 |
 |
| ELS CAMINS DEL MALESTAR |
| 03/02/2010 |
|
"Els ciutadans al Parlament hi pinten poc, és un joc entre sectarismes inconscients i egoismes subliminars. Per tot això cal trobar nous camins. La democràcia té mals símptomes, i convé transformar-ho tot per aprofundir la democràcia. La democràcia no pot ser només un diumenge cada quatre anys. Cal un control diari, i que aquesta fiscalització sigui permanent amb el benentès que el que govern no pot amargar la informació com es fa ara". ELS CAMINS DEL MALESTAR Per Francesc Ferrer i Gironès.- EL PUNT 2001 En un estat democràtic tot està organitzat perquè a través de les institucions i dels organismes es pugui vehicular el neguit de la població, els desigs dels col•lectius, els anhels dels grups, les esperances de diverses franges de la població, i en definitiva les fites que tenen els ciutadans per al normal desenrotllament de la seva vida i el seu benestar. Però, en realitat resulta que segons podem veure en la quotidianitat, els polítics elegits democràticament,- per determinats temes,- no s’utilitzen per presentar i representar aquestes qüestions. I així podem veure com davant de problemes concrets la població abandona els canals normals establerts oficialment i han d’agafar la drecera del conflicte obert i sense treva. Això és un símptoma molt greu i és que la democràcia està malalta. La democràcia hauria de garantir que els representants del poble estant amatents a qualsevol situació i vigilants de les necessitats socials. Però no sabem si el divorci que existeix entre els polítics i el poble està provocat per la velocitat dels anhels populars i el ritme lent de les institucions, o és que els polítics s’han allunyat per raons diverses dels neguits del poble. Aquest tema donaria per una tesi doctoral, però permeteu-me que faci quatre apunts impressionistes sobre la qüestió. D’entrada cal saber distingir els polítics. Hi ha una gran diferència entre els que estan al poder i els que estan a l’oposició. Hi ha també una gran classificació entre els polítics que ocupen un càrrec executiu, ja sigui municipal, comarcal, nacional, o estatal, dels que ocupen un càrrec en el legislatiu. Aquesta idea és per analitzar els polítics, que malgrat ésser elegits electoralment, ocupen un càrrec en el poder i per tant en l’executiu, els quals d’entrada són els que tenen més responsabilitat sobre la bona marxa dels afers públics i sobre la previsió de la marxa de la nostra vida global, si es comparen als que estan a l’oposició i tenen la tasca de fiscalitzar, vigilar, i denunciar. Sobre aquest tipus de polític, en la democràcia burgesa que estem vivint, i de la qual cada dia la trobem menys representativa, s’hi detecten diverses qüestions i en especial de corrupció econòmica que han fet malfiar a molts de ciutadans. Tenim exemples gravíssims a França (Dumas o Sirvent), Alemanya (Khol), Espanya (Filesa), Itàlia (Mans netes), Perú (Fujimori), etc. Etc. Que ens demostren que aquesta malastruga corrupció econòmica ha pervertit totalment les relacions entre els ciutadans i el poder polític, amb implicacions dels partits que s’han beneficiat dels ingressos irregulars. Però la corrupció econòmica és una taca molt detectable, la qual tot i ser abominable, la ciutadania sap que qui remena l’oli, les mans se n’unta. I aquesta facècia ja està prevista per la legislació que un dia o altre apareix, atès que ja existeixen les fiscalitzacions i controls dels tribunals de comptes o de les sindicatures de comptes. El que és més greu és la corrupció política. Aquesta corrupció per a mi és aquella que pot tenir moltes cares i és polièdrica, atès que pot ser causada per un sectarisme a ultrança, per una competitivitat ideològica, o per una disciplina emanada dels buròcrates, o per un preferir no fer una cosa abans de que l’adversari se n’emporti el mèrit. A mi em fa caure la cara de vergonya quan veig que es vota en contra de proposicions que tot i ser bones i benèfiques no s’aproven perquè són de l’oposició. Jo he vist votar propostes en contra de la llengua catalana perquè a canvi no s’estava d’acord amb d’altres articles. I això, ho analitzes i és que els polítics cada vegada que voten, i sobretot els polítics que estan agrupats en les majories, no ho fan pensant amb els ciutadans, no ho fan amb els homes i dones que representen, sinó que moltes vegades segueixen la disciplina d’una endogàmia mal entesa. Els polítics quan estan al poder executiu, i si hi estan massa, malament, s’obliden sovint que representen a tota la població, no només als que els han votat. I quan actuen, i sobretot quan voten al Parlament, deneguen bones propostes de l’oposició, no perquè siguin impossibles d’acomplir, sinó pel simple fet de que no es digui que la idea ha sortit d’un grup que no governa. Però, és indiscutible que tenen el poder per administrar per a tothom, i quan dic tothom, vull dir a tots els ciutadans, però aquest pensament el tenen poques vegades. Els ciutadans al Parlament hi pinten poc, és un joc entre sectarismes inconscients i egoismes subliminars. Per tot això cal trobar nous camins. La democràcia té mals símptomes, i convé transformar-ho tot per aprofundir la democràcia. La democràcia no pot ser només un diumenge cada quatre anys. Cal un control diari, i que aquesta fiscalització sigui permanent amb el benentès que el que govern no pot amargar la informació com es fa ara. |
|
| |
 |
|
|
|
 |