Francesc Ferrer i Gironès.-1996 |
22/01/2014 |
Temps era temps.... LLUITEM EXPOSICIÓ DE MOTIUS PER JUSTIFICAR LA UNITAT DE LA LLENGUA El 1975, diversos acadèmics espanyols estudiosos de les llengües romàniques varen afirmar textualment. "Que el valenciano es una variante del catalan. Es decir, el idioma hablado en las Islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en una franja de Aragón, en la mayor parte del Pais Valenciano, en el principado de Andorra y en la ciudad sarda del Alguer. Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun ásperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propios perjuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, mertecen respeto de todos y en primer lugar del nuestro." Entre els signants, hi figuraven Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre, Emilio Alarcos, Fernando Lázaro Carreter, Antonio Buero Vallejo, Miguel Delibes, Salvador de Madariaga, Pedro Sains Rodriguez, José Mª Peman, Pedro Laín Entralgo, Camilo José Cela, José Antonio Maravall, Rafael Lapesa, Manuel Alvar, etc. No endebades el rei, aleshores cap de l'Estat, Juan Carlos, va signar el Reial Decret 3118/1976, pel qual va atorgar reconeixement oficial a l'Institut d'Estudis Catalans, com a corporació acadèmica, científica i cultural, i remarcant-lo territorialment així: "cuyo àmbito de actuación se extenderá a las tierras de lengua y cultura catalanas". El problema de la unitat de la llengua catalana va tornar a sorgir quan el centre-dreta polític valencià va agafar el poder i era hegemònic abans de redactar l'Estatut d'Autonomia de la CC.VV, i desprès arran de la seva publicació. El senador socialista Josep V. Bevià Pastor, el 19 de juny de 1979 va explanar la seva interpel•lació contra la fragmentació lingüística que pretenia el govern de la UCD, amb aquesta argumentació: "¿Que lengua es ese valenciano que pretende el Consell que se incorporara, y pretende que se incorpore, al sistema de enseñanza de su territorio?. ¿Hará falta traer el testimonio unànime de todos los romanistas para afirmar que el valenciano es una variante de una lengua común que se habla principalmente en Cataluña, Baleares y el Pais Valenciano?." Davant la irracionalitat lingüística de la dreta valenciana tot els senadors socialistes valencians, presentaren una pregunta al Govern (BOCG. Senado. nº 31 de 14 de desembre de 1979), on afirmaven que tots els científics del món consideraven que "la lengua que se extiende de Salses a Guardamar del Segura y desde Fraga hasta Mahón y Alguer es claramente unitaria y, en la actualidad, se la conoce cientificamente como catalán. No va acabar aquí, atès que el 24 de setembre de 1980 l'esmentat senador Bevià Pastor va tornar a interpel.lar el govern central, i segons el Diari de Sessions, hom pot veure que va preguntar: "si va a seguir dispuesto el nuevo Gobierno a crear hasta lenguas por Decreto." El senador Alfons Cucó, a la seva intervenció va remarcar:"Contra toda evidencia y contra toda razón, se está procediendo por lo que respecta al patrimonio lingüístico y cultural común en Cataluña, del País Valenciano, de las Baleares, exactamente al contrario de lo que pretende hacer con el área lingüística y cultura castellana. Lo que en un lado se protege, en el otro se intenta segregar provocando, como acontece desde hace años en el Pais Valenciano, un autèntico conflicto lingüístico que está adquiriendo cada dia mayores proporciones y cuyos resultados no hacen otra cosa que prolongar entre nosotros, los valencianos, el genocidio cultural que engendró el centralismo político y el asimilismo cultural culminante en la dictadura franquista." Encara el grup de senadors socialistes valencians varen insistir amb una nova interpel.lació que fou explanada el 22 de juny de 1982, quan Alfons Cucó, va recalcar: "ya reiterados en otras ocasiones desde los escaños socialistas, tal como el reconocimiento de la pertenencia del valenciano al conjunto de la unidad idiomàtica de las restantes modalidades de la lengua catalana", segons hom pot veure al Diari de Sessions del Senat núm. 165 de 1982. Paralel.lament a aquestes demandes parlamentàries a la "Junta Nacional de Universidades", a la sessió de la seva Comissió Permanent celebrada el dia 20 de desembre de 1983, es va adoptar l'acord d'equiparar les disciplines de "Lengua y Literatura Catalanas" que amb diversos noms figuren a les universitats de Catalunya, Valencia, i Balears. Aquest acord es va adoptar en funció de l'Informe elaborat per la Comissió d'Experts que havia nomenat la mateixa "Junta Nacional de Universidades". Amb el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), es va acordar encomanar la publicació del "Llibre Blanc sobre la Unitat de la Llengua Catalana", el qual fou elaborat pels romanistes Giuseppe Tavani (Roma), Philip D. Rasico (Nashville, Tennesee), Max Wheeler (Liverpool), Joseph Gulsoy (Toronto), José Antonio Pascual (Salamanca), i Greog Kremniz (Viena). És absolutament evident que en el camp acadèmic la llengua catalana és unitària i una. Tanmateix en el camp polític aquesta evidència científica exigia adoptar decisions que incidien en la vida administrativa. Així en data 17 de març de 1986, a la Conselleria d'Educació i Cultura de les Illes Balears, es varen reunir els respectius representants de les administracions autonòmiques de Catalunya, Valencia, i Balears, per acordar l'homologació i equiparació amb plenitud dels efectes acadèmics i administratius de les assignatures de llengua valenciana, catalana, i catalana modalitat balear. Un cop acordat, aprovaren també trametre al Ministre d'Eduació i Ciència de Madrid, l'esmentat acord per regular els trasllats dels docents dels ensenyaments no universitaris. Malgrat aquest pas endavant, la polèmica encara subsistia. Però un acadèmic gens supicaç de parcialitat, ans al contrari amb total neutralitat sobre la qüestió, va escriure sobre la unitat de la llengua catalana: "Y cuando se promulgó la Constitución se publicaron versiones en gallego, eusquera, catalan y valenciano. La Administración, este Ministerio de Educación y Ciencia, del que dependemos, ha creado luego catedras y agregadurias de "Lengua y Literatura Valencianas" en los Institutos de aquella región. Y tambien las hay, previas a esa discusión que digo, de "Lengua y Literatura Catalans (modalidad balear)". Todo esto, no ya para un romanista, sino para cualquier aprendiz de filologo resulta entre risible e irritante." (vease Lengua Española y Lenguas de España" pàg. 56 i 57. De. Ariel. 1987) El dia 5 de febrer de 1988, els respectius representatns de les administracions de Catalunya, Valencia, i Balears, acorden aprovar el text consensuat d'un projecte d'Ordre, per la qual es regula l'homologació de totes les assignatures que sota diversos noms fan referència a la mateixa llengua. D'ençà d'aquest acord el Ministeri d'Educació i Ciència publicà l'O.M. de 21 d'octubre de 1988, per la qual s'estableixen normes procedimentals aplicables als concursos de trasllat de Cossos de Funcionaris Docents (BOE de 26 d'octubre de 1988). Al punt cinquè de l'esmentada O.M. es regula que "Los profesores titulares de las asignaturas de Lengua y Literatura Catalana y Valenciana podrán participar indistintamente a las plazas vacantes de los Cuerpos de Enseñanzas Medias existentes en Cataluña, Baleares y Valencia en las mismas condiciones establecidas en el parrafo anterior." Arran d'aquest fet, podem afirmar que, de l'àmbit politico-administratiu i des del clos academic i universitari, la unitat de la llengua catalana té una base garantida. Tanmateix existeixen encara focus de controvèrsia que malden per fragmentar i desunir la llengua catalana amb l'exclusiva finalitat de perjudicar-la. Atès que l'Estat té obligació de garantir, -dins de l'especial respecte que constitucionalment es proclama- , la seva defensa i la seva protecció, cal que proclami politicament la seva unitat. I per altra banda com que la llengua catalana és patrimoni d'un àmbit territorial que afecta a quatre Comunitats Autònomes, i també pertany al patrimoni de territoris lluny de la seva jurisdicció com Andorra o les comarques del Nord sota l'administració francesa, encara es fa més necessari que l'Estat adopti mesures adients per protegir-la, i fomentar la seva difusió. Girona, 1er de maig de 1996 |
|
|