 |
 |
| C A T A L A N O F Ò B I A Per Francesc Ferrer i Gironès El Punt 2005 |
| 26/01/2011 |
|
"Sempre parlen de la inconstitucionalitat, però només són ells els únics que poden interpretar la constitució, com si el sistema fos teocràtic i ells els representants de Déu, del qual els catalans només en podem ser escolanets. Els catalans som mesells?. " C A T A L A N O F Ò B I A Quan el 1993 es va desfermar la campanya anticatalana contra la immersió lingüística a causa de l’ajut parlamentari que la minoria catalana va facilitar al grup socialista, hom va creure que aquella esvalotada aventura era un atzar i una situació esporàdica. Davant d’aquest error em vaig veure obligat a redactar un llibre, que expliqués fil per randa, que la posició anticatalana que ens ha planat des de la Corona de Castella, no era pas d’ara, sinó que era un estat d’aversió i repugnància que durava més tres segles. El primer catalanofob documentat és el poeta Francisco de Quevedo quan afirma que “En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Pel que hom pot observar Quevedo no es va pas equivocar atès que encara avui ells tenen enemics i guerra, i nosaltres tot i sufragar les seves despeses, encara no hem cancel•lat aquesta hipoteca. Quevedo, després va escriure que els catalans “era la criatura más triste y miserable que Dios crió”, “Son los catalanes aborto monstruoso de la política” i també que érem “el ladrón de tres manos”. Aquestes afirmacions encara són vigents. Avui podem dir que si els catalans hem estat insultats, injuriats i ofesos ha estat per les mateixes i idèntiques raons per les quals el poeta ens va infamar. La causa de la infàmia venia de que els catalans no volien dependre de cap senyor, i els catalans robaven tot resant amb una mà ortopèdica. Dues raons que després de més de tres segles encara no s’han resolt. Els catalans mai no hem renunciat a la nostra llibertat, però els regents de la Corona de Castella ens han tingut estacats amb corda curta. Cada vegada que el clam de llibertat dels catalans ha estat prou fort, ens han enviat una dictadura militar. Tot el vuit-cents fou un estat de setge i un estat d’excepció per esborrar-nos la memòria de la nostra llibertat. El segle vint amb Primo de Rivera i el general Franco s’havia d’haver acabat la nostra pruïja per la llibertat. Ara al segle XXI ens tornem a trobar allà on érem. ¿Perquè Rajoy pot dir que els diputats del Parlament de Catalunya son “unos irresponsables”?. ¿Hem de tolerar aquest insult?. Perquè hem de permetre que públicament es diguin mentides i es manipulin els trets de l’Estatut acabat de votar?. ¿No és estar en contra del poble català quan s’ataca i es pugna en contra del 90% dels seus representants legalment escollits?. ¿No és delicte de xenofòbia organitzar una campanya i una mobilització en contra del poble català?. ¿Que espera fer el Ministeri Fiscal?. ¿Per què quan es va en contra de Catalunya dins d’aquest Estat hostil i incòmode s’hi palpa un general assentiment?. ¿No cal pensar que més valdria separar-nos d’aquests socis que sabem del cert que ens odien i que ens volen subjectes?. El que és més greu és que la catalanofóbia ha estat i és un bon negoci pels regents de la Corona de Castella. La gravetat d’aquesta dissort que hem de patir, és que els ciutadans de l’Estat en explicar-los-hi les aberracions contra els catalans que observem, els procuren bons rendiments electorals. L’admissió manyaga i receptiva per part de la ciutadania espanyola de qualsevol improperi contra els catalans és una vergonya intolerable. Durant més de tres segles hem pogut experimentar que la nostra desgràcia d’haver de conviure amb aquests associats estatals, és que la nostra existència els fa reviure el seu nacionalisme espanyolista. Si Catalunya no existís no patirien per la “unidad” i el seu unitarisme. Ja ho va escriure Javier Pulido, “La catalanofòbia és l’expressió ideològica de masses de l’espanyolisme”. Si els espanyols no haguessin de pensar amb nosaltres els desapareixeria el nacionalisme eixorc i irracional que pateixen, i traurien de la constitució la vigilància de l’exercit que té els tancs anunciats per Boadella. No hi ha dubte que si ens ignoressin i ens oblidessin ells serien molt més feliços. Tanmateix, la qüestió no va per aquí. Pel que sembla, per ser feliços ens han de senyorejar. Ens volen. Ens necessiten. Ens freturen. ¿Per què?. Si realment ens volguessin ens haurien de seduir i d’això no en saben, i no ho han fet mai. El seu amor és igual al de la violència domèstica. Ens volen dominar. Ens volen sotmetre i agafar-nos els diners fruit del nostre treball. Ens amenacen amb l’exèrcit. Nosaltres parlem de democràcia i ells ens invoquem la violència. Però aquesta guerra la guanyarem nosaltres perquè a Europa no hi canons. Sempre parlen de la inconstitucionalitat, però només són ells els únics que poden interpretar la constitució, com si el sistema fos teocràtic i ells els representants de Déu, del qual els catalans només en podem ser escolanets. Els catalans som mesells?. |
|
| |
 |
|
|
|
 |