Cagar (Diumenge, 25-XII-2005)
25/12/2005




Darrerament hom pot verificar que a les representacions teatrals, als cinemes, i altres indústries audiovisuals, hom utilitza mots i paraules molt explícites en tots els afers de la vida, fins i tot els més íntims. Abans això no passava. L’ordre establert no deixava utilitzar determinades paraules. En canvi els catalans per Nadal fèiem servir el verb cagar amb una tranquil·litat total sense cap control social. El “tió” i el “pessebre” eren elements nadalencs que incorporaven el verb “cagar”. També és veritat que a determinades família al tió el feien “rajar”. I també és cert que des de que la medecina va ser molt més propera a les famílies senzilles s’incorporaren al lèxic habitual mots com “anar de ventre”, defecar, evacuar, “fer de cos”, deposar, etc. I de la “caca” se’n va començar a dir “femta”, excrement, etc. abandonant la de merda.

Aquest llenguatge tan escatològic i transcendental en el cas del “tió” té un sentit ben correcte, atès que si durant tota una setmana se li ha estat donant aliments i nodriment divers, és ben natural que al cap d’uns dies el pobre tió hagi de cagar. I que cagava tradicionalment?. Des de sempre el tió cagava alimentació. Jo tinc uns records ben vius que només ens portava elements de menjar i com a màxim estris de xocolata embolcallats de paper de plata. En canvi ara hi ha famílies que comencen a fer cagar joguines. Les joguines mai no han estat qüestió del “tió” i fer-les sortir no tindria pas un sentit de cagar com ho és per als aliments.

Les llengües estan en relació amb la seva utilització social?. Les llengües tenen utilitzacions pròpies en funció de si les fa servir el poder polític, religiós, o cívic?. Precisament ahir vaig adquirir un llibre de J. M. Nadal, que es titula “La llengua sobre el paper” on fent una invocació del poeta italià Dante, afirma que tots els dialectes són llengües. I després seguint a Dante diu que els dialectes que esdevenen un “volgare illustre” cal que siguin amb aquestes virtuts: “cardinals” amb la conjunció de tots els dialectes de totes les ciutats, “àulics” per ser llengua de palau, i finalment “curial” que seria la utilització per part de les oficines judicials i de caire oficial.

La llengua catalana ha estat àulica, cardinal, i curial i per tant, el nostre “volgare illustre” és, ha estat, i cada dia serà més una llengua estandaritzada, normalitzada, i regulada. L’escatologia desapareixerà de les converses familiars?. ¿O és que ara el poder no té prou autoritat com per regular els mots escatològics i sexuals a la TV, la Ràdio, al teatre, i al cinema?.



Aquesta notícia ha rebut 1068 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de bitacola]   Següent >>