FER CULTURA PER ALS EMPRESARIS GIRONINS

Francesc Ferrer havia treballat molt pel país. Però mai no havia estat un home públic. Sempre havia actuat com a ciutadà del carrer. El salt al poder –entès d’una forma molt àmplia- el fa quan entre a la Cambra de Comerç de Girona. L’hi fa entrar un gironí de gran empenta i reconeguda vàlua, en Manuel Sarasa. Quan ell plega de president, proposa una candidatura de continuïtat amb l’Andreu Agustí al davant i en Ferrer de vice-president. En Ferrer és elector de la Cambra com a president de la cooperativa Delta. La candidatura prospera. En Ferrer, ja vice-president, s’ocupa dels afers de cultura, aparentment poc importants. Però en els quatre anys que hi és al davant s’organitzen classes de català a quinze poblacions de la província, promou la creació del Centre d’Estudis Empresarials, on es desenrotllen cursos monogràfics i classes d’idiomes; més tard, organitza l’Escola de Turisme Ferran Agulló als locals de la Cambra. A més a més organitza el Centre de Documentació de la Cambra, l’únic que funciona a les comarques gironines i el posa en contacte amb els centres de tot el món i al servei de tots els ciutadans. Des de llavors se’n fa càrrec el periodista Narcís Jordi Aragó. Al cap dels quatre anys de vice-presidència, quan l’Andreu Agustí deixa la presidència, tothom ja sap que el nou president es dirà Francesc Ferrer. S’ho ha guanyat de forma clara i indiscutible. Ho sap tothom fora del governador civil de la província, que en aquells moments es deia Victorino Anguera Sansó. Ell no podia pas permetre que un catalanista convençut com era Ferrer ocupés la presidència de la Cambra de Comerç. Prou mal havia fet des de la vice-presidència i la comissió de Cultura. Però l’Anguera no comptava que les Cambres eren unes institucions democràtiques. Es regien per un reglament de l’any 1911. Ningú no hi havia atinat. Com que, per constitució, estaven totes en mans de gent d’empresa, gent de diners, gent de dretes de tota la vida, no s’havia pensat mai que aquell reducte de la democràcia pogués ofendre mai al règim. Ara, precisament a Girona, es pot donar el cas. I es dóna. Som al 1973. És una tarda de primavera a la ciutat. Per raons protocol·làries que ara se’ns escapen, la mesa de la Cambra va visitar al governador Anguera Sansó. En un moment de la conversa, distesa i tranquil·la, el governador va saber que l’endemà hi hauria eleccions i que en Ferrer tenia tots els números. No va pas dir res. Però encara la mesa no havia arribat a la seu de la Cambra, que és al mateix carrer de Jaume I, que van rebre un telegrama de Madrid  “congelant” les eleccions. Va passar tot un any sense president la Cambra de Girona. Fins que Carrero Blanco va saltar, amb cotxe i tot, al so de la dinamita, i les coses varen canviar una mica. Tot aquell any en Ferrer, vice-president, feia de president. Com que no estava prevista la figura de president interí, amb un sentit de l’humor que els honora, els homes de la Cambra de Comerç gironina deien que tenien president “uterí”. Un any de gestació va ser suficient. Després de la mort de l’almirall Carrero van haver-hi canvis al Govern. La mesa de la Cambra va anar a Madrid i va dir que ja n’hi havia prou, que o bé autoritzaven les eleccions (i el resultat era previst) o dimitien tots. Ferrer recorda aquest fet com l’acte de solidaritat més gran que ha viscut. Encara calgué que canviés el ministre de Comerç, però al cap d’un mes tenien el president nou. En Francesc Ferrer valora el gest perquè era ben conscient que no havia estat mai dòcil amb el poder, al qual sempre havia incordiat força. Que tota la mesa preferia fer-li costat a estar bé amb els que manaven és molt important i diu molt en favor del tarannà d’aquells homes. Durant el franquisme això no era pas moneda corrent i en Ferrer ho sabia. No ho podrà pas oblidar mai.