ÉS CURIÓS VEURE COM EN 20 ANYS PODEN CANVIAR TAN POC LES COSES !!
08/12/2007


. Ells es van preocupar de posar ben clar que sempre tothom tenia el dret a usar el castellà, per poder garantir aquest dret a Catalunya a tots els espanyols, però no s’adonaren que un dret no és cap obligació. I que si ells tenien el dret a fer servir el castellà, els catalans també podríem tenir el dret al català, perquè si no , cauríem en una discriminació flagrant.


DRETS I OBLIGACIONS

Per Francesc Ferrer i Gironès

La sentència del Tribunal Constitucional per la qual hom reconeix el dret dels detinguts i dels presos a utilitzat la llengua catalana davant dels funcionaris que siguin responsables de la seva custòdia no és res més que el reconeixement explícit del dret constitucional que tenen tots els ciutadans a usar la seva llengua pròpia davant de qualsevol Administració.


Però malgrat aquest principi tan obvi, resulta que els mitjans de comunicació social de Madrid, tan de dretes com d’esquerres, així com d’altres líderes d’opinió residents a Catalunya, han bescantat aquesta sentència, titllant-la d’inconstitucional i adjectivant-la de perillosa perquè trenca la unitat lingüística de l’Estat. Per mi no ha estat cap sorpresa aquesta reacció, perquè conec força bé què es pensa sobre l’ús de la llengua catalana, i quina és l’estratègia tàcitament consentida per tota mena de persones per imposar el castellà des de fa molt de temps.


Als ciutadans catalanoparlants, que en el 1978 es van creure de bona fe els principis constitucionals que es van promulgar, aquests fets els haurien de fer pensar que, avui per avui, el fet lingüístic a Catalunya és un assumpte molt important i que, malgrat que la Constitució hagi reconegut unes realitats lingüístiques determinades, en el fur intern dels espanyols no hi ha pas la bona voluntat suficient per tenir aquest tema resolt i sociològicament solucionat. Encara viu en el desig d’una majoria d’espanyols, de tota ideologia política, el neguit per imposar el castellà de forma imperial, i dominar tota persona que puguin arreplegar sota la seva fèrula.


Les raons o arguments que s’han escrit contra aquesta sentència, que només reconeix el dret a utilitzar el català a les comissaries de policia o a les casernes de la guàrdia civil, hom les podria resumir lacònicament en dues:


Primera: l’obligació que mana de la Constitució d’entendre el castellà s’ha d’aplicar fins a fer també obligatori el seu ús i la seva utilització.


Segona: en la resistència a utilitzar la llengua castellana hi veuen la ruptura de la unidad nacional y una arma contra la nación española, única e indivisible.


 Dels dos tics que els ha fet sortir el subconscient, si no fóssim en un règim constitucional i democràtic, podríem pensar perfectament que són conceptes expressats per homes del glorioso movimiento nacional. Però tots ells volen aparentar que no en són pas. Són idees de diaris que presumeixen de demòcrates, són idees sorgides del cervell de líders de la democràcia cristiana, com és el cas de Ruiz-Jiménez.


Fixem-nos bé en l’esperit imperial d’aquests criteris. Si la Constitució diu que és obligació d’entendre el castellà, també cal obligar a fer-lo servir. Els ha sortir el tret per la culata. Ells es van preocupar de posar ben clar que sempre tothom tenia el dret a usar el castellà, per poder garantir aquest dret a Catalunya a tots els espanyols, però no s’adonaren que un dret no és cap obligació. I que si ells tenien el dret a fer servir el castellà, els catalans també podríem tenir el dret al català, perquè si no , cauríem en una discriminació flagrant.


En temps de la República aquest precepte funcionava perquè anava acompanyat d’una altra prohibició, i és la que deia que a cap ciutadà se’l podrà obligar al coneixement i l’ús de cap llengua regional. Però ara aquesta norma no hi figura a la Constitució, per la qual cosa no existeix cap llei ni cap norma que pugui obligar l’ús del castellà si un català no ho accepta en cap moment de la vida.


I com que jurídicament no tenen cap clau on arrapar-se, perquè Martín Villa ho va intentar amb la loapilla, però els socialistes la van deixar córrer, ara han de fer pensaments polítics vinculant la llengua espanyola amb la nació espanyola, i també afirmant que tots aquells que no volen usar el castellà són uns independentistes.


Aquest mateix criteri polític que expressen aquesta gent ha estat repetit en la història de la persecució política de la llegua catalana. Dato, Silvela, Romanones, Primo de Rivera, Franco, etc..van establir que l’Estat espanyol només podia funcionar amb el castellà. El problema és que sociològicament ara les coses continuen igual per a aquests demòcrates. Es demostra meridianament que els espanyols no són catalans, i que les catalans no tenim dret a viure ni a sojornar dins de l’Estat en català perquè hi som uns forasters. Els catalans som uns rellogats o els espanyols han vingut a ocupar la nostra casa? Però queda clar, per aquests editorialistes, que la llengua catalana trenca l’Estat, esberla la unidad, i esfilagarsa Espanya. Catalans! Ja ho sabeu. Som-hi tots a la feina.

Article publicat al diari AVUI, el 9 de juny del 1987.




Aquesta notícia ha rebut 947 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>