EL MANIFIESTO PARA "LA LENGUA COMUN" ENS RECORDA LA CANÇÓ DE LES MENTIDES QUE NO TÉ NI SOLTA NI VOLTA, PERÒ, EL VERITABLE PROBLEMA ÉS QUE ELS CATALANS NO TENIM ESTAT.
23/07/2008


.../... El nacionalisme lingüístic només el veiem palpable entre els castellans. Els catalans, sense consciència, sense projecció, sense autoseguretat, es deixen anar còmodament en la infidelitat lingüística .../...


CONVIVÈNCIA LINGÜÍSTICA

La societat catalana actual estima molt la convivència, una paraula el concepte de la qual avui segurament no seria igual a la que Ortega i Gasset en va dir la "conllevancia". No és la tolerància, ni és el suportar-nos, és el conviure. A Madrid de problema de convivència no en tenen cap. Els immigrants que hi arriben si no parlen en castellà no serveixen per res. No troben feina, no els serveixen als mercats. Jo ho he vist, ni tant sols els atenen en cap sentit. La seva convivència sempre es practica si es parla en castellà, i si no, l'ostracisme social, laboral, i cívic.

Nosaltres això no ho sabem fer. El que em va passar pot servir d'exemple. Un dia de festa davant d'un quiosc tinc al davant uns nois entre onze i dotze anys. S'adrecen en castellà al quiosquer. I jo els pregunto. ¿Us ensenyen el català a l'escola?. Sí, contesten. ¿El sabeu parlar?. Sí, em diuen ¡ I doncs ! ¿per què parleu en castellà?. "El catalán ya lo habla él". És aquesta la convivència. És a dir, que tot i vivint a Catalunya, i ben segur que hi han nascut, i han après la llengua a l'escola, no cal que parlin en català perquè ja el "parlen ells". Però, heus ací el problema. El quiosquer no els parlà en català, atesa la seva demanda feta en castellà, els parlà en castellà. I així volem que el català tingui presència social?. Quan els seus pares varen arribar a Catalunya, els catalans els varen parlar en castellà perquè no coneixien el català. Ara els fills, saben el català, però no l'utilitzen, per que ja el "parlen ells".

No anem enlloc. El nacionalisme lingüístic només el veiem palpable entre els castellans. Els catalans, sense consciència, sense projecció, sense autoseguretat, es deixen anar còmodament en la infidelitat lingüística. La llei del més fort, la llengua del poder, la llengua dels dominants, la llengua hegemònica quan hi ha quelcom de transcendent, fa que sigui una arma de domini i de sotmetiment. La llengua es fa servir i és un estri per dir: a mi tu no em domines, a mi tu no em doblegues. I els catalans sempre afluixant quedem a la intempèrie. El nostre poder, el poder de la Generalitat és un tigre de paper. És un tigre de DOG. La realitat és un flectar-nos cada dia. Davant del que fa més de vint anys que viu ací i encara no sap articular quatre mots, i d'agenollar-nos davant del que havent nascut ací, i aprendre el català a l'escola, no té la voluntat d'integrar-se, ni de sentir-se normal, atès que la seva normalitat és la que encara emergeix a set-cents quilòmetres lluny.

Les onades migratòries a Catalunya han estat sempre un fenomen habitual. Quan varen venir del nord, de l'Occitània, els immigrants es varen integrar fàcilment, i ens varen deixar cognoms molt concordants amb els nostres, tan familiars que ja avui els considarem catalans. Turon, Culubret, Bué, Peirafita, Mainat, etc. Més endavant les migracions dels territoris més pròxims també es varen integrar perquè de fet parlàvem igual. I mentre les migracions eren suaus i numèricament absorbibles el tema no revestia cap importància. El pair sociològic era fàcil.

El problema ve, quan les migracions són en nombre importants, quan no hi ha instruments d'acollida, i els catalans no tenen poder sobirà. Hom veu com tothom es queixa de la mundialització o la globalització quan es palpa amb evidències computables, com en el camp de l'economia, on els forts i potents es mengen als petits. Ja es pot parlar de la llibertat de mercat i de la llibertat de comerç. La realitat és que tot això és una excusa dels dominants per menjar-se sense embuts al petit i a l'indefens. Això que es tan clar i tan diàfan en la vida econòmica, hom no el vol veure ni en el terreny cultural, ni a l'àmbit lingüístic.

Nosaltres els catalans, que no dominem ni a casa nostra mateix, aquesta problemàtica se'ns fa encara més difícil. No només hem de lluitar per sobreviure davant de la cultura anglo-saxona que ens envaeix pel domini econòmic, tecnològic i polític dels Estats Units que té com a dèria o fal•lera imposar l'imperi de la coca-cola fins a les sèries més xarones de Hollywood. No, nosaltres hem de sobreviure davant dels que no han vingut a dominar-nos financerament, sinó com emigrants econòmics, han vingut a la recerca de feina, i que tenen un estat al darrera que els defensa la seva cultura i la seva llengua. Vosaltres heu vist mai un català a l'exili que tingui un estat que el protegeixi culturalment i lingüísticament?. No. Els catalans no tenen estat quan estan a l'exili, sigui econòmic o polític. PERÒ, EL VERITABLE PROBLEMA ÉS QUE ELS CATALANS TAMPOC NO TENM ESTAT AQUÍ, A CATALALUNYA. Estem vivint una total indefensió. I aquesta indefensió ens porta a dubtar de nosaltres mateixos, i davant d'aquest dubte els que vénen de fora, sense adonar-se que el lloc de treball l'han trobat gràcies a aquesta cultura, no la saben respectar per continuar-la viva en profit propi, i dels seus fills. Cal que estem amatents. La cultura catalana no és cap arma de domini, és simplement una manera de fer, que tan pot ser el camí per valorar el grau d'integració que la nostra societat ha assolit, com també l'instrument de diàleg, de tolerància i de solidaritat dels que vénen a viure amb nosaltres. Abandonar o amagar la nostra cultura és un dany irreparable que fem als que han vingut a treballar aquí.

per Francesc Ferrer i Gironès - El Punt,1999



Aquesta notícia ha rebut 870 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>