 |
||||||
 |
||||||
| Amb motiu de l’onze de setembre us volem oferir l’original, extret de l’arxiu personal d’en Francesc Ferrer., del manifest que l’any 1976 es va llegir a la Devesa de Girona, dins els actes organitzats per celebrar per primera vegada la Diada Nacional. | ||||||
| 08/09/2007 | ||||||
Breu resum històric La comissió Permanent de l’Assemblea Democràtica de Girona s’havia constituït el setembre del 1975,. Des d’aquell moment l’Assemblea va portar a terme un seguit d’accions que varen estimular la vida política de la ciutat. El dos de setembre del 1976, la Comissió Permanent de l’ A.D.G. va presentar una instància demanant permís al Govern Civil per la celebració de l’acte “ONZE DE SETEMBRE DIADA DE CATALUNYA”. L’acte i la crida adreçada al poble de Girona van ser autoritzats pel Govern Civil. L’acte es va emmarcar en dos àmbits: el reinvindicatiu i el festiu, l’Ajuntament deixà els Capgrossos, s’encarregà del muntatge de la tribuna d’oradors i de les instal.lacions necessàries al Estadi del GEiEG de la Devesa cedit per aquesta entitat. La A.D.G. col•laborà especialment en la confecció del Cartell, i el disseny dels adhesius. Varen actuar el grup Dits i Ninots, M.D. Laffite, i la cobla Girona. L’Estadi va aplegar més de 4.000 persones, joves i grans, infants i nadons. Narcís-Jordi Aragó va presentar l’acte en nom de l’Assemblea Democràtica, i va llegir les adhesions que havien arribat d’arreu, sindicats, entitats, partits polítics .... El text que es va llegir era unitari, com ho va ser tota la festa. La redacció, a cura de Joan Vidal i Gayolâ i de Francesc Ferrer i Gironès, va partir d’un esborrany on es van anar introduint esmenes fins obtenir l’acord de tots els integrants de la Comissió permanent. Salvador Sunyer i Aimeric va llegir-lo i amb el seu to abrandat, l’emoció, l’esgarrifança i les llàgrimes va agermanar a tots els presents. AVUI, per recuperar fets, paraules i esperances us el fem arribar íntegre des de la Web d’en Francesc Ferrer i Gironès Avui Catalunya commemora el 262è aniversari de l’ocupació de la nostra terra per les tropes borbòniques de Felip Vè, i de l’anulació de les Lleis i Constitucions amb les quals, els catalans, ens governàvem. Avui, rememorem l’11 de Setembre de 1714, data en la que culmina, a Catalunya, un procés d’aniquilació llargament congriat. El matrimoni dels reis catòlics, celebrat el 1.479 va significar que, tots els territoris del que avui és l’Estat Espanyol fossin governats per un mateix rei, però aquest rei, -que també ho era de Flandes , de Portugal, de part d’Itàlia i de les Amèriques-, havia de jurar respectar les constitucions i privilegis de cada un dels seus regnes per separat. Cada Regne tenia les seves institucions de govern. A Catalunya, per exemple, el rei no podia ordenar una llei tot sol; ho havia de fer amb l’acord de les Corts Catalanes. Els catalans no podien ésser enviats a guerrejar fora de Catalunya sense l’aprovació de les seves Corts; Catalunya tenia la seva pròpia moneda, ... en fi, cap vincle de subordinació el subjectava al regne de Castella ni a cap altre poble del món. No podem oblidar però el gran pes de Castella en aquell temps, ni tampoc com l’aristocràcia terratinent representada pel “Consejo de Castilla” anava fent causa comuna amb els interessos imperialistes de la monarquia i com se’n servia per anar imposant, progressivament, el seu poder hegemònic. Expressió inequívoca d’aquesta política, és el consell a Felep IV del Comte-Duc d’Olivares en el sentit de reduir tots els regnes de que Espanya es componia, a l’estil de les Lleis de Castella sense cap deferència . Com a millor procediment per a obtenir-ho, Olivares recomanava al Rei d’anar a visitar el país que pretengués sotmetre i provocar-hi un “tumulto popular grande”, i aleshores introduir-hi un exèrcit que ja tindria preparat. Fruit d’aquesta política fou la guerra dels Segadors, revolta de la pagesia contra el poder reial que pretenia acabar amb les institucions democràtiques catalanes, Però l’intent de Felip IV fracassà i Catalunya continuà independent. Malgrat la superació per part dels catalans de les intencions imperialistes de l’oligarquia terratinent castellana, pocs anys després, amb motiu del problema provocat per la seccessió de Carles II, es va produir una nova ofensiva contra els països catalans i l’aristocràcia castellana. Amb la proclamació de Felip d’Anjou, princep francès,net de Lluís XIV, entronitzava la pràctica del més despòtic absolutisme. Catalunya, per la seva banda, proclamava la seva adhesió a l’Arxiduc Carles d’Austria per mantenir i ............. les seves llibertats i el sistema de monarquia federal que el princep respectava, i amb les que havia estat governada. L’Arxiduc Carles fou proclamat Emperador d’Alemanya l’any 1.711 i catalunya abandonada a la seva sort per les potències europees -com sempre- 1.713 continuà lluitant sola en defensa de les seves llibertats. Després d’una guerra de deu anys, els exèrcits castellano-francesos, comandats pel primer Borbó, assetjaren i ocuparen Catalunya. A dos quarts de cinc de la matinada de l’11 de setembre una descàrrega d’artilleria donà el senyal de l’assalt definitiu a Barcelona. Assabentat de la situació, Rafael de Casanova, prengué la bandera de la Ciutat i seguit del poble atacà els invasors i, en duríssim combat, cos a cos, els obligà a retirar-se. No trigà en produir-se el contraatac en el transcurs del qual Casanova caigué ferit. Poc temps després, Barcelona, completament extenuada capitulava davant de l’enemic. L’endemà comença l’ocupació de la Ciutat, exhausta, ferida i dessagnada, personificació del dolor, imatge de l’abatiment, víctima i protagonista d’un dels holocausts més colossals que registra la història moderna d’Espanya. En la diada de l’Onze de Setembre commemorem la caiguda de Barcelona després de llarga i heroica resistència. Amb l’ocupació militar i el Decret de Nova Planta, pel dret de conquesta, eren abolides les llibertats nacionals i democràtiques del Poble de Catalunya. La pèrdua de la guerra va significar: - L’entrada per primera vegada d’un exèrcit d’ocupació permanent. - La subordinació de l’autoritat civil al Capità general. - La supressió de totes les Institucions polítiques i culturals catalanes (Generalitat, Govern de Catalunya, organització municipal, universitat, etc....) i substitució d’aquestes institucions per unes altres configurades segons el model centralista, bandejant-ne l’ús del català. - Pèrdua de la capacitat legislativa i del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi i dependència dels aparells polítics castellans, tot imposant l’autoritat real, per damunt de la legal. L’Onze de Setembre és doncs, més que una dada històrica aïllada. L’Onze de Setembre és el símbol de l’opressió nacional, de l’opressió econòmica, de l’opressió social, de l’opressió cultural i de l’opressió política del poble català. La derrota militar i la repressió no pogueren impedir, que els catalans mantingue4ssin viu el seu esperit de lluita per la llibertat. La lluita contra el Francès, les primeres movilitzacions obreres lligades al desenvolupament econòmic de Catalunya ens posaren cada cop més al costat dels països demòcrates i ens allunyaren de les estructures feudals i oscurentistes propies del govern central. Durant molts anys la lluita política fou intensa, el Pacte de Sant Sebastià, la proclamació de la República Catalana, el 14 d’abril de 1.931, i el clamor popular amb que fou rebuda, obligà al Govern Provisional de la República Espanyola a pactar un Estatut d’Autonomia. Aquest Estatut fou plebiscitat massivament pel Poble Català (naturals i immigrans) i finalment les Corts Constituents de la República Espanyola, l’aprovaren, amb retalls molt importants, adulterant-lo en bona part, degut a l’oposició sistemàtica de polítics centralistes dits “demòcrates”, que no admeteren, per exemple, l’article 2òn de l’Estatut de Núria, que proclamava: “El poder de Catalunya emana del poble i s’encarna en la Generalitat” El primer president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià artífex que assolí la restauració de les nostres llibertats autonòmiques ens digué en la celebració més grandiosa de l’onze de setembre que mai ha tingut Catalunya “ENVAIREN EL TERRITORI, DESTRUIREN LES NOSTRES INSTITUCIONS ENS NEGAREN ELS DRETS, PERÒ, 218 ANYS MÉS TARD NOSALTRES HEM GUANYAT EL PLET. TORNEM A ESSER COM EREM EL 1714 I ENS DISPOSAREM, AMB MÉS IMPETU QUE MAI A CONTINUAR LA NOSTRA HISTÒRIA COM A POBLE. AMUNT ELS CORS CATALANS! La lluita per l’autentica llibertat del poble de Catalunya avançava malgrat la traició de la burgesia reaccionaria que, per defensar els seus interessos va recolzar la sublevació del 18 de juliol de 1.936 que culmina amb l’establiment de la dictadura franquista. Com l’Onze de Setembre de 1.714, Catalunya perdé novament la seva llibertat per la força de les armes, però com aleshores, ara també, a pesar de la sistemàtica persecució a la que ha estat sotmesa, l’esperit de Catalunya soterrat, ressurgeix resplendent impregnant les reivindicacions de totes les forces polítiques nacionals i democràtiques, i de totes les classes socials que componen el nostre poble. Avui, el clam és unànim: Tots reclamem el restabliment de les llibertats democràtiques i nacionals que han de permetre la millora de les condicions de vida i de treball del poble, i totes les conquestes dignes d’una societat justa. Avui ens trobem davant de noves, però no menys conegudes formes d’opressió. Les insultants declaracions del president del segon govern de la Monarquia, despreciant la nostra llengua en són un evident exemple. Com també ho són les editorials de certs diaris negant els drets a Catalunya. Que quedi ben clar: 1.- Defensar les llibertats nacionals es defensar l’accés del poble al poder econòmic i polític. 2.- Les reivindicacions democràtiques estan indisolublement lligades a les llibertats nacionala. 3.- Les llibertats polítiques estan lligades a l’Estatut d’autonomia. Exigim per tant, el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932 com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació, que ha de comportar pels catalans l’establiment d’un Govern Autònom. I en reclamar el restabliment de les nostres institucions i de la Generalitat, volem retre homenatge a la memòria dels insignes patriotes que la presidiren i la feren possible enmig de tantes dificultats, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Irla. Francesc Macià, l’Avi, com l’anomenava el poble, morí envoltat dels qui l’estimaven i el seu enterrament fou la més extraordinària manifestació del dol que ha viscut la Catalunya moderna. Lluís Companys, el president màrtir, mori de manera ben diferent. Perseguit per la Gestapo fou detingut a Bèlgica, conduit a Catalunya i lliurat a les autoritats franquistes, que, en Consell de Guerra Sumaríssim el condemnaren a mort. Mentres Catalnya patia les hores més dures de l’ocupació, ell era afusellat a MontjuÏc on, davant del botxí es deslliga les sabates per tocar amb els peus nusos, en aquella hora tràgica la terra que tan havia estimat i, amb els ulls oberts i al crit de PER CATALUNYA!`era abatut pel pelotó d’execució. Els catalans no oblidem pas la seva mort. I per acabar volem manifestar, la nostra adhesió al President Tarradelles, i a totes les forces polítiques i populars que han continuat la tasca i, malgrat les maltempsades han sabut mantenir viva la nostra identitat nacional i les Institucions, el restabliment de les quals avui reclamem. A les comarques gironines tots hem pogut donar la nostra adhesió en l’homenatge a Carles Rahola, figura simbòlica dels tràgics afusellaments de que foren víctimes centenars d’homes i dones de les nostres comarques en acabar la guerra. Aquesta fou la nostra dramàtica contribució a les represàlies del regim dictatorial que ens era imposat per les armes. Que l’exemple dels patriotes que ens han precedit en la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals marqui el camí que ens ha de conduir a la victòria. Com el President Companys va cridar, avui els catalans cridem amb ell TORNAREM A SUFRIR, TORNAREM A LLUITAR TORNAREM A VENCER LLIBERTAT, AMNISTIA I ESTATUT D’AUTONOMIA VISCA CATALUNYA | ||||||
|
||||||
| | ||||||
 |
||||||
|
|
||||||
|
||||||
 |
||||||
