Politica linguística
12/02/2010


¿En som conscients que els que varen votar a favor de la llei de Política Lingüística són els que menys palesen que estan disposats fins al límit de les possibilitats en que sigui acomplerta?.



Per Francesc Ferrer i Gironès.- 2001

Després de l’aprovació pel parlament de la Llei de Política Lingüística que fou signada pel president el 7 de gener de 1998, ¿que ens ha passat a tots en la seva aplicació quotidiana?. De fet per ser una veritable llei, i que les dues llengües oficials arribessin a tenir la plena igualtat jurídica en quan a drets i deures, calia que el nostre Parlament legislés, però que simultàniament les Corts Generals de Madrid també aixequessin les obligacions d’utilitzar el castellà en diversos àmbits. Les tres lleis que es varen fer en aquest sentit el Congrés de Diputats les va tombar totes.

La realitat ha estat esgarrifosa. Dels nous elements que podia aportar la nova llei no se’n coneix cap que hagi reeixit o que s’hagi fet res de nou en el camp de la sociolingüística. La cosa més simple, la que fa referència a l’increment del pressupost per aplicar la nova llei ha estat si fa o no fa igual que abans, i les desgravacions fiscals per afavorir l’ús del català a cal notari proposat per nosaltres, els que fa vint anys que manen, hi varen votar en contra, i tant tranquils. ¿Perquè fer una llei, si després no se’n fa cap cas?.

Si varen tenir la barra quan es va promulgar l’Estatut del Consumidor (1993) de declarar que els usuaris i consumidors tenien tot el dret en rebre la informació i les explicacions en llengua catalana en els prospectes i les etiquetes, i encara ara després de tants i tants anys, tot està igual. Tot perquè els dirigents dels lobbys han pressionat al Govern i s’han espantat. De la mateixa manera que els cinemes fan el mateix català que ho feien abans. De la mateixa manera els sindicats fan els convenis col•lectius sense pactar cap obligació per part de les empreses. I així podríem anar explicant fins a l’infinit.

Ja sé que la llengua catalana està permanentment davant d’un jutge, d’un tribunal, o d’un senedrí. Però, el que no s’ha sabut fer és elaborar ideologia lingüística per a tots els ciutadans. Una ideologia hegemònica en la qual es plasmés ben clarament tot allò que els ciutadans catalanoparlants hem de fer positivament, davant de les empreses, dels immigrats, dels policies i de qualsevol jutge, fins a allò que s’ha de rebutjar. Els elements d’una ideologia és tant allò que cal abastar, com allò que cal frenar o anorrear. ¿En som conscients que els que varen votar a favor de la llei de Política Lingüística són els que menys palesen que estan disposats fins al límit de les possibilitats en que sigui acomplerta?.



Aquesta notícia ha rebut 641 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>