LA FALÒRNIA

Francesc Ferrer i Gironès (inèdit) 1998

01/09/2009




LA FALÒRNIA COM ESTIL DE VIURE


En aquesta vida hi ha tanta mentida, com veritat, o potser en qualque oportunitat sembla que domina la mentida damunt d’allò que és cert i veritable. He hagut de tardar molts d’anys per adonar-me plenament d’aquesta situació, i és que només t’ho pot donar l’experiència aquesta visió. I perquè la mentida té més possibilitats de reeixir que la veritat?. Heus ací la qüestió. La mentida com a tal no camina, ni pensa, ni és subjecte. La mentida perquè circuli sempre necessita una persona que la vehiculi.

Quan les mentides o les descripcions falses viuen en territoris privats i personals, les falsies no tenen transcendència i per tant viuen recloses en àmbits que només afecten a un nucli reduït. Però quan aquestes farses són divulgades amb esperit malastruc, en moltes ocasions es necessita la col•laboració d’algú més que coadjuva amb el falsari. I així ens troben amb el primer escaló d’una falòrnia pública.

Si la invenció es una història abstracte que no té repercussió directe contra cap persona, hom d’això en diu novel•la, i agafa caires literaris, que tothom agraeix i se’n felicita, perquè com més grossa la dius, més contenta està la gent. Ara bé, si per dissort aquesta ficció es prepara, es divulga , i s’escampa contra una persona concreta, aleshores, aquesta situació ja no és una narració de ficció, sinó que arriba a la categoria de difamació.

I pot haver-hi gent que gaudeixi creant brames i suggerint mentides?. Algun gaudi ha d’existir per fer aquesta tasca, atès que en el món està comprovat que allò que no porta cap satisfacció és difícil que es propagui. I quina és la causa principal de trobar enginy i creativitat per empastifar públicament algú basant-se en la mentida?.
Ben segur que el nucli principal d’aquesta feina és l’enveja i la frustració. La gelosia és una condició molt estesa, i de fet, moltes vegades només té el seu remei en la difamació. L’enveja no existiria si els psicòlegs populars fessin cures gratuïtes als malalts d’aquesta patologia.

El pensament de l’home que no desitja el que té el seu proïsme, és un estat psicològic equilibrat, harmoniós, i tolerant. Però quan l’home està malalt d’enveja utilitza la falòrnia per malmenar al proïsme que li fa denteta. Només la difamació li cura la seva inestabilitat, només l’escampar falòrnia contra l’enveja’t li dóna satisfacció al seu dèficit . Si haguéssim de donar un remei als envejosos només podríem facilitar a les seves mans l’objecte o la persona envejada perquè la rebreguessin maldestrament, la paltriguessin amb goig, i la destruïssin sense contemplacions. Un cop eliminat allò envejat temporalment és pot curar la seva gelosia.

Mentre pots observar tots aquests jocs d’una manera llunyana, sense participar en la dinàmica d’aquesta causa-efecte, pots verificar com el capteniment humà és complicat i complex. Ara bé si per dissort ets víctima d’uns personatges que no hi tens relació personal, et quedes sobtat de com pot ser possible una situació d’aquesta envergadura. ¿I quin pot ser el remei a aquesta malura que no porta cap solució a cap problema, sinó només la satisfacció intima al propagador de falòrnies?. Doncs, una fórmula per solventar aquesta inestabilitat és romandre pacient, examinant amb precisió les possibles causes, i esperar que el mal que t’envien els malalts els passi. No hi ha pas cap altre remei. Els homes de seny, no poden respondre de igual manera, atès que no tenim pas la necessitat de crear invectives i retornar els bumerangs, que tenen els teus adversaris engelosits. La vida ens ha ensenyat, i la física ho confirma, que a tota acció, correspon una reacció. Però, quan es tracta de problemes que pateixen els envejosos és millor guarir-los amb delicadesa, paciència, i molta serenor.

La veritat sempre sura, és diu. El que passa és que hi ha veritats que a voltes els costa de surar. Però un dia o altre apareix sense pensar-hi. I tot esperant aquest dia, quan és té la consciencia tranquil•la, i l’ànima asserenada, no significa res una falòrnia més o menys. En definitiva, l’home només es en aquest món per viure, però ensems per suportar tot allò que li pugui esdevenir. És veritat que també podria exercitar la seva defensa, i contraatacar amb les mateixes armes, però tampoc això no serviria per guarir del mal a aquells que el pateixen. I per tant, si hom viu asserenat en el seu tarannà, no ha pas de perdre el temps per fer mal a ningú més, sinó amb el seu respecte i amb la seva veritat procurar ajudar als que viuen turmentats i pateixen el seu corsecament.




Aquesta notícia ha rebut 692 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>