ES TRACTAVA D’EXIGIR UNA ESCOLA CATALANA DE LLENGUA I CONTINGUTS

Parlar avui català a l’escola sembla una cosa normal i lògica. És clar que encara tenim molts problemes, que els Gómez Rovira encara guanyen plets defensant “drets” de castellanoparlants que no accepten de cap de les maneres que a les escoles de Catalunya s’hi ensenyi en català, o “drets” dels castellanoparlants que tenen plaça de mestre a Catalunya i no els dóna la gana d’aprendre ni un borrall de català. Si, tot això és cert. Però hem de reconèixer que hem fet moltes passes endavant. La primera va ser sensibilitzar el nostre poble perquè entengués que en la mateixa llengua que es parlava a casa es podia estudiar geografia o matemàtiques, i que s’hi podia estudiar a qualsevol nivell. Ara ens en podem riure de la ficada de pota del llavors president Suàrez quan va declarar que no veia pas possible que en català s’ensenyés “química atòmica”. Però durant els anys seixanta eren molts els catalans que estaven convençuts que la seva llengua només servia per estar per casa, fer versos i escriure pamflets polítics comunistes. Que a l’hora de la veritat, quan els fills anessin a la universitat, el que havien de saber bé era el castellà. La majoria dels pares, diguem-ho clar. Calgué un esforç gran per sensibilitzar el poble, des de les classes dirigents a les més senzilles. “Volem català a l’escola” era una reivindicació prou contundent i prou ambigua alhora com perquè fos indiscutible, fora de minories molt dures. No quedava clar si es demanava un parell d’hores setmanals de lliçó voluntària de català -com entenia la dreta espanyolista que necessitava rentar-se la cara abans de les previsibles eleccions –o bé si es tractava d’exigir una escola catalana de llengua i de continguts en la que el castellà s’hi estudiés, si és que calia, com una llengua estrangera. Va ser una batalla en la que Francesc Ferrer va jugar a fons, des del primer moment, i des de molt abans que comencés. Tots els càrrecs que ha tingut l’actual senador li foren plataformes per exigir la catalanització de les escoles, per què en Francesc sap que, sense escola, la llengua i la cultura estan abocades a desaparèixer. Les Voltes, la presidència de l’Òmnium Cultural de Girona, la presidència a la Cambra de Comerç.... tot li va servir per treballar per una escola en la que el català fos reconegut com a llengua pròpia. La campanya Català a l’Escola, que es va estendre com una taca d’oli a tota la societat, va ser el gran detonant de les reivindicació del poble català. Va ser una campanya endegada entre els anys 1966 i 1968 a tot Catalunya. A Girona se’n va responsabilitzar el mateix Ferrer, fent pinya amb gent com l’Antoni Domènech (mestre, que després seria regidor socialista a l’Ajuntament de Girona), Salvador Sunyer (professor de català, senador per l’Entesa i alcalde socialista de Salt), o en Feliu Matamala (que més tard es va fer càrrec de Les Voltes, quan la llibreria anava malament) entre d’altres. Probablement és una de les grans victòries del catalanisme, tot i que ha estat, com sempre passa, una victòria lenta, guanyada a pols, amb anys i anys de lluita tenaç. El senador Ferrer sap que no es pot pas abaixar la Guardia, perquè l’enemic no s’està pas quiet. Aquella campanya que va encendre’s l’any 1966 per incidir en el govern de Madrid d’aquells moments, encara continua. Perquè la llengua catalana és, encara avui, exclosa a moltes aules catalanes, digui el que sigui la llei, digui el que digui el departament d’Ensenyament de la Generalitat recuperada.