i Hondarribia. Però, la coordinació, l’organització, el coratge que va representar superar totes les dificultats, entrebancs i travetes que els enemics de Lluís Companys hi varen posar, fou un estímul i l’esperó de Toni Strubell. Ja és hora de denunciar la mala fe del “Partido Popular”. És hora de dir ben clarament l’interès d’aquests homes que són els marmessors del franquisme i dir com actuen de fets incontestables que mereixen una condemna i un rebuig de tots el demòcrates sense excuses, ni subterfugis. Els del PP d’Euskadi tenen una estratègia que ens ha de fer pensar. Quan ETA va començar a actuar en temps malastrucs del dictador Franco, en els enterraments no hi havia cap crit contra el govern d’aleshores. Després quan va ser el temps de l’UCD i del PSOE els enterraments eren un bon moment per escridassar i llançar improperis contra els que regien el ministeri de l’interior. Ara, que governa el PP al ministre se l’aplaudeix i han desviat els ahucs contra el PNB. Qui ha sabut desviar aquesta cridòria cap als altres ?. Doncs bé, aquesta mateixa política de desviar les pròpies culpes cap a d’altres camins, el PP de Catalunya la va utilitzar en contra del President Companys. Però varen fracassar. El fracàs del PP es va palesar perquè els assistents als actes del Pont Internacional d’Irun, hi varen anar a restablir la veritat, i a deixar constància que l’assassinat del president màrtir és un fet del qual encara ningú, amb caràcter oficial, no n’ha demanat perdó. El PP ha fracassat perquè abans d’embolicar la troca el que cal fer és ser un demòcrata de debò, i demòcrata n’és aquell que no ho ha de dir perquè ja tothom ho sap. Les petites politicaries, amb els mitjans de comunicació al teu favor, poden semblar a primera vista que donen bon resultat, però la veritat sempre sura. I la veritat ha estat que els demòcrates agermanats han recordat que l’eliminació física de Companys va ser la intenció filosòfica d’eliminar les llibertats de Catalunya, i si la persona de Companys va ser destruïda, el seu pensament ha perdurat tan gerd i valent com sempre i ha tornat a rebrollar seixanta anys més tard en una nit màgica damunt del pont d’Irun. L’emoció de les nostres dissorts nacionals ha de ser la llavor de les noves lleves de catalans que faran fructificar la nostra consciència i la nostra voluntat de ser. Les llàgrimes a mitjanit han de regar les nostres esperances de llibertat i fer-la possible amb l’enfortiment de la nostra memòria col•lectiva. Les derrotes militars que hem patit, no poden enterbolir les nostres victòries polítiques per la via democràtica i pacífica. |
|
|