 |
 |
| EL TER |
| 13/08/2009 |
|
Per a qui pugui interessar , anirem espigolant textos de Francesc Ferrer i Gironès. Tant de bó que el retorn del cabdal del riu Ter, sigui ben aviat. LA LLUITA POLÍTICA PER LES AIGÜES DEL RIU TER Antecedents A les comarques gironines, durant el Règim polític del General Franco, el tema que va moure més voluntats, que va mobilitzar a més persones, que va mantenir més durada i persistència , i que ha tingut més ressonància política, ha estat la problemàtica del riu Ter, en tots els seus aspectes i matisos. El riu Ter ha estat la causa d’esdeveniments polítics de tota mena, els quals malgrat emparar-se moltes vegades sota el mantell economico-administratiu, varen provocar una dicotomia ben clara entre els objectius miops de l’Administració, i els interessos col•lectius dels gironins. En aquests fets el protagonisme l’han tingut diferents Corporacions, Entitats, estaments, o col•lectius, segons el tema que afectava el riu Ter. I malgrat que aquests grups i persones han estat de diversa significació política, de diferents grups econòmics, i fins i tot, d’antagòniques classes socials, de fet quan s’ha tractat de lluitar pel riu Ter, sempre s’ha fet amb idèntiques fites, i podríem dir àdhuc que amb unanimitat a l’hora dels objectius. Però com que les derrotes han estat continuades en aquest tema, a les comarques gironines, s’hi respira una atmosfera de frustració en tot allò que fa referència al riu Ter. Per això cal destriar els diferents aspectes que configuren la problemàtica, cal estudiar la seva evolució política a través dels temps, i partir de la psicoanàlisi col•lectiva, potser trobarem les solucions que, malgrat tot, encara es poden obtenir per no perdre definitivament el nostre riu Ter. 1.- ACREIXEMENT DEL PANTÀ DE SAU La regulació del riu Ter, i l’aprofitament de les seves aigües, ha estat una aspiració que ja s’havia planificat durant el temps de la Generalitat republicana. Ara bé, en aquells moments la regulació estava plantejada per afavorir els regadius del Gironès, i del Baix Empordà, i evitar les inundacions periòdiques produïdes per la circulació torrencial. Amb les inundacions del 1940, aquest projecte tornà a tenir vida, i tots els gironins hi varen ajudar. Les obres de la resclosa de Sau es varen iniciar en el 1949. Cinc anys més tard, l’Administració amb la idea de portar l’aigua a Barcelona, considera que la presa de Sau és massa petita, i la vol fer recréixer fins a 177 Hm3. El 1954, es presenta el Segon Projecte de la Presa de Sau, el qual la fa recréixer, i provoca un veritable avalot de la població contra el projecte. No solament va set la Diputació que s’hi va oposar amb el suport del Dictamen elaborat per Josep Ma Perxés, Francisco Sanchez Medina, y Antonio Gete-Alonso de Hera, tots Enginyers de Camins, sinó també la Cambra Oficial de Comerç, la qual amb el seu recurs va arribar fins a la Tercera Sala del Tribunal Suprem. Naturalment, en el 1954, en plena dictadura, oposant-se als plans de l’Administració Pública era molt mal vist, però tot i així la premsa també es va fer ressò del malestar de la població respecte a l’interes d’ampliar la pressa, per derivar aigua cap a les comarques del Barcelonès i del Maresme. Per aquest motiu, el Ministre d’Obres públiques, Conde de Vallellano va adreçar un telegrama al Governador Civil i Cap del Movimiento a Girona , Sr. Mazo Mendo, pel qual li ordenava que contrarestés la Campanya que s’havia organitzat en contra l’ampliació del Pantà de Sau, al “objeto de evitar creación de ambiente contrario a resoluciones del Poder Público”. De res va servir tota la oposició, perquè en el 1960 es va acabar definitivament el Pantà de Sau, i l’embassament es va fer per a magatzemar 177Hm3, amb la idea subsegüent de derivar aigua cap a Barcelona. Aquest va ser l’inici de tots els problemes que més tard varen anar sorgint, i ningú pot dir, que ja des del primer instant, tots els sectors sensibles no haguessin fet una oposició total i radical a la portada d’aigües a Barcelona, ja que malgrat ser el Pantà de Sau necessari, no per això es va deixar emmascarar la realitat. 2.- NOU PROVEÏMENT D’AIGÜES A BARCELONA La ciutat de Barcelona, de 1940 a 1950, va observar un creixement demogràfic molt important, de tal forma que va duplicar el nombre d’abonats la Societat General d’Aigües de Barcelona, i es va més que duplicar al cabal d’aigua diari amitjanat que es subministrava. En el 1950 es va fer l’Avant-projecte pel Subministrament d’Aigua a Barcelona, amb el qual s’havia d’assegurar cabals suficients per un període de 50 anys. El va realitzar Joan Ma Compte Guinovart. I l’estudi va contemplar que tan per la qualitat, com per la quantitat, només hi havia el Ter, sempre i quan es comptés amb el pantà de Sau ampliat, i que el de Susqueda també s’acreixés a 233Hm3. El 25 de juny de 1954, una O.M. ordena la redacció del “PROJECTE D’ABASTAMENT D’AIGUA POTABLE A LA CIUTAT DE BARCELONA Y POBLACIONS DE LA SEVA ZONA DE INFLUÈNCIA”. L’avant-projecte de 1950, i el projecte de 1954, en el mes d’agost de 1957 es va iniciar el tràmit d’informació pública. Aquest projecte pretenia derivar 11 m3/seg. Del riu Ter cap a Barcelona, tot suposant que els cabals amitjanats del riu eren de 18 m3/seg. Com és natural, els tècnics redactors del projecte no varen fer cap esment, de les necessitats sanitàries, ni a les demandes de les poblacions de la conca del riu. Aquell mateix any, varen aparèixer altres estudis tècnics sobre el mateix tema, com el que va promoure l’Alcalde de Barcelona Sr. De Porcioles, i també el que elaborà Alexandre Miró per compte de la Societat General d’aigües. Encara que de forma diferent tots dos estimaven que la solució de la set de Barcelona era el riu Ter, i donaven suport moral projecte oficial de la C.H.P.O. Davant d’aquestes perspectives, les principals entitats gironines, es varen oposar amb totes les forces contra aquest projecte, i es varen recolzar al Dictamen de tres enginyers, tot exigint els punta següents: - que l’aigua del Ter es necessitava integrament per a Girona - que els cabals estimats de 18 m3/seg. no estaven verificats - que calia un mínim d’escorrentia pel riu per qüestions sanitàries - que calia preveure aigua per Girona i la Costa-Brava - que els regadius possibles eren de 63.000 Hs. - Que Barcelona podia treure aigua de l’Ebre, am una obra mixta amb el camp de Tarragona. En el tràmit d’informació pública hi varen acudir més de 400 escrits en contra del projecte. De res no va servir, excepte que els tècnics rebaixessin els seus inicials propòsits. En el novembre de 1958, apareix en el Butlletí Oficial de l’Estat el Decret de 14 de novembre de 1958, el qual regula el riu Ter, i també ve a Girona el Ministre d’Obres Públiques per apaigavar els ànims. Una cosa molt important del Decret és que altera les prioritats que sempre la Llei d’aigües havia consagrat. O sigui, que l’abastament a poblacions no tenia preferència sobre els regadius, ja que l’ordre preferent va quedar determinat així: 1m3/seg. pel proveïment de Girona, poblacions de la conca, i la Costa Brava 3m3/seg. com a circulant mínim aigües avall del Pasteral, a mesurar a l’altura de la ciutat de Girona. (?) cabals necessaris pel reg de la zona regable del Ter. Un cop acomplertes totes aquestes necessitats, si hi han sobrants, es podrà enviar aigua a Barcelona, però mai es podrà passar del màxim de 8m3/seg. Per altra banda, es reconegué que els regadius totals de les nostres comarques, arribaven a 50.000 Hs., els quals el Ministre d’Obres Públiques Sr. Vigón, prometé que es realitzarien a càrrec de l’Estat, i que a més dels regadius del Gironès, i del Empordà , s’ampliaria la zona de la comarca de la Selva. seguirà |
|
| |
 |
|
|
|
 |