FORA LA PERPLEXITAT
Francesc Ferrer i Gironès.- el Punt 1992
15/01/2012


.../...Els mitjans s’aboquen en denunciar corrupció econòmica, cosa que no és el perill, malgrat sigui allò més entenedor pels baixos instints. Els mitjans no denuncien la corrupció ideològica, i no enalteixen la honestedat que moltes vegades comporta el perill de ser anihilat pels poders. A la valentia de l’ideal s’hi veu moltes vegades interessos bastards, quan en realitat en la vida política els ideals haurien de ser els únics valors que mereixen el premi. Una societat sense ideals és un poble amb la voluntat segrestada.../..





Fora la perplexitat


La gent des de la seva perspectiva personal, els electors des de la seva òptica individual, poden criticar la gestió econòmica sense cap més altra preocupació global , ni en funció de les interdependències mundials que actualment té tota economia moderna. I és natural tothom parla del mercat, segons l’hi ha anat, com diu la bíblia. No cal que sàpiga les oscil•lacions que l’economia continental pateixi, ni les dependències que existeixen en els àmbits internacionals, cada ú vol entendre l’economia en funció de la pròpia situació econòmica.

I des de la conjuntura econòmica es fa una valoració dels gestors polítics. La política avui gairebé depèn de com està l’economia. I no hauria pas de ser així. Els historiadors ens poden mostrar les vegades que vulguin quantes revolucions han existit per causa d’una crisi econòmica. I això encara no ha arribat a l’abast del públic, avui com abans, i sempre, una crisi econòmica internacional fa bascular els criteris polítics, com si les ideologies haguessin de ser bones o perverses segons la seva força en capejar tempestes generades per les crisis cícliques internacionals

I és que també els politics no hem sabut fer arribar als electors les guspires ideològiques que en qualsevol circumstància il•luminen qualsevol actitud política. l’exemple gesticulat i el paradigma pedagògic han estat absents de la nostra experiència. No hem sabut impregnar la vida política de la paràbola adient per anar desgranant els valors i les ètiques que la doctrina democràtica té establerts.

I això ha fet tornar a la política com una professió mesella que en la burocràcia hi ha trobat l’eix que guia el seu camí. No ha estat la sinceritat transparent, ni la ingenuïtat humil, el que ha il•luminat els passos del quefer polític. La litúrgia de la democràcia s’ha tornat encotillada, fent-se hostil als neguits i a les angoixes dels ciutadans. La democràcia és participació, la democràcia no pot ser secretisme, ni tampoc enravenades paraules inintel•ligibles. Mitjançant la democràcia cal trobar la veritat, i no precisament l’emmascarament de la realitat punyent.

Tot això em fa patir. Em fa patir perquè els electors no poden elegir els seus representants en llistes obertes, i triar els més capaços els més treballadors els més honestos
Els mitjans s’aboquen en denunciar corrupció econòmica, cosa que no és el perill, malgrat sigui allò més entenedor pels baixos instints. Els mitjans no denuncien la corrupció ideològica, i no enalteixen la honestedat que moltes vegades comporta el perill de ser anihilat pels poders. A la valentia de l’ideal s’hi veu moltes vegades interessos bastards, quan en realitat en la vida política els ideals haurien de ser els únics valors que mereixen el premi. Una societat sense ideals és un poble amb la voluntat segrestada.

No vull que ningú ens arrabassi els ideals polítics. No vull que ho facin, ni els redactors de llistes que ostenten el poder intern, ni tampoc la massa informal de l’electorat que viu còmodament en la mediocritat del no-pensar, sense trobar en la democràcia ni una espurna ideològica, ni un compromís esglaonat que l’obligui a engatjar-se.

La tempestat que la conjuntura econòmica pateix avui en tot el continent no pot ser causa de desori polític , ni motiu de desviament dels ideals que sempre tenim al davant per abastar-los. Jo no vull esser víctima de la desideolització dels drets nacionals del nostre poble, els drets fonamentals de les persones, la dignitat humana, i tots els sacrificis que això comporta no ens poden abandonar encara que s’apaguin els llums a l’escenari polític.

A la meva cartera hi vull portar l’ideal. Ni la pràctica quotidiana, ni la praxi burocratitzada, seran esca de desengany, ni motiu per deixar-nos sense compromís, endormiscats en el desencís. Enceguem la llum , debatem fins a l’infinit els problemes, cerquem la veritat en la democràcia, i no en els interessos dels que gestionen el poder. La democràcia és pedagogia, el cansament dels empoltronits és el desencant dels il•lusionats per un millor futur. Cal que els polítics amb ideal omplin els espais socials que les institucions de govern deixen buits.

Tan de bo que la perplexitat només sigui un entreacte per recomençar de nou amb energia.



Aquesta notícia ha rebut 471 visites.
<< Anterior   [Tornar a l'índex de notícies]   Següent >>