LA RECONVERSIÓ DE LA REVISTA PRESÈNCIA

Som al 1967. Avui es Corpus. Quatre cavallers catòlics pugen pel carrer de la Força, cap a la catedral. Però no hi entren. Es fiquen al gran casalot que és el palau episcopal –avui museu, des de que el bisbe Camprodon va decidir anar a viure a un pis normal- però llavors residència del doctor Narcís Jubany. Són quatre cavallers escollits, que tenen responsabilitat de fer cada mes la revista Vida Catòlica. Es diuen Narcís Jordi Aragó, Francesc Ferrer, Jordi Dalmau i Joan Ribas.. Tenen una cita amb el bisbe Jubany per després de la processó. El dia del Corpus, el mes de juny. Calia esmolar les eines. Però no era massa clar quines, d’eines. Després de la processó de Corpus, els quatre cavallers van entrar al despatx del bisbe de Girona. Els acompanyava mossèn Pere Madrenys, vicari dels mitjans de comunicació social. També hi era el doctor Estela, rector del seminari i persona de molt predicament davant el bisbe. El problema era clar: Vida Catòlica no anava mes enllà dels convençuts. No arribava pas al gran públic. Calia fer un cop de cap. Girona necessitava una premsa catòlica nova. El Movimiento tenia el diari local, Los Sitios, a més dels setmanaris de Figueres i d’Olot. L’Església només tenia tres setmanaris i alguna revisteta local. Si Vida Catòlica no es digués “catòlica” tindria més possibilitats de créixer i d’influir en la societat. Es podria dir “Vida” i prou. I ser una revista normal, que es vengués al quiosc, que parlés de tot. Ja es va veure de seguida canviant el nom de Vida Catòlica no anaven enlloc. Calia fer foc nou. Una nova revista. Anar a obrir un mercat nou. Llavors en Francesc Ferrer, sense saber si deia una bestiesa o si l’encertava, va recordar que en Manuel Bonmatí, editor de la revista Presència, estava desesperat a causa de les cinc multes de cinquanta mil pessetes que tenia pendents. Ja n’estava cansat de pagar les gosadies de la Carmen Alcalde i de la Maria Rosa Prats, autèntiques responsables de la revista. “Si algú li pagués les dues-centes cinquanta mil pessetes, En Bonmatí vendria la revista”, va dir en Francesc. Presència venia, llavors, un miler d’exemplars i s’havia guanyat una merescuda fama per la seva qualitat i per la seva decidida opció democràtica i esquerrana. El doctor Jubany ho va veure clar. Va dir: “Ho veig bé. Les 250.000 pessetes ja hi són”. Els quatre cavallers no se’n sabien avenir. El bisbe accionista?. No. El bisbe no havia de sortir enlloc. Ho va dir ben clar: “Aquests diners els heu de considerar com un donatiu de la Creu Roja polonesa”. I així va ser. Amb els diners de “la Creu Roja polonesa” es varen pagar les multes. I el grup es va fer càrrec de les accions de la Carmen Alcalde, que va deixar la direcció, de la Maria Rosa Prats, la seva companya inseparable, i alguna més d’escampada. Només quedava com a soci important el mateix Manuel Bonmatí. Es va ampliar el capital i es van fer nombrosos petits accionistes. Ningú no va arribar a saber mai, però, que el propietari del paquet més important d’accions era el bisbe de Girona. Des d’aquell moment, en Ferrer va dedicar molt d’esforç a la revista. A més de buscar capital, hi escrivia, participava en les reunions del consell editorial, buscava col·laboradors que sabessin escriure en català, perquè els que procedien de Vida Catòlica no s’havien pas decidit encara a canviar de llengua. D’aquesta manera, Presència va passar a vendre uns tres mil exemplars, a no ser deficitària, a mantenir-se fidel als aires democràtics que l’havien fet créixer i es va anar catalanitzant a poc a poc, des del trenta per cent inicial fins al cent per cent d’uns anys més tard.