ELS PASSOS CAP AL PSC I ERC

A les següents eleccions en Ferrer torna a presentar-se com a candidat al Senat per Girona. Ho fa com a independent a la llista conjunta del PSC i ERC, “Catalunya, Democràcia i Socialisme”. Ha deixat el partit que havia ajudat a fundar i en el que havia militat sempre. Ha deixat el seu amic Jordi Pujol. El seu pas causa consternació, a dins i a fora de CDC. Però en Ferrer sap que no ha canviat gens; que ell no ha canviat gens; que han estat els partits els que han canviat. CDC l’ha defraudat des del punt de vista nacionalista i des del punt de vista social. En Ferrer, que veu el cel obert quan a les eleccions del 15-J totes les candidatures estan encapçalades per gent decididament nacionalista, després no compren com les circulars que surten dels òrgans centrals del seu partit propugnen que es facin militants com sigui, sense tenir en compte les ideologies actuals o passades dels candidats, els quals, en la majoria dels casos, només busquen l’oportunitat de tenir un càrrec. Es fan del partit gent que no han estat mai ni mínimament sensibles al fet català. I mentrestant, CDC fa bandera del seu nacionalisme. Pel que fa a la qüestió social les contradiccions encara són més flagrants. Mentre ningú no ha desmentit els al·legats d’un partit que havia de ser “la via catalana al socialisme” i que s’autoanomenava socialdemòcrata, cada cop és més clar que s’està configurant com un partit de centre que, a les campanyes electorals, es presenta com una barrera als socialisme. Els atacs constants al PSC, al marxisme, no tenen cap sentit per Ferrer si pensem que CDC propugnava un programa social més esquerranós que el que havia aplicat el PSOE a Madrid i que, al mateix temps que s’atacava els socialistes, s’estava col·laborant amb el PSUC. De totes aquestes contradiccions, en Ferrer en dedueix que tant el nacionalisme com la socialdemocràcia de CDC són poca cosa més que armes electorals per aconseguir que el partit ocupi espais de poder i que tot se sacrifica a aquesta finalitat. Hi ha un dia en la vida de Francesc Ferrer que marca el final d’una etapa: és el Primer de Maig de 1978. Ell és al capdavant de la manifestació que han organitzat els partits. Al seu costat, al seu darrera: PSC, PSUC, ERC, NE i de les centrals sindicals. Per CDC només hi és ell. S’adona que aquesta situació no pot pas continuar. I com que ell no pensa pas renunciar als seus principis socials, renuncia a la militància. Continuarà treballant sol. Comprovarà i demostrarà que un senador independent pot fer molta feina per Catalunya. I que si està incorporat al grup parlamentari que governa, encara té més marge de maniobra. Ho aprofita. Ho aprofita a fons pels seus ideals polítics. Ha deixat endarrera el que havia estat el seu partit. Ho ha fet quan s’ha adonat que aquell partit socialdemòcrata s’havia anat convertint, a poc a poc primer i molt de pressa després, en un partit burgès, neocapitalista, i progressista només fins allà on no calgui ni parlar de canvis socials.