 |
 |
| LA MANCA D'INFORMACIÓ SEMPRE HA ESTAT LA MILLOR ARMA PER AQUELLS QUE VOLEN UNIFICAR ALLÒ QUE ÉS PLURAL. |
| 25/03/2007 |
|
Amb l'actitud de la Generalitat Valenciana, es veu clarament com la informació i el contacte entre els diferents territoris de parla catalana no interessa a segons quins partits. I sembla que no és pas només el PP, ja que el govern de l'estat no ha fet pas cap gest per mantenir les emissions de TV3 al País Valencià. Som del parer que un estat plural hauria de vetllar pel coneixement mútu dels diferents territoris de l'estat. Això vol dir que no només és bo que TV3 es vegi a tots els Països Catalans, sinó que totes les televisions autonòmiques s'haurien de poder veure des de qualsevol punt del territori estatal. El coneixement dels altres i de les seves informacions ens faria a tots més lliures d'opinió, i en això no hi té res a veure la llengua. “UNIDAD DE DESTINO” per Francesc Ferrer i Gironès En la reculada cap als anacronismes que el PP ha organitzat hi podem trobar una autèntica croada travada per tota mena d’arguments i estratègicament organitzada a tots els àmbits. D’entrada es varen plantar en la promoció del castellà com idioma de l’imperi tal com va planificar Nebrija; després varen planificar la divulgació de la història comuna com a enginyeria simbòlica; a través del Consell Econòmico-Social amb la participació dels agents econòmics i socials varen reclamar la unitat de mercat; i ara oblidant els principis constitucionals i emparant-se en el foment de la competitivitat s’infiltren contra la Generalitat en el comerç interior, i contra l’autonomia municipal amb la llibertat d’urbanització. Les essències de l’espanyolisme encara no s’han evaporat. Els interessos de les classes dominants necessiten imperar damunt de tots i de tothom, i per això necessiten aprofitar qualsevol oportunitat per exercir la seva sobirania. Per coadjuvar a favor d’aquesta fita, a voltes necessiten intel•lectuals, i a vegades els sindicats espanyols. Per convèncer a tota aquesta mainada, els poderosos els invoquen “España”, els recorden la “unidad de destino”, també els parlen de la “tarea en común”, i finalment per un llenguatge correcte els parlen amb la terminologia del pensament únic amb adjectius eficients i l’honorabilitat de la “unidad de mercado”. Anem a pams. ¿Que vol dir tot això?. Tot això es força vell. De primer cal saber que per justificar una nació sempre hi ha intel•lectuals orgànics que estan disposats a treballar per teoritzar-la, i si cal ignorar la realitat geogràfica, ètnica, lingüística, cultural, etc. Ho fan. Si en el 1889 Renan justifica que la base de la nació no és la llengua, en el 1907 Otto Bauer afirma que la nació és una comunitat de destí. Aquesta idea agrada a Ortega i Gasset i el 1922 diu que la nació és “un proyecto de vida en común”, la qual cosa entendreix a José Antonio Primo de Rivera i durant una bona colla d’anys a totes les escoles es va ensenyar que una nació era “una unidad de destino en lo universal.”. Evidentment ara no es pot pas dir el mateix i hom no pot pas utilitzar paraules que ja estan malmenades. Per això, el llenguatge que s’utilitza cal que sigui políticament correcte, i ens volen entaforar la “unidad de mercado”. La idea no és pas la vida projectiva del futur o del destí, ara ens volen entaforar la necessitat de vendre i comprar junts i en idèntiques condicions, no en el mateix preu. Molt bé. Però l’assumpte podia anar bé el temps que es començaven a obrir carreteres, l’època del ferrocarril, o quan les mercaderies no podien eixir del perímetre fronterer guixat pels drets duaners. Ara resulta que les dues versions del mateix objectiu estan absolutament tretes de polleguera. Tant el “destino”, la “vida en común”, com la “unidad de mercado” han quedat estrets i paltrigats. La realitat s’ha tornat oberta i àmplia i és molt més ràpida i molt més eficient que no pas els cervells pagats de Madrid. Si nosaltres els volem agafar pel mot, hem d’anar allà on es remenen les cireres i els hi diem que sí, que tenen raó, que volem una unitat de mercat, però aquest mercat ha de ser el de debò, el real, l’autèntic, volem la unitat d’aquell mercat que està perimetrat per les duanes. ¿I quin mercat és aquest?. És el mercat europeu que jurídicament ha constituït la Unió Europea. I heus ací com és la mentalitat espanyola!. És un pensament eixorc, essencialista, i fonamentalista. No sap sortir de la closca historicista de la nació que els varen inventar amb enginyeria social els il•lustrats del set-cents. No miren cap endavant, no miren el futur, ni el destí europeu, estan ancorats en les seves velles dèries, i en les seves antigues parafernàlies. I constitucionalment els passa el mateix. Ells no poden governar en temes tant transferits i traspassats amb competències exclusives com el comerç interior o l’urbanisme. Però també saben trobar forats i s’emparen en termes sagrats com la “competitivitat” que és de competència estatal, o altres ambigüitats com seria la “planificació de l’economia”. I així van tirant. Es passen el passat constitucional encetat el 1977 per allà on més els plau, i després en canvi, ens reclamen la història comuna. Ens insisteixen en la unitat de mercat, i el mercat europeu que és el que compta, l’obliden i l’ignoren. Aquesta gent viuen fa segles manant, i volen continuar fent-ho. Són uns grans cacics. La seva vinya la volen engrandir fent-la la seva pàtria i la de tots aquells que troben pel voltant. A aquests no els destarota la seva simbologia, ni el futur europeu, ni el mercat continental, ni les duanes globalitzades. Els catalans hem d’estar amatents! |
|
| |
 |
|
|
|
 |