NEIX EL BERTRANA, UN PREMI QUE NO ÉS NI IMMORTAL NI OFICIAL

Girona, grisa i negra, solemne i afinada, que deia Carner, es desperta. Ha calgut que l’Ajuntament franquista de l’alcalde Bonet Cufí fiqués els peus a la galleda quan ja no era moda. El consistori decidí que la ciutat havia de tenir premi propi. Un premi que duria el nom d’Inmortal Gerona, i al que s’hauria de concórrer, precisament, amb novel·les escrites en castellà. Davant les protestes de la premsa –de fet, Presència, naturalment- l’alcalde va explicar que el premi s’havia de fer en castellà per tal de donar-li una volada més àmplia. En Jaume Ministral Macià, que havia de ser-ne jurat, va dimitir. Alguna altra personalitat va amenaçar de fer-ho, però es va quedar, per disciplina i perquè es va dir, fins i tot oficialment, que les següents convocatòries es farien en les dues llengües, la de casa i la de fora. El Premio Inmortal Gerona va ser atorgat a l’escriptor gironí, funcionari d’Obres Públiques, Càceres Galán. Però això no té cap importància. Els gironins varen crear el seu premi. Un premi que no era immortal, ni oficial, ni d’àmplia volada: el premi Prudenci Bertrana. Francesc Ferrer forma part –amb Lluís Bachs, Enric Gelabert, Santiago Sobrequés, el notari Francesc de P.Llach, entre d’altres-, de la comissió que es va encarregar de tot. De trobar els diners, amb aportacions populars, de trobar un patrocinador que donés la cara oficialment, el Cercle Artístic, de triar-li un nom, el de Prudenci Bertrana, ara rehabilitat a la ciutat que el va fer fora com un apestat per haver gosat escriure contra allò que a Girona era i potser encara és més sagrat: els militars i els capellans. Prudenci Bertrana era així acceptat, de carambola, als petits cercles burgesos de la Girona que es feia democràtica i catalanista sense deixar de ser levítica, rònega i dominada per les capelletes de sempre. La creació del premi Bertrana és un dels passos més destacables de la transició política. Per primer cop el poble, com a tal, planta cara als poders i diu no. Era l’any 1968 i el franquisme tenia encara molta corda. Però els que hi sentien de nas fi ja ensumaven que el sistema no sobreviuria pas al dictador. I començaven a desmarcar-se en allò que era possible i no massa compromès. La cultura era el millor camp i el més agraït. És el moment del creixement de Presència, dels recitals de la Nova Cançó, de l’esclat de la indústria editorial catalana. Per una vegada i gràcies, entre d’altres, a Francesc Ferrer, Girona no va quedar a remolc de la història. Va prendre la iniciativa. Girona volia ser catalana i democràtica. I ho feia sense embuts. La primera obra que obtingué el nou premi va ser “Estat d’Excepció” de Manuel de Pedrolo. La censura la va prohibir, naturalment, i es va publicar força anys després amb el nom de “Acte de violència”. Les intencions i la filosofia del Bertrana no podien pas ser més clares.