REIS
per Francesc Ferrer i Gironès .- 6 i 7 de gener del 2006
06/01/2012


"Us esperem...!.
Han passat tres segles i encara no ens heu convençut. No podeu seduir-nos amb la vostra política. No teniu arguments. Mai no ens convencereu amb la força de la paraula!. Tampoc no ens podreu persuadir amb l’energia de les vostres raons!. I per això només trobeu com a solució fàcil i possible atacar-nos militarment, perquè sabeu que no tenim armes. Som un poble desarmat de violència, però armat ideològicament. La nostra força és el nostre desig de llibertat. La vostra ignomínia el vostre desig de sotmetre’ns."



Avui és un dia que semblaria el més adequat per la rememoració de les monarquies, atès que els protagonistes de la festa són reis. I son reis que expressen la seva bona voluntat fent regals. Són reis generosos, bondadosos, i molt equitatius. Per qualsevol ideòleg polític dels que encara estan a favor del sistema monàrquic, sense donar cap satisfacció justificativa, sinó que son monàrquics per esma, per tradició, i per estabilitat, el dia d’avui ser un dia prou apte com per glorificar la monarquia. Tot i que històricament hom no sap des de quan es va comença a parlar de reis d’Orient. Sembla que l’església de primer va dir que eren “Mags”. Els “mags” en aquells moments eren savis. Eren astrònoms i grans coneixedors de la ciència humana. Però, no sabem fins a quin moment va durar aquesta qualificació i es va començar a atribuir-los-hi la seva potestat reial.

El dia de “reis” que està en el calendari eclesiàstic i que popularment s’ha escampat gràcies al consumisme, també té políticament una significació molt transcendent pels catalans. El dia de “reis” és el dia de la “Pasqua Militar”. Es una festivitat que va organitzar el rei Carles III (1782) per fer celebrar a l’exercit espanyol que amb el retorn dels territoris de Menorca, l’estat va recuperar tot els seu territori original, segons ells. Hi devia faltar Gibraltar, hi mancava Portugal, i no hi havia el Rosselló. Bé, Carles III es va conformar amb la devolució de Menorca per part dels gestors de la Gran Bretanya, i per fer-ho celebrar amb eufòria va instituir la “Pasqua Militar”, la qual cosa mai no he acabat d’entendre, atès que “pasqua” és una cosa, però al qualificar-la de “militar” no sé pas si pot lligar-hi , ni que pot ser.

Aquesta “Pasqua Militar! ha esdevingut una celebració anual, que en els darrers anys de democràcia, ha arribat a tenir més transcendència que mai, atès que es dedica any darrera any a exultar la “unidad de España”, aquella obsessió castellana que està sustentada per l’exercit. Pasqua és un mot jueu que significa “pas, trànsit” i que l’han utilitzat per celebrar la sortida d’Egipte. Afegir-hi militar al darrera és necessita una mica d’imaginació!. Però, com que la qüestió és celebrar la “unidad de España” tot s’hi val, i com que políticament la veuen perillar molt aquesta unitat, els hem de deixar que ho facin per que no es tornin esquizofrènics.

Un cop escrit això, pensant que efectivament els militars envalentits, dirien alguna cosa de la “unidad de España” tal com han fet sempre des de fa anys, i en especial quan el parlament de Catalunya va proclamar que no renunciava al dret a l’autodeterminació, he tingut notícia del que fatxendarosament ha dit el General en Cap de la Força Terrestre de l’Exercit de Terra, tinent general José Mena Aguado, en el seu discurs a Sevilla que si "els límits infranquejables" que marca la Constitució són depassats per algun Estatut, "seria d'aplicació l'article vuitè de la Constitució" que estableix que les Forces Armades "tenen com missió garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar la seva integritat i l'ordenament constitucional". A més a més, els senyors militars com si estessin encara al nou-cents ha afirmat “que si en una autonomia sigui exigible el coneixement de la seva llengua particular és una aspiració desmesurada que obligaria a les Forces Armades a regular les destinacions a aquesta autonomia de la mateixa forma que actualment es regulen a l'estranger".

Ja m’ho esperava. Tanmateix no puc deixar de dir que allò que proclama la Constitució de 1978, al seu article 8è, i que el militar ha invocat, és exactament idèntic i calcat al que marcava el mateix article a los “Principios Fundamentales del Movimiento” (1958) proclamats pel General Franco durant la seva dictadura. Aleshores cal preguntar-se. ¿La Constitució de 1978 va superar el Règim Dictatorial de Franco i en va derogar les seves estridències?, ¿O simplement n’era un còpia simple?.
Divendres, 6 de gener del 2006

Us esperem....!

Després d’haver reflexionat sobre les intencions del General en Cap de la Força Terrestre, de Sevilla, hom pot dir que el seu projecte només pot ser fet i preparat per un exercit de covards. El covard és aquell que està mancat de vigoria espiritual. ¿Com pot tenir vigoria espiritual un home que s’atreveix a encarar i atacar amb exèrcits de terra, mar i aire, contra els catalans, quan sap que els catalans tenim les armes prohibides des de que varen ser conquerits per la força de les armes?. No es ser covard un individu que vol atacar a unes persones indefenses militarment, sense armes, ni instruments violents per poder-se defensar?. No es covard un individu que només pot dominar els altres a través de la violència perquè els atacats tenen prohibides les armes?.

Nosaltres, els catalans, estem argumentant amb la força de la paraula, l’energia de la democràcia i la vigoria del pacifisme, i ells ens volen atacar sense paraules, sense arguments, i sense raons. Us hi esperem...!. ¿Quan tardareu en arribar?. ¿Per un vindreu?. Vindreu potser per allà on sempre heu vingut per derrotar-nos amb la violència i que mai no ens heu convençut?. ¿Vindreu amb tancs i avions?

I a més a més, cal proclamar que la Constitució de 1978, després de declarades les intencions del General en Cap de les Forces Terrestres, és antidemocràtica. És antidemocràtica per diverses raons. La primera, perquè la decisió d’anar militarment contra Catalunya no es fa per la vida de la sobirania, sinó pel desig insaciable d’uns militars cobejosos. Segona.- Perquè podent articular totes les solucions polítiques a través de la no-violència, i per camins pacífics, només és pensa en aplicar la guerra i el dolor. Tercera.- Perquè resulta totalment antagònica als camins del parlamentarisme que en definitiva son els que han d’ aprovar l’Estatut. Quarta.- L’article invocat pels militars de la Constitució de 1978, és idèntic al que establia per iguals finalitats “Los Principios Fundamentales del Movimiento” que va instaurar el dictador General Franco.

En definitiva, si les intencions del General en Cap de les Forces Terrestres emparant-se amb la Constitució ens vol atacar militarment, no deixa de palesar que el Principat de Catalunya encara és un país derrotat i conquerit per la força de les armes. Espanya no vol reconèixer cap “dret històric” però si que vol mantenir vigent i legalment útil el “dret de conquesta” que se’ns va aplicar el 1714. Si pels militars encara som subjectes de ser conquerits i ocupats això significa que els catalans no som lliures, atès que estem sotmesos sota els seu designis aplicats a través de la violència i el militarisme.

Us esperem...!. Han passat tres segles i encara no ens heu convençut. No podeu seduir-nos amb la vostra política. No teniu arguments. Mai no ens convencereu amb la força de la paraula!. Tampoc no ens podreu persuadir amb l’energia de les vostres raons!. I per això només trobeu com a solució fàcil i possible atacar-nos militarment, perquè sabeu que no tenim armes. Som un poble desarmat de violència, però armat ideològicament. La nostra força és el nostre desig de llibertat. La vostra ignomínia el vostre desig de sotmetre’ns.

Dissabte, 7 de gener del 2006




Aquesta notícia ha rebut 521 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>