 |
 |
| DE LA HUMILIACIÓ A LA REACCIÓ |
| 01/07/2010 |
|
Tanmateix, hi ha moments que sembla que són civilitzats, és només quan et necessiten pels vots, a canvi de donar-los-hi el poder, fan veure que et donen alguna cosa. I em pregunto les nostres humiliacions només les poden compensar i apaivagar amb els nostres vots perquè ells puguin manar?. Si son humiliacions no creieu que les haurien d’esborrar pel propi dret i no per la barata d’uns vots?. DE LA HUMILIACIÓ A LA REACCIÓ Per Francesc Ferrer i Gironès El Punt.- 2004 .../... Berlín és un pensador liberal amb la valentia de pugnar contra el conservadorisme i la intransigència. Ell ens va escriure que el nacionalisme “en primer lloc és una resposta a l’actitud de menysteniment o menyspreu cap els valors tradicionals d’una societat, és el resultat d’un orgull ferit i d’un sentiment d’humiliació en els seus membres socialment més conscients”. Heus ací la qüestió. Quan hom analitza situacions en les quals no hi pot haver diàleg o tolerància i que per resoldre el contenciós es vol fer per la via de la violència, ja sigui des del costat dels febles, o de la banda dels poderosos, sempre cal trobar-hi que prèviament ha existit un estadi de menyspreu i d’humiliació. El que sembla mentida que una veritat tan clara no estigui en el vademècum dels polítics que regeixen els estats, i es pensin que només poden resoldre les qüestions a base de més violència i més humiliació. I a sobre de tot això, encara hi apliquen més humiliació i més menyspreança. Els catalans coneixem en la nostra pròpia pell aquesta situació. Som un poble que hem estat conquerits per la força de les armes, que violentament ens han volgut eliminar la nostra llengua, que coerció ens han volgut esborrar els nostres senyals d’identitat, que amb coacció ens han espoliat fiscalment, que amb constrenyiment ens han imposat els seus símbols i els seus ritus a través d’una enginyeria social que encara no l’han acabada d’arrodonir. Per tot això no s’entén que encara hi hagi qui no faci res, ni mogui un dit, per resoldre amb equitat aquesta situació. Hom no pot esperar cap reacció dels catalans després de tantes humiliacions?. Ens prohibeixen la llengua al Congrés i ens la dificulten als jutjats, quan simultàniament aparenten que ens la demanen a Europa. No ens deixen portar el senyal d’identitat als automòbils perquè són xapes. No ens volen tornar uns documents robats amb la pistola a la mà per no ferir la dignitat de Castella. Prediquen la llibertat de mercat i les llibertats civils i no deixen practicar l’esport com activitat privada amb seleccions nacionals. Ens deixen durant vint anys sense invertir en les infraestructures necessàries fent-ho només a casa seva amb els nostre dèficit fiscal. Tot això no deixen de ser que humiliacions. Humiliacions que per la vida pacífica del diàleg, per la via democràtica del parlamentarisme, i per la via de la tolerància, els catalans hem intentat resoldre sense que fins avui ningú hagi tingut la consciència suficient per resoldre-ho. Estem sota la síndrome d’Estocolm. Ens humilien i encara hi trobem bo. Fins i tot, quan et retornen allò que és teu els besem la mà. Tal com va dir Espriu, el nostre poble ”Sense parar llepava l’aspra mà que l’ha fermat des de tant de temps al fang”. Tanmateix, hi ha moments que sembla que són civilitzats, és només quan et necessiten pels vots, a canvi de donar-los-hi el poder, fan veure que et donen alguna cosa. I em pregunto les nostres humiliacions només les poden compensar i apaivagar amb els nostres vots perquè ells puguin manar?. Si son humiliacions no creieu que les haurien d’esborrar pel propi dret i no per la barata d’uns vots?. |
|
| |
 |
|
|
|
 |